—Senyor Brown, segons el que has estat dient durant les últimes sessions, veus a la teva esposa que es va suïcidar — Va dir el psicòleg—

Si senyor psicòleg, però també la veig com si fos un monstre distorsionat que vol alguna cosa de mi i a vegades puc veurà l'ombra de la Dalia que apareix als reflexos— Va dir l'Ed amb la veu tremolosa.



Feia una estona que estava mirant el rellotge, que portava tota l'estona a les cinc en punt, just era l'hora que vaig trobar a la Dalia en aquell estat...



—Ed... tot va ser culpa teva, és que no pots veure-ho, si no saps utilitza els ulls perquè no mels quedo jo... — Va dir el psicòleg mentre se li deformava tot el cos fins farsa una criatura que es tenia que dobla el coll per no xocar amb el sostre.



L'Ed va intentar cridar, però la veu no li sortia, mentre la criatura estenia uns cadavèrics i llargs braços per agafar-lo, l'Ed intentava escapar, però el cos no responia al que ell volia fer. La criatura el va agafar del cap i va començar a pressionar-li els ulls. L'Ed no parava de cridar... Quan creia que el monstre l'iva a matar es va aixecar del seu llit, suant i amb els ulls vermells i amb una sensació de dolor molt forta, ell mateix volia treure-se'ls ulls per parar el dolor. Es va tranquil·litzar com va poder i se'n va anar al lavabo per dutxar-se, dutxar-se li agradava l'ajudava a pensar en coses importants, com la lletra de la pròxima cançó que farà, coses així. Mentre sortia de la dutxa, es va posar enfront del mirall que reflectia el passadís obscur. L'Ed va exercir el mirall amb una mà i quan va aixecar la vista per veure el tros de mirall que havia netejat la figura de la Dalia ombria caminar cap a ell des del principi d'aquell obscur passadís. A mesura que s'apropava es podia veure que no tenia ulls i que sortia una brea negra que sortia del ferrat buit dels ulls. L'Ed es va afanyar a tancar la porta del lavabo i va escoltar com l'ombra donava forts cops a la porta i la brea negra passava pel peu de la porta. Era freda i molt viscosa, també desprenia una olor molt fort a cafè, l'Ed només podia quedar-se allà i aguantar fins que l'espectre el deixes en pau. Després d'una estona va deixar de notar la brea negra a terra i l'olor de cafè va desapareixia, els cops van deixar de notar-se a la porta i va escoltar una trepitjades que t'ornaven fins a la part més obscura del passadís. Va mirar per l'ullet del pany i veia al monstre distorsionat rient-se d'ell mentre s'enfonsava a una infinita obscuritat. Van passar vàries hores i va sortir del lavabo, va veure que el passadís estava ple de llum i que no hi havia perill. Es va asseure al sofà i va començar a pensar el que havia passat, no era normal el que estava veient i no podia continuar així, va pensar a anar a un psicòleg, però no tenia bones experiències amb els psicòlegs. Després d'una estona va començar a buscar que podria estar passant-li i una solució, es va començar a informar i va auto diagnosticar-se que patia esquizofrènia i va buscar remeis. Va trobar unes pastilles, però no podia comprar-les perquè necessitava la recepta del metge per comprar-les a la farmàcia...

-Ed, amor meu...- Es va sentir vindre de la seva habitació.



El pensament de L'Ed es va tallar per l'ensurt.



-Ed, amor meu...- Es va tornar a escoltar i seguidament va seguir el silenci.



L'Ed va tancar els ulls i quan els va obrir es van començar a escoltar els ocells, el sostre de la seva habitació de casa dels seus pares... i la Dalia al seu costat, els dos al llit.





-Ed, amor meu, has descansat?- Va dir-li la Dalia.

-Si... i tu?-L'Ed notava una forta sensació de ressaca.

-bé, ahir va ser brutal, no creus?- Va dir ella-No recordo res nena

-Doncs vam anar a la festa de casa del Jazy i després vam venir a casa teva i van passar cosetes- Va respondre ella amb un somriure luxuriós.



Es van quedar una estona al llit parlant de coses de parella, feia uns mesos de relació, la Dalia es va aixecar i es va posar una camiseta de l'Ed del grup metàl·lica, l'únic pensament de l'Ed és que estava preciosa, la Dalia se'n va anar a la cuina i es va començar a expandir una olor a cafè, l'Ed va tancar els ulls i quan els va obrir era al terra del seu pis mentre s'aixecava va veure una figura familiar a pocs centímetres d'ell, quan L'Ed va aixecar la vista va veure la cara de la Dalia però amb certa transparència, els rajos de sol travessaven la finestra i es veia com li travessaven el cos. L'Ed no podia deixar de plorar les llàgrimes se l'escapaven dels ulls i la va intentar abraçar, però només la traspassava.



-No passa res amor, però... perquè ho vas fer?- Va dir el fantasma de la Dalia

-Ho sento molt Dalia estava aterrat i no sabia que acabaria així- Va dir l'Ed entre plors

-Mereixes el mateix càstig que jo vaig rebre injustament Ed- Deia la Dalia mentre sanava desapareixent gradualment.



L'Ed es va anar corrent de casa per anar a buscar el medicament, encara estava plorant no podia assimilar el que acabava de passar. Es va dirigir al lloc on podria comprar les pastilles per la seva condició medica, era un lloc on es venien drogues i medicaments sense recepta, coneixia on era aquell lloc pel seu passat relacionat amb les drogàs. Ell no volia tornar a aquell lloc perquè despertava records que no volia que tornessin...l'Ed caminava pel carrer mentre notava que el fantasma de la Dalia el seguia i cada vegada que ell es donava la volta ella s'esvaïa, tots dos sabien on anaven i mentre els edificis es van fent petites cases descolorides i mig derruïdes.



-Ed... Ed... Ed!!!- Va dir ella amb una veu molt tènue.

-Que merda vols?- Va respondre ell malhumorat.

-Allà està el parc on ens vam conèixer- Va xiuxiuejar ella.





L'Ed gira lentament la mirada per veure aquell parc, on un dia va estar amb el Jazy fumant... On un dia es va enamorar...



-M'importa una merda- Va dir l'EdPerò quan es va girar la Dalia no hi era.



Va girar la vista al capdavant i havia arribat, era una casa molt antiga i amb les finestres trencades. Mentre l'Ed s'aventurava en l'antiga construcció notava l'olor de pols i un conjunt de moltes drogues, la llum violeta del lloc feia mal als ulls cansats de l'Ed, al mig de la sala i hi havia un home que seia a una antiga butaca.



-Ed?- Va dir l'home

-Ed!!! Cabró fill de puta, has tornat, com està la Dalia?- Encara parlava l'home.

-Hola senyor Carlo, la Dalia esta bé... he vingut perquè necessito uns medicaments- Va dir L'Ed.



Mentre parlaven del que volia l'Ed va donar-se conta que hi havia una vitrina amb un flasc on posava: per l'esquizofrènia.



-I jo creia que havies deixat, saps, sempre que ve algú de la teva edat espero que no torni mai- Deia el senyor Carlo mentre estava obrint la vitrina.

-Seran unes dues-centes libras- Va dir el senyor Carlo mentre li donava les pastellàs.





Mentre l'Ed ficava la mà a la butxaca va caure en què no tenia diners. Van creuar mirades i el senyor Carlo sabia el que passava.





-Ed... se el que va passar amb la Dalia... Fa poc el meu fill va morir a una baralla i se el que és perdre a algú proper a tu és una putada molt gran, emporta-te-les, són gratis- Va dir el senyor Carlo.

-Gràcies Carlo, ho sento mol pel teu fill- Va dir L'Ed.



Mentre s'anava va veure un revòlver a la butaca, i sabia com no tornaria a parlar amb el senyor Carlo. Just quan l'Ed va sortir de la casa es va sentir un tir i només va abaixar el cap i va tornar a casa. Mentre tornava a casa la nit el cobria, veia ambulàncies i cotxes de poli anar contra direcció seva. Una olor a cafè va sentir-se a l'aire i veia com la brea negra estava en forma de basalt, va apujar el cap i va veure a la mateixa criatura que havia vist al matí. Aquesta vegada caminava d'una manera maldestra cap a ell, va treure les pastelles i va agafar una, a la palma de la seva ma la veia i va recordar...

L'Ed era a casa seva, era a la cuina i tenia dues tasses de cafè i havia tret d'una caixeta de cartó on posava una marca farmacèutica i en petit sota del nom del medicament pildora abortiva, la va moler i la va posar a un cafè.



-Ja estàs?- Va dir la Dalia mentre agafava la tassa en la qual estava la pildora.

-Si... si- Va dir l'Ed-I com direm al bebè si surt nena?- Va dir la Dalia molt il·lusionada.



-Si hagués sigut prou valent la Dalia seguiria viva, però el terror es va apoderar de tu i la vas posar la puta pildora al cafè, ets un desgraciat Ed... un desgraciat...- Va dir-se a ell mateix.





L'Ed va tornar en si i el monstre estava meitat de camí per agafar-lo. Va mirar la pastella i se la va empassar, uns forts marejos el van desorientar i va caure a terra el plor de la Dalia va inundar el seu cap i només podia pensar en el perquè o va fer. Després d'això el monstre ja ni hi era, ni la brea, ni l'olor de cafè, ni el plor agònic de la Dalia, el que si havia era un silenci que el deixava tirat en el mig de la nit.