Després de la seva fallida fugida res més conèixer els plans de la seva arribada es va aferrar a buscar qualsevol moment per a entaular una conversa amb el seu pare, però aquest no va aparèixer en el sopar ni tampoc en el desdejuni.
No va romandre molt esperant en el menjador, no anava a perdre el temps. Va creuar palau fins a donar amb l'entrada de l'alcova del rei. Suposava que no havia sortit en tot el matí i va colpejar els artells contra la nítida capa de pintura blanca de la porta, la qual va ser oberta sense gràcia mostrant només a Teodor.
-A què es deu la seva presència? - preguntà desconcertada apuntant-se per a veure que pretenia amagar.
Teodor va deixar pas sense esmentar paraula, preferí mostrar-li el que succeïa per a poder explicar-li amb més claredat. L'Èrika va emmudir en veure al seu pare en llit, pàl·lid, amb les seves faccions marcades d'un to grisenc, la cabellera al costat de la canosa barba totalment despentinada i la seva feble aparença. Va avançar plena de pesar cap a ell. Alçàla mà per a tocar-ho, però semblava que es trencaria en qualsevol moment.
- Ho van enverinar, Altesa. Viu és, en canvi, els seus dies escurcen. Cert que, coneixíem que tal dissort podria esdevenir, no obstant això, va preferir deixar-ho ser. -
-Què insinueu?- murmurà incrèdula- Guarda les teves fal·làcies, ja bé conec el mentider que ets, Teodor - mirava el rostre tens d'ell a través del mirall donant-li l'esquena observant com s'acostava per a posar les seves mans sobre les seves espatlles. L'Èrika li va dedicà una colèrica mirada d'ulls vermells i llagrimosos que no va detenir les intencions de l'ombra del rei i va sentir un gran pes quan les seves palmes van entrar en contacte amb la seva gelada pell.
- El meu pesar és tan perseverant com el de vostè la meva senyora. No sigui tan severa amb mi i amb si mateixa. Anhelava veure a l'Edina sobre les seves creences i valors. Tingues fe en les meves paraules, jo sempre he estat al seu costat, doncs bé, com veus aquí resideixo - va murmurar tan prop d'ella que els pensaments d'Erika aclamaven espai embriagats en una marcada incomoditat.
-Ara, ha de ser vostè qui ha d'ocupar el seu lloc i dirigir-nos. Compleixi amb les peticions del seu pare i acudeixi aquesta nit al ball. El regne és feble sense un monarca, la pau és efímera i un tractat no impedirà els objectius dels polonesos d'envair Hongria. Ha de defensar la seva terra i l'honor de la seva família davant els seus capritxos i recordar que cadascun planeja el seu propi regne, tota acció comporta una fi Altesa, el poder…- Teodor va continuar parlant adoctrinant a mesura que les paraules sortien de la boca. L'Èrika era conscient del que ell pretenia, així i tot, d'alguna forma es deixà convèncer pels seus petits anhels d'enorgullir a pare. Encara que mai podria escoltar-ho de la boca d'ell i ho culpés de totes les seves desgràcies.
-Vagi's immediatament- va ordenar sense alè agenollant-se davant la mà del seu pare que apuntava de les sabanes. Teodor va detenir la seva enraonia estupefacte i va balbotejar. Va sortir del quart i l'Èrika va subjectar acariciant al seu torn la mà del rei. Va tancar els ulls donant suport al seu front en ella deixant així caure unes precipitades llàgrimes. Va agafar aire i va arrabassar suaument l'anell del seu pare amb la flor de lis en heràldica. Representava tots els valors d'Esteve: poder, lleialtat , fe, puresa i misericòrdia. I ara havia de portar tal símbol com aquell perquè des d'aquest moment aquesta anava a ser la seva vida.
- No vas poder redimir el teu dolor i vas deixar que uns altres ho fessin per tu. Sempre vas ser un covard egoista -
❦♝❦
Prepararen a l'Érika per al ball, li van fer subjectar-se perquè les donzelles poguessin estirar amb força comprimint el màxim possible el corset. Se sentia envaïda i oprimida sota la tirania d'un absurd estereotip, però sobretot que anava expulsar el menjar al costat de les seves entranyes.
Per a quan van acabar d'arreglar-la ja era de nit i els nobles es trobaven festejant en el saló de ball. Lluïen exuberants vestits de cridaners colors que ressaltaven davant les blanques parets adornades amb rigorosos detalls daurats que eren acompanyades per gerros d'ivori plens de pomposes flors ataronjades.
No s'havia informat a ningú dels motius reals de tal esdeveniment però d'alguna forma a la qual implicava els servents, es va córrer la veu que la suposada princesa desapareguda havia tornat al regne a la recerca d'un aposto galant i que posseïa gran bellesa de peculiars trets.
Les portes del saló es van obrir anunciant la entrada més esperada pels interessats i les mirades més curioses del país. L'Èrika va entrar amb un pas segur i pausat. Es va mostrar a la part alta de les escales i va baixar sense ànim graó per graó deixant la marca del seu taló a la catifa vermella. Els nobles van corroborar la bellesa de la noia i molts comentaris envejosos van emergir provocant un lleu murmuri. No els agradava l'actitud que estava mostrant, una mica estirada i envanida.
En el moment en el qual es va topar amb tots a la seva mateixa altura va decantar el cap tocant la barbeta amb l'espatlla per a adonar-se de l'avara mirada i pressió a la qual l'estava sotmetent Teodor.
Van començar a presentar-se per famílies i ella assentia sense interès. Només parlaven de política i presumien de les seves luxoses possessions. A més, cap dels presents tenia una edat pròxima a la d'ella.
- Altesa? Em concediria el primer ball de la nit? - li va oferir un home de cabell negre atzabeja i ulls foscos com la nit traient-la dels seus pensaments. Ella va mirar la seva mà estesa i no s'ho va pensar molt abans d'acceptar. Portava estona farta i l'atractiu d'ell havia cridat la seva atenció. Sonava una dolça melodia sòbria, esquemàtica i expressiva. Una de les seves mans era subjectada per la d'ell, l'altra estava posada en la seva espatlla i la d'ell en la cintura d'ella. Era la primera vegada que ballava amb algú del sexe oposat i menys tan maco com aquest nou desconegut. L'Èrika era una mica maldestra i el seu semblant impenetrable trontollà. Ell va riure subtilment, li semblava graciosa la manera de comportar-se de la noia.
- Qui és vostè? - preguntà intrigada, estava ballant amb un home amb una certa complicitat i desconeixia el seu nom
- Conde de Kaposvár però pot cridar-me Maties si vostè ho desitja, Altesa - es va presentar cortesament. A l'Èrika se li va escapar un ximple somriure i va ocultar la seva cara decantant-la a un costat. Van continuar ballant cada vegada més a prop, començava a sentir-se còmoda i confiada i Maties desprenia un cert magnetisme. Però quan va veure al Marquès de Pécs tot li va semblar que es tornava càmera lenta, ell els observava amb atenció fins que va creuar mirades amb la princesa. Era alt, ros, d'ulls blaus com la mar. Aquell instant es tornà intens, la tensió i la connexió que es va despertar no era comparable a res que hagués sentit abans.
De cop va tindre la necessitat de separar-se d'en Maties com si estigués fent una cosa errònia - Ha de disculpar-me, estic esgotada. Pot ser que algún dia ens tornem a veure - va fugir del saló avergonyida abans que el noi digués res i es va introduir en la primera porta . Estava fosc però hi havia un balcó per on penetrava la llum de la lluna i les estrelles. Va sortir a prendre l'aire i va contemplar el cel. Va escoltar la porta ser tancada darrere seu i sabia bé qui era. La seva presència no li desagradava però la feia sentir vulnerable.
No era la primera vegada que ho havia vist, ho coneixia de molt abans. Anava cada setmana al convent a lliurar sacs de menjar i les germanes li ho donaven als més desfavorits: pobletans, pagesos perjudicats per les males collites o famílies que buscaven recer després de ser la seva llar cremada per vàndals polonesos de les fronteres. Era molt conegut per allí per la seva excepcional solidaritat. Els dos s'havien fixat l'u en l'altre. S'agradaven, però cap va fer el pas. Ella era una suposada novícia i ell desapareixia constantment per a ajudar en altres llocs del país.
- Em vas seguir des del convent Marquès? -va preguntar curiosa recolzada en la barana de pedra. Era una nit freda, el vent era grat a la pell i el vestit es balancejava afablement.
- De novícia a princesa és un gran salt, majestat. Els meus ulls no han vist dona tan afortunada com vostè - va comentar amb un to una mica escèptic. La fusta cruixia a cada pas que el Marquès de Pècs donava cap al balcó i l'Èrika li donava l'esquena per a sentir el vent en el seu rostre amb vista als immensos jardins de palau.
- Afortunada no és la paraula més adequada, Marquès - Va refutar com si fos indispensable per a ella contradir tal afirmació.
- Pot cridar-me Víktor si ho desitja, majestad -
- Sé bé el seu nom - murmurà per a si mateixa. Víktor va somriure en escoltar prou bé el comentari d'ella i es va detenir a un pas del balcó.
- Permet-me cortejar-la - podia jurar que l'Èrika s'havia enrojolat amb la seva directa petició i encara que la princesa volia que la galantegés es negaria perquè era el correcte
- És un home ocupat i la seva ideologia no és bé vista per aquí - No mentia, el marquès tenia ideals molt moderns per a l'època. Encara eren molt conservadors en la cort i gran part dels alts càrrecs.
- No predico el mal, només anhelo l'igual per a tots encara si el meu temps ocupa. Soc lleial a les sublims peticions del cor i desitjo abans de res a vostè, princesa. Des de la primera vegada que la vaig veure però mare superiora no em va permetre cap acostament - va confessar orgullós els seus sentiments i va fer el pas per a escurçar la distància entre els dos
- Comprèn que un "nosaltres" no és més que un somni irrealitzable. La seva família va ser castigada pels seus frustrats intents d'acabar amb la monarquia i pare va ser piadós en donar-li una oportunitat al fill legítim que no era més que un nen. No dificulti les coses, li ho suplico - l'Èrika es donà la volta per a enfrontar-se de cara. Sabia que les seves paraules podrien fer-li mal però volia que fos-hi ell qui s'allunyés d'ella, així seria menys dolorós.
- Els fets del passat, no regeixen el meu futur. No guardo rancor, excel·lència - Viktor va rebatre una mica seriós, no era del seu grat que li recordessin la pèrdua dels seus familiars més volguts. Estava sol, però estava sent sincer i no estava disposat a deixar-la marxar, es desvivia per ella.
- Si us plau - li va pregar per última vegada la princesa i el marquès va tenir l'atreviment de posar la seva mà sobre la d'ella.
- No penso abandonar-la - va jurar allí mateix i a l'Èrika li hagués encantat haver-li cregut, poder haver estat i haver-se anat al costat d'ell d'allà però no podia. Tots acabaven abandonant-la com els seus pares.
L'Èrika va separar la seva mà d'ell bruscament i li va donar l'esquena per a sortir penedida de no seguir al seu cor. Li va tocar fugir, un costum que havia adquirit fa molt poc.
