No m’ho podia creure, tenia leucèmia aguda. Entre tots els possibles escenaris que m’havia imaginat, en cap entrava la possibilitat del càncer. La mare va caure en plor, la meva germana es va quedar perplexa. El primer que va fer va ser abraçar-me i també va començar a plorar. No sabria explicar la reacció del pare, se’l veia enfadat però no amb mi, si no amb la vida. Jo també ho estava, cabrejat amb el món per haver-me posat davant aquesta situació. Volia cridar, córrer i, sobretot, plorar. La meva vida s’havia trastocat per complet. No volia sortir de l’hospital, sortir d’aquell edifici significava enfrontar-se a la realitat i haver d’explicar als meus amics i familiars la situació en la qual em trobava. El metge ens va explicar els diversos tractaments que existeixen per la leucèmia. No entenia res, tot el que escoltava eren conceptes tècnics i les mateixes cinc paraules: “no assegura la total recuperació”.
Vam tornar a casa sense ganes de res. A l’endemà tenia classe, però la mare ja m’havia dit que no calia que hi anés. Tot i això, sí que hi vaig anar. No volia que la malaltia em privés de seguir amb la rutina, jo volia continuar amb la meva vida normal, però una cosa tenia molt clara, no explicaría a ningú la meva situació. No volia sentir mirades de llàstima dels meus companys, ni els típics comentaris de “tot anirà bé” o “tranquil, que sortiràs d’aquesta”. No volia ser tractat diferent, com si hagués canviat només pel fet de tenir càncer.
Va passar la primera setmana, tot anava bé, o això pensava jo. Vaig quedar, com cada divendres, a jugar a bàsquet amb el Guillem i de seguida vaig sentir que ell notava alguna cosa diferent en mi. Va preguntar-me que em passava, que si finalment havia anat al metge pels mals de cap. Era el meu millor amic i no li podia seguir amagant el que realment em passava. Vaig explicar-li tot. Tenia por de la seva reacció, però el Guillem va respondre de la millor manera possible. Em va dir que no em preocupés, que ell estaria amb mi en tot moment i que per res del món això canviaria la nostra amistat. Em va preguntar quin tractament havia de seguir. Amb tota sinceritat li vaig explicar que no volia començar-ne cap, ja que la majoria d’aquests tractaments et destruien físicament i, això, comportaria un canvi en mi que no estava preparat per assumir. En escoltar això, el Guillem es va enfadar. Em va esmentar un munt de raons per les quals havia de fer-ho, que això era només temporal, que la meva vida estava en risc i que era una cosa que no m’havia de plantejar, ho havia de fer i punt. En aquell moment les paraules del Guillem eren buides i la meva ràbia va augmentar encara més. Vaig deixar-lo amb la paraula a la boca, preferint marxar que no pas quedar-me discutint amb ell per aquell tema de merda. No entenia perquè el Guillem havia d’obligar-me a fer res. Era el meu millor amic, però fer quimioteràpia era una decisió que havia de fer jo, no ell.
Durant la setmana, les paraules del Guillem, que en un principi semblaven tonteries, van començar a prendre sentit al meu cap i, tot i que no m’agradés acceptar-ho, ell tenia raó. Finalment vaig decidir que començaria el tractament de quimioteràpia, però després del meu quinzé aniversari, que seria dintre de dues setmanes.
L’aniversari va anar bé, vaig fer les paus amb el Guillem i vaig explicar-li que dintre de poc començaria el tractament. Em va dir que estava molt orgullós de mi per haver pres aquesta decisió i, a arrel d’això, ell va començar a acompanyar-me a totes les visites a l’hospital.
Encara recordo la primera sessió de quimioteràpia. Estava molt nerviós, però el Guillem era al meu costat. Al entrar vaig veure que no era l’únic, hi havien més persones passant per la mateixa situació que jo. Això m’entristia, però alhora m’alleugeraba, ja que no em sentia diferent. Vaig seure a una cadira al costat d’un noi ros que semblava de la meva edat o una mica més gran. Va veure que estava molt nerviós i va iniciar una conversa. Es deia Marc i tenia 18 anys, portava ja uns mesos fent quimioteràpia i em va ensenyar com era tot. Va aconseguir donar-me confiança i va fer que la meva experiència fos molt més agradable. Al sortir, el Guillem estava esperant-me i jo vaig explicar-li, sense gaires detalls, com havia anat. No tenia ganes ni forces per parlar, però apreciava que estigués amb mi.
Em va acompanyar fins a casa i li vaig dir que es podia anar, que volia descansar. Mai m’havia sentit així, estava cansat, casi no em podia moure. Esperava que aquest esgotament només durés uns dies. Vaig entrar a la meva habitació, em vaig estirar al llit i vaig començar a plorar, no podia parar. Si totes les sessions em deixaven així de destrossat, no podria tornar a jugar a bàsquet, ni tan sols donar una volta amb els amics. Vaig passar uns dies malament, sense ganes de sortir del llit. El Guillem em venia a veure. Em feia sentir que no estava sol en aquesta lluita i, que passés el que passés, ell em recolzaria. Poc a poc em vaig començar a sentir una mica millor i, quatre setmanes després, va arribar la segona sessió de quimioteràpia. Al arribar-hi vaig veure al Marc, em vaig seure al seu costat i mentres fèiem el tractament vam començar a xerrar. No sé com vam acabar parlant del futur. Em va explicar que quan es recuperés del tot volia anar a la universitat i estudiar medicina. Així ases ell podria ajudar a altres com estaven fent amb ell. Jo, en canvi, li vaig dir que del futur no esperava res, ja que no sabia si arribaria a veure un. El Marc em va mirar amb tristesa i em va dir que tothom ha de tenir somnis pels que lluitar, que el temps és efímer per tothom, visquin els anys que visquin, i em va dir una frase que encara avui recordo: “La majoria de gent mor als 25, però és als 75 que són enterrats”. Al principi no ho entenia, però ara sé el que em volia dir. Moltes persones deixen de tenir aspiracions quan deixen de ser joves i es passen tota la vida empenedint-se de coses que no van fer. De sobte al Marc se li va il·luminar la cara i, emocionat, em va prometre que el primer que fariem al sortir d’allà seria viatjar junts.
Saber que cada vegada que anés a aquella horrible sala d’hospital veuria al Marc, em va ajudar a anar-hi amb una mica més d'entusiasme. Així, vaig seguir anant-hi mes rere mes. A partir de la tercera sessió la gent m’ho va començar a notar, obviament es veia l’efecte que la quimioterapia estava fent en mi. Tot l’institut ho sabia, però em va sorprendre veure com la gent no va canviar la seva forma de ser amb mi.
A la novena sessió, vaig entrar a l’hospital entusiasmat. Tenía una gran noticia que explicar al Marc. Feia uns dies el metge havia trucat a casa per comunicar-nos que estava progressant de forma positiva i, que si la cosa seguia així, amb 3 sessions més el càncer hauria sigut definitivament eradicat del meu cos. Al entrar per la porta em vaig sorprendre de no veure al Marc en la mateixa cadira de sempre. Estava decebut, tenia moltes ganes de donar-li la gran noticia, però vaig pensar que segurament havia tingut algun imprevist i havia hagut de canviar el dia. Esperava veure’l en la següent sessió, però no va ser així. Aquell dia mentre tornàvem a casa vaig preguntar a la mare si en sabia alguna cosa del Marc. El Guillem, que també era al cotxe, em va respondre dient que havia preguntat per ell i que finalment s’havia recuperat. Em vaig posar molt content, però estava decebut perquè no havia anat a acomiadar-se de mi i, la veritat, m’hagués agradat que ell mateix m’hagués donat la notícia. No ens havíem donat les xarxes socials, però com sabia el seu nom em va ser fàcil trobar-lo i li vaig escriure. Mai em va contestar. En veritat ho entenia, jo no era més que un recordatori de l’infern pel que havia hagut de passar. Esperava que hagués entrat a l’universitat i hagués començat a estudiar medicina.
Per fi vaig acabar la meva última sessió i vaig poder fer sonar la campana que indicava que definitivament m’havia recuperat. Ja no quedava res de càncer al meu organisme. A casa vam celebrar una gran festa, a la qual va venir tota la meva família i amics. Ara ja només quedava gaudir de l’estiu.
