Les potes tremoloses, a causa d’un llarg tram sense descansar, deixaren de funcionar prop d’un petit punt de llum que semblava que flotés entre tants arbres. La nit s’havia apoderat del bosc.



Els conductors baixaren respectivament: Els dos Procolos, l’Antonella, la Bianca i la Carlotta. En el moment de baixar a en Carlo de la carreta, perquè la seva ferida no el permetia fer grans esforços - ja havia estat prou agafar el trabuc i disparar -, aquest dormia plàcidament. El sacsejaren fort però no responia, perquè estava mort. Van lamentar la mort i van proposar-se ser més curosos amb la vida dels altres i que ningú més morís.



Van anar cap a la llum fins poder distingir la barraca atrotinada i sinistre, que grinyolava amb cada ventada que la fregava.



Amb diversos viatges des del carro fins a la cabana, van traginar tot l’armament, que volien tenir ben controlat. La robusta figura de l’Antonella, semblant a la d’una vikinga, va facilitar el transport. No se la veia molt convençuda i no feia bona cara. Semblava farta i pensava que ella hauria estat capaç de manejar la situació molt millor.



En canvi, Bianca era menuda i àgil, i es movia com si flotés, fent levitar les fulles a mesura que hi passava pel costat. Ella va ser clau per inspeccionar i cercar camins accessibles dins la penombra. La Bianca estava despreocupada i era la que mantenia un bon clima i bon humor a la colla.



Finalment, completava l’equip la Carlotta, que no parlava, no per manca de ganes, sinó perquè era muda. No obstant, això no li impedia estar atenta a tot el que succeïa al voltant. Tenia una ment prodigiosa plena de càlculs i recursos que emprava en casos de tensió.

Aquella única llàntia penjada sobre la porta, consumida per mosques i tot tipus d’insectes malsans, no convidava a entrar-hi. Tampoc ho feia l’olor desagradable de fusta humida; fastigosa.



Els crits aguts de la fusta al ser trepitjada conjuntaven amb les ombres dels animals dissecats que la claror de la boira que es filtrava per la finestra, il·luminada per l’escassa llum de la lluna, estampava contra la paret. De la resta de l’interior no es podia desxifrar res. Els quinqués van ajudar a dur més claredat a l’assumpte, però no més alleujament. Taüts. Tot l’establiment era ple de taüts que, per sort, estaven buits. Després de l’ensurt, van aprofitar una d’aquelles caixes per deixar-hi en Carlo.



– El meu oncle - va excusar-se cansat Sebastiano - treballava aquí amb la llenya durant tots els anys de conflicte bèl·lic. Construïa les llars de fusta pels que perdien la vida en el combat. Fins i tot anava a recollir cadàvers durant les pauses i els enterrava d’una manera molt característica. A cadascun dels morts els hi corresponia un arbre. El meu oncle, al tronc, hi escrivia el nom de la placa de cada soldat. Acte seguit, els soterrava al costat de l'arbre corresponent. - I, com que tothom estava endormiscant-se, va concloure:- Sí, el meu tiet, un home tan recte, no sé d’on li venia tanta bondat. Va morir fa un parell d’anys dormint, tranquil, feliç. A vegades les coses es compensen.



– Podem deixar de parlar de morts? - protestà exhausta Antonella -, que entre taüts i defuncions encara ens passaran desgràcies.



– Jo opto per anar a dormir – va alleujar el to la Bianca. Tots van assentir, menys en Benvenuto, que ja estava somiant.



S’allitaren a l’únic lloc on podien fer-ho, a sobre dels taüts, menys en Sebastiano, que va permetre’s el luxe d’estirar-se al llit i amagar la seva modèstia, si en tenia. Abans, però, escolliren a un responsable que aguaités la mercaderia i als que havien de portar-la, perquè encara tenien un neguit que no els deixava relaxar-se. Per tant, van repartir-se la vigilància de les sis hores que els quedava abans que el sol sortís. Cadascú es mantindria despert una hora i mitja, aproximadament, assegurant-se que tot seguia en ordre. El primer torn va tocar-li a la Carlotta.



De la maleducada boca d’en Sebastiano va sortir un cínic “Descanseu en pau” abans que tots caiessin rendits.



El coronel es llevà a contracor al cap d’una estona. Prenia el relleu de la Carlotta. Aprofitant la foscor i el silenci, va treure de la seva bossa una ampolla de whiskey que no havia gosat treure anteriorment, per por a que algú li robés, i va beure’n la meitat d’un sol glop. Quan es preparava per fer el segon i últim glop, va entrebancar-se, tirant l’ampolla, esquitxant tot el terra i escampant l’alcohol per tota la cabana.



En Sebastiano pesava figues, vacil·lant entre la realitat i la fantasia. El cap li rodava, sentia sorolls i veia pampallugues. No allunyava la mà d’un fusell que li feia companyia. Decidí acostar-se a la finestra i aixecà el fanal. A l’altre costat del vidre un individu encaputxat, d’esquena a la finestra, mostrava la seva imponent presència.



Dissimuladament, va enretirar-se, impactat i aterroritzat. Va comprovar les altres sortides i obertures de la barraca que, per descomptat, estaven bloquejades pels genets del mal.



La cabana havia quedat totalment assetjada. El pànic va recórrer el cos del coronel d’una tirada.



– Com sortim d’aquí?! – xisclà Sebastiano despertant a tota la tropa.



Entre mandres i badalls van llevar-se i ajuntar-se al centre de la caseta.



– Benvenuto, et vull enganxat a mi.



La lleugeresa de la Bianca va servir per registrar veloçment l’interior a la recerca d’una solució. Una solució que vindria donada en forma de soterrani. Una petita finestra, quatre taules i un armari el conformaven. La Carlotta, l’Antonella, la Bianca i en Benvenuto van tancar-se allà sota, on també van amagar les armes.



En Sebastiano va voler quedar-se a dalt, no sense el seu fusell, enfrontant-se a les seves pors.



En un tres i no res tots els genets malvats havien pres el control de la sala. L’alcohol que en Sebastiano tenia a la sang no el va permetre contenir-se.



– Foteu el camp o començo a fotre trets. – amenaçà el coronel.



– Dispara tant com vulguis, ja n’has vist el resultat – refutà la veu greu del diable.



Els vuit van saquejar l’establiment del dret i del revés tot trencant, amb una força sobrehumana, els taüts que s’interposaven al seu camí. Van estar-s’hi una bona estona i l’únic que en Sebastiano volia era guanyar temps.



– Per què no ens mateu ja? No seria més senzill?

– Ui, no! Llavors ja començaríem una guerra celestial. Sou els escollits i no us podem matar. – Va argumentar el diable

– M’estàs dient que podeu matar a milions de persones en una guerra i no ens podeu matar a nosaltres en aquest precís instant?! Això no té cap mena de sentit.



– Hi ha moltes lleis que no tenen cap mena de sentit, ja siguin del cel, l’infern o de la terra.



– A més a més ja ens n’heu matat un.



– Nosaltres només l’hem ferit, ell ha fet la resta. No tinc temps per xerrameca.



El coronel va quedar perplex. Els set encaputxats ho havien regirat tot i no havien trobat res.



– Cerqueu un soterrani. – Ordenà el dimoni als seus acompanyants.



– No n’hi ha cap, de soterrani, aquí – va mentir Sebastiano.



– Sempre hi ha un soterrani.



Van palpar totes i cadascuna de les fustes del terra fins a topar amb el soterrani. En Sebastiano va resar per a que un miracle els traiés d’aquella situació. La salvació de la guerra estava perduda.



L’entrada s’obrí i enxamparen l’Antonella, la Carlotta i en Benvenuto passant, per la finestra i d’una en una, les últimes escopetes de l’armament a la Bianca, que es trobava a fora de la cabana carregant les armes de nou a la carreta.



Els éssers malèvols van sortir pitant per atrapar les carrosses, però els cavalls i la càrrega ja s’havien desperdigat i s’allunyaven en la frondositat i foscor del bosc i de la nit.



Mentre el diable manava als seus deixebles que seguissin els carruatges, l’Antonella, en Benvenuto, la Carlotta i en Sebastiano van fugir de la barraca. Per no anar desarmats, prèviament havien agafat unes pales, de l’oncle del Sebastiano, que penjaven de la paret. Justament abans de sortir de la caseta, a en Sebastiano li van caure els llumins.



Van caminar i córrer metres i metres sense rumb, i amb molta son, només guiant-se pel crit d’algun cavall que rebotava a les muntanyes. Bons i dolents estaven en la mateixa situació crítica: els bons desitjant que les carretes haguessin anat per bon camí, i, els dolents, anhelant fer-se amb el control de les carrosses.

Una línia daurada va sorgir del no res, dividint el cel de la terra. Aquella línia s’anava envermellint i tenyia el cel de blau.



Sebastiano i companyia van adonar-se que estaven davant d’una ratlla que dividia el bosc.



– Benvenuto, saps què és aquesta línia? – i després que el nen negués amb el cap va explicar:– Aquesta marca separa l’herència del teu besoncle, el meu tiet. I saps per què el teu territori heretat és molt més valuós que la meva part de terreny?

– Perquè jo hereto molt més territori que tu.



– No, perquè aquí és on el meu oncle enterrava als soldats caiguts. I si t’hi fixes, tots els arbres tenen el nom d’un soldat escrit. Aquest és el valor del bosc, i et toca a tu preservar-lo, perquè ara et pertany.



Mentrestant, la Bianca, manejava les tres carrosses alhora, perquè les havia lligat totes juntes per així no perdre’n cap, bellugant-se d’una banda a l’altre del pescant. Va sentir el trotar de cavalls que la perseguien a molta distància. Com que el dia s’anava aclarint, va poder fixar-se que al terra s’hi marcaven unes passes. La Bianca va seguir-les.



En Sebastiano va mirar al seu voltant i va deduir que estaven arribant al final del bosc. Va demanar a en Benvenuto que tornés a la cabana i així s’estalviaria el perill. Havia de seguir les passes i acabaria trobant la barraca.



La Carlotta va sentir, molt distant, un soroll que anava creixent. Va fer senyals a l’Antonella i tots van parar atenció.



– L’inconfusible so de tres carrosses dirigint-se cap aquí – va dir el coronel.



– Tres carrosses que de ben segur no vindran soles – va avisar l’Antonella.



– D’acord, quan passi per aquí, les dues us hi munteu.



– I tu? – preguntà Antonella.



– Jo em quedo aquí a cavar amb les pales.



– Però si estem a pocs metres del llac, ja haurem complert la missió.



– La nostra missió és aturar la tirania i la guerra, i aquestes criatures, mentre segueixin rondant per aquí, seguiran fent el mal. És millor tenir-los retinguts sota terra, per poca estona que sigui.



En Sebastiano, per primera vegada, va renunciar a ser un heroi, per a poder protegir al poble.



En Benvenuto va tornar a entrar a la cabana i, a l’obrir la porta, va quedar mut. El diable, en forma de genet i amb els dos ulls vermells brillant, seia en una cadira. Tots els músculs del jove van quedar paralitzats.



El dimoni va aixecar-se i, sense cap mena de pressa, començar a perseguir a en Benvenuto. El noi corria espantat per totes les habitacions de la caseta i el diable el seguia.



Finalment, en Benvenuto va relliscar amb un llumí que li havia caigut poques hores enrere a en Sebastiano i, per la fricció, el llumí va encendre’s. El terra encara era humit de l’alcohol que el coronel havia vessat al terra i per això la barraca va començar a cremar-se.



En aquell precís moment, lluny de la caseta, l’Antonella i la Carlotta van pujar a les carretes, que acabaven de sortir del bosc. En Sebastiano cavava i cavava amb la pala. Percebia els cavalls dels enemics apropant-se. Quan considerà que el forat era prou gran, va amagar-se rere un arbre i va esperar als éssers malèvols que, al cap d’una estona, van caure-hi de ple.



Va tapar els forats escoltant els crits dels encaputxats i després va tornar per recollir al seu nebot.



L’olor de cremat no trigà en arribar-li i el coronel accelerà el pas. A l’arribar, la façana era negra i les flames no el deixaven veure l’interior de la cabana. El coronel va alleujar-se quan en Benvenuto va sortir sa i estalvi de la caseta. Però aquest estava plorant com un nadó.



Els crits agonitzants del diable, atrapat dins la barraca, feien que el noi recordés la tràgica mort del seu pare, idèntica a la que estava presenciant.



– Traiem-lo d’allà! Sisplau! – suplicà sanglotant en Benvenuto.



– No ho podem fer, això. – respongué abraçant-lo en Sebastiano.



Les llàgrimes del nen podrien haver ajudat a apagar l’incendi. El seu oncle el retenia en els seus braços, contemplant les cortines de fum i les flames, que per a ell significaven el triomf.



El diable va sortir de la barraca cremant-se. Li sortien flames per tot arreu. Va anar consumint-se mica en mica, mentre cridava i es lamentava. I així va seguir fins que el foc va tornar-lo en cendra.