Vaig ascendir lo mes ràpid possible les escales, aterrit per la tètrica notícia. Al balco, em vaig trobar a una desolada Elicia, agenollada davant la gàbia. El seu rostre estava trencat de dolor, ple de llàgrimes que gotejaven pel seu barbó. Li vaig preguntar, amb la veu entretallada:



- Elicia, que ha passat? On es el papagai?



Al reconèixer la presència familiar que va evocar la meva veu, es va precipitar sobre mi. Els seus braços van envoltar la totalitat del meu tors, i el seu cap va trobar una nímia pau al meu pit. Poc després, quan segurament aquella petita pau va desaparèixer i va tornar a la terrorífica realitat, va dir-me amb una veu molt feble:



- Ha desaparegut.... Quan he vingut la gàbia estava oberta i el papagai no hi era per cap costat.

- L´haurem deixat mal tancada abans de dormir...

- No, estaquirot! – em va interrompre, amb un nou insult. – M´he assegurat que estava bé tancada diverses vegades. No ha pogut sortir sol.

- Llavors que ha degut passar aquí?



Vaig treure el cap per la barana, oferint als meus ulls la vista del carrer, inundat per la foscor de la nit. Però vaig poder distingir entre les tenebres una silueta humana que corria espaordidament sobre el terra pavimentat. Portava amb ell alguna cosa a la seva mà que no es deixava de moure. També portava, penjada de l´espatlla, una escala de mà. No vaig poder evitar témer el pitjor.



Promptament em vaig incorporar, per a continuació precipitar-me a les escales, que vaig baixar a correcuita, fins arribar a la porta principal segons després. Amb un ferotge moviment, vaig obrir el meu obstacle per sortir al carrer. Un cop allà, i en un tres i no res, em vaig llançar a la persecució del lladre. Malgrat la meva velocitat, amb la qual pensava que em bastaria per apressar el segrestador, la distància entre ell i jo era abismal, i temia perdre-ho de vista. Per això, una part meva es va centrar en fixar la vista en aquella silueta, tant llunyana, però que representava l´ única possibilitat de saber que l´havia passat a l´au. Durant la persecució, el malvat va desviar la seva ruta, que s´havia mantingut rectilínia fins al moment, i va doblar una cantonada que donava a un camí que portava als afores del poble. “On vol anar aquest poca-solta?” vaig preguntar-me. Desgraciadament, no vaig poder resoldre el meu dubte, perquè, quan vaig doblar la mateixa cantonada, no vaig poder trobar el contorn que havia estat perseguint. Em vaig maleir a jo mateix. Vaig voler soltar un grit de fúria, donar-li un cop de peu a qualsevol cosa. Havia perdut al lladre. Després de reprendre la calma, vaig pensar: “No em rendiré. No ha pogut anar molt lluny. El camí que ha degut seguir porta al bosc, allà el buscaré.”. El llòbrec bosc em va rebre amb un ombrívol camí que semblava no tenir fi. Però em vaig encoratjar per entrar en aquella perillosa ruta.

L´obscuritat cobria tots els espais, no podia veure res al meu voltant, per lo qual vaig potenciar els meus altres sentits.



Vaig aguditzar la meva oïda, escoltant els canvis que es produïen en l´entorn. Vaig escoltar com les petites branquetes del terra es trencaven per la pressió dels meus peus, els silenciosos moviments del animals com els esquirols que feien a les copes dels arbres, o els udols dels ducs. Per sort, no vaig escoltar cap soroll provinent d´un llop.



Vaig afinar el meu olfacte, captant els diversos olors del bosc. Al meu nas va arribar l´olor de la molsa i el conglomerat d´aromes florals que formaven les plantes del bosc, entre altres.



Vaig prestar més atenció a lo que el meu tacte tocava. Vaig tocar diversos troncs d´arbre, cada un amb una textura diferent de l´altre. Les meves cames van sentir el frec de moltes fulles. Una d´elles va ser un cardo. El dolor produït per la meravellosa, però també molesta, estructura de la planta em va fer soltar un petit grit, que vaig silenciar al instant.



Després d´una estona avançant amb cautela pel confús bosc, vaig discernir una petita llum entre el fullatge del bosc. Vaig avançar amb prudència per l´entramat de flors, arbustos i arbres fins albirar d´on venia la llum. Era una casa de fusta, vella però funcional. Una finestra de vidre deixava veure l´interior de l´habitatge, on es veien diverses persones. Silenciosament, em vaig apropar al costat de la paret, des d´on podia escoltar la conversació que tenien les persones de dintre.



- Tanca’l dintre de la gàbia – va dir una primera veu.

- Ara mateix – va respondre la segona.

- T´ha vist algú?

- Em temo que si.



Es va escoltar un cop fort.



- Qui dels dos?! – va cridar la primera veu.

- Lo xicot. – va respondre la segona veu.

- I que ha fet?!

- M´ha perseguit pel carrer. Però no et preocupis, ho he esquivat.

- Molt bé, Zacaries! – va exclamar una nova veu – Ara et aplaudim per la teva valent gesta?

- No t´ho he demanat, Nina, però si vols fer-ho, doncs fes-ho.

- No ho entens! – va tornar a cridar la primera veu – Ara que saben que els hem robat, tindrem molt menys temps per preparar-nos.

- Que ens falta? – va preguntar la primera veu.

- Aliments – va respondre una quarta veu. –. I ens hauríem proveït d´ells de no ser per tu. Ara anirem molt justos pel que fa a provisions per al viatge, a no ser que tu aguantis més d´una setmana sense menjar.



En aquell moment, la meva intenció d´apropar-me més a la paret va ocasionar que em rellisqués, lo que va produir un soroll lo suficient fort per a que les veus de dintre de la casa es callessin. Van ser uns instants tensos, perquè tant jo com les veus vam guardar silenci, esperant que un del dos fes-hi alguna cosa. Finalment, la primera veu va ordenar-li a altra veu:



- Ves a mirar que ha sigut això.



Ipso facto, una persona es va encaminar a la porta, que va obrir amb brusquedat. Abans que arribés a la meva posició, vaig començar a córrer cap a l´empara que m´oferia la obscuritat del bosc. Només em va donar temps a mirar cap enrere durant un instant, en el que vaig poder veure a un home de complexió musculosa, cabell curt i de color marró, que estava abillat amb una llarga bata blanca. Després de molts minuts en els quals vaig anar a la velocitat màxima que em permetien les meves cames, vaig sortir del bosc, acompanyat dels primers raigs de sol que sortien amb el crepuscle. Ràpidament, vaig tornar a la meva casa, on l´Elicia m´estava esperant davant de la porta. Ella, només mes veure´m, es va abalançar sobre jo per, primer, abraçar-me i, segon, enganxar-me una bufetada a la galta esquerra.



- On has estat, tros de quòniam?! – em va cridar.

- Elicia, he descobert la identitat de qui ens ha privat de la presència del papagai.

- Qui ha estat?

- Han estat aquelles persones que es van instal·lar lluny del nostre poble, que entraven al bosc pel matí i sol sortien a la nit.

- Et refereixes als biòlegs? Ells han robat al papagai?

- Això penso. Altrament, qui més, apart d´aquests guillats pels animals, voldria acaparar la pertinença d´un animal tan meravellós com lo era el papagai?

- Per una vegada en la teva vida, podries tindre raó – va admetre –. Bé, hem de recuperar la nostra estimada au.

- Hem de tornar a la casa on s´amaguen. Allí, els sorprendrem i els arravatarem a l´ocell.



Seguidament, vam emprendre el viatge de tornada a la casa del bosc. Vaig agafar per les regnes al meu cavall, que descansava tranquil·lament en l´ estable. L´Elicia i jo ens vam pujar, i el cavall va començar a trotar per a després accelerar. La meva anterior experiència al bosc em va proporcionar el coneixement suficient per poder orientar-me entre l´arbreda. Finalment, quan vam divisar la vella casa de fusta, aquesta vegada visible gracies als raigs del sol que es colaven entre les fulles i branques dels arbres, vam baixar d´un salt del cavall. Davant nostre es trobava una vella porta de fusta. Primer, vam intentar obrir-la per la maneta, però estava tancada. Amb un fugaç i poderós moviment, l´Elicia va tirar la porta d´una puntada de peu. Dintre, no obstant, no vam troba cap biòleg, ni tampoc cap papagai. La casa estava buida.



- On han anat? – va preguntar l´Elicia.

- No ho sé, no fa res estaven aquí! – vaig exclamar.

- Llavors no han pogut anar molt lluny! Pensa, carallot, que no els hem vist pel camí, per lo qual al poble no han pogut baixar. I l’únic camí possible es aquell – va dir, assenyalant un camí de terra però que ja havia començat a ser envaït per l´herba –.

- Aquell? – vaig preguntar per confirmar. L´Elicia va inclinar el seu cap en senyal d’afirmació – Aquell camí sol porta a la muntanya...



En aquell moment, en la meva ment van quedar nítides totes les idees que, fins al moment, ballaven sense control per dintre meu.



- Darrere de la muntanya es troba la capital! – vaig continuar – Aquella gegantina construcció humana que des de feia mil·lennis ha estat la ciutat més gran de tot el territori. D´allí han degut de provenir els biòlegs, i allí han de voler portar al papagai.

- Però perquè prendre aquest camí quan podrien haver optat per viatjar per un dels camins principals? – va preguntar l´Elicia.

- Per evitar ser vistos amb el papagai i despertar la curiositat d´altres persones que, com ells, nomes volen a l´ocell per ells sols.

- Els biòlegs han degut sortir fa res, per por de la nostra represàlia. Ràpid, hem de seguir el camí. Amb el cavall arribarem fins la seva posició amb facilitat.



Vam tornar a pujar al cavall. A mesura que avançàvem, el camí es dificultava. Els moviments del cavall es van veure entorpits per les pedres que cobrien el camí i les llargues branques dels arbres, de les quals algunes van colpejar-me a la cara. Arribat el moment en el que el camí es tornava impossible per al cavall, l´Elicia i jo vam continuar a peu. Vam avançar amb cautela fins trobar-nos amb un risc, que vam escalar amb l´ajuda de les robustes branques dels arbres i les sobresortides pedres que ens proporcionaven un recolzament. No van ser poques les ocasions en les que vaig estar apunt de caurem, lo que hauria donat lloc a un desenllaç fatal per aquesta historia. Una vegada al cop del risc, un altre camí es trobava davant nostre. Als costats, dos muntanyes s´aixecaven. Era, per tant, un camí en línia recta. Minvats per la fatiga, vam córrer el mes ràpid possible pel llis camí, fins que vam poder distingir quatre siluetes en la llunyania. Una d´elles portava lo que pareixia ser la gàbia amb el papagai dintre.



- Biòlegs! – vaig cridar – Tornar-nos a l´au.



La primera veu va alertar als altres de la nostra presència, i van accelerar.



- Haver-te callat, pelacanyes! – em va recriminar l´Elicia – Ara saben que els estem perseguint.



Nosaltres també vam accelerar. Les distàncies es van escurçar. La quarta veu, la d´aquell home corpulent, va cridar: “Jo m´encarrego d´ells.”. Tot seguit, es va aturar per girar-se cap al nostre encontre. Va intentar propiciar-me un pinyac, però vaig aconseguir esquivar-lo. Quan es va girar per intentar agafar-me, l´Elicia va saltar sobre la seva esquena, encadenant una sèrie d´esgarrapades i cops que ho van distraure i em van permetre continuar amb la persecució. Els dos biòlegs que no portaven la gàbia, dels quals només vaig recordar que eren Zacaries i Nina, també van intentar detindrem. Zacaries, qui hi havia resultat ser un home prim i menut, va fer el gest de colpejar-me, però jo el vaig apartar d´una empenta. A la Nina, una dona de cabell cort i fosc i complexió musculosa, vaig enganyar-la fent-li pensar que aniria cap a la seva dreta, deixant la seva esquerra lliure per passar. Sol quedàvem jo i el últim biòleg, que vaig suposar que era la primera veu que vaig escoltar per la nit. L´Elicia encara estava lluitant, i la Nina s´havia apropat a Zacaries per examinar la seva situació. Vaig confirmar que la seva mà agafava per l´anella una gàbia amb el papagai dintre. Després d´un parell de gambades, em vaig abalançar sobre ell, agafant-li la cuixa i fent-li caure. La gàbia va rodar pel terra, jo em vaig aixecar rabent i vaig aconseguir la gàbia. Amb la gàbia a la mà, vaig anar a l´auxili de l´Elicia. Els molestos moviments de l´Elicia van impedir a la quarta veu evitar una puntada de peu per part meva que el va tombar. Llavors, l´Elicia i jo vam córrer el més lluny possible per aquell camí rectilini, fins vam arribar a un carreró sense sortida.



Davant nostre s´estenia un immens llac d´aigua cristal·lina entre les dues bastes muntanyes dels costats. No vam poder albirar l´altra riba del llac, ni tan poc altre camí pel qual fugir. Lluny, vam escoltar les veus dels biòlegs, que s´havien recuperat, i ara vindrien fins la nostra posició.



- I ara que fem? – em va preguntar l´Elicia, nerviosa.



No vaig dir res.



- Què fem, botifler?! – va tornar a preguntar, mes nerviosa.



Els biòlegs ja estaven a pocs passos de nosaltres. Em vaig girar, i vaig dir:



- Elicia, he tomat una decisió.



Tot seguit, vaig balancejar la gàbia, i usant tota la força que em quedava, la vaig llançar el més lluny que vaig poder a l´aigua. L’acció va impactar tant en l´Elicia, que es va quedar callada, com els biòlegs, que van soltar un crit fortíssim. La primera veu em va agafar pel coll i va cridar:



- Què has fet?!



Vaig reconèixer al biòleg de la primera veu. Era l´únic amb el qual ens vam creuar el dia en el que vam ensenyar a tothom el papagai. Vaig recordar el seu nom, Josep Ballesters.



- Josep! He tirat al papagai a l´aigua, com has pogut veure. Ara no podràs robar-me’l.

- Maleit noi! El papagai era un au excepcional! Mai tornarem a veure´n un com aquell! – va cridar Zacaries.



Després d´uns minuts, i entenent que, sense el papagai, no tenien raó per continuar amb la fugida, Josep va dir als seus companys:



- Som-hi, no tenim res a fer aquí.

- I què fem ara, Josep? – va preguntar la quarta veu.

- No ho sé, Bernat! – va exclamar.



Una vegada els biòlegs van desaparèixer, l´Elicia va trenca el seu silenci, i es va abalançar sobre jo. Estava colèrica.



- Per què has fet això?! – va cridar.

- Elicia, calma´t, aixeca´t, i deixa´m que t´expliqui com acabo de burlar els biòlegs.



Una vegada aixecats, vaig treure de la meva camisa al papagai. L´Elicia es va sorprendre, va agafar-lo i va començar a acariciar-ho. Quan va tornar a la meva mà, l´Elicia em va dir:



- Bé, tornem a casa amb el papagai.

- Elicia, sobre això... – vaig dir.

- Què?

- Crec que hauríem d´alliberar-lo. Si el saquem pel carrer, atraurem l’atenció d´altres persones que voldran robar-lo. Si el mantenim ocult en la nostra casa, li estarem privant del exterior. No es millor que ho deixem lliure?



L´Elicia va sacsejar el seu cap en senyal de negació.



- Ja ho has decidit, no? – em va preguntar.

- Sí – vaig afirmar -.



I, amb el sol radiant del matí, vaig afluixar les meves mans perquè el papagai, per si sol, escapés.