1974.12.03 18:10 p.m.



Després que una veïna sentís el tret, va trucar immediatament a la policia. Els cossos de seguretat van emportar-se l'inspector com a principal i únic sospitós de la mort d'aquella nena de set anys. No podia creure's el que li estava passant. Per què ell era dins del cotxe de policia i no el senyor d'etiqueta que ell havia vist prémer el gallet? Tot era molt estrany.



-Ja hem arribat -van ser les paraules que va pronunciar l'agent de policia i que van fer que l'inspector sortís del shock.



L'inspector i els dos policies van baixar del cotxe. La secretària del Departament de Policia va fer-li firmar un seguit de papers, que només Déu sap perquè eren. Després, i per sorpresa de l'inspector, el van portar fins a una sala d'interrogatoris. Dins només hi era ell; hi havia una taula, dues cadires de fusta i un gran finestral d'aquells que fan efecte mirall i des de rere el qual et veu qui tu no veus. Les parets eren grises i això creava un ambient més tens, formal i jurídic. Entraves a una atmosfera que imposava i et feia caure a la realitat d'un cop de puny.



-Per què soc aquí? - va preguntar a ningú en concret.



La porta no tenia pom, però semblava tancada amb clau. Si volia sortir hauria de cooperar.



Deu minuts després va arribar un home, alt i vestit d'etiqueta. Quan li va veure la cara, l'inspector es va adonar de qui era aquell home; era en Marc Lanson, uns dels millors fiscals del Regne Unit. En Tena estava tranquil, ell era innocent.



-Bon dia, inspector - va dir el senyor Lanson.



-Tena, inspector Tena - va afirmar sense saber cap a on mirar.



-Bona tarda, inspector Tena, suposo que ja em coneixes. Soc reconegut pertot arreu i no és per gallejar, però - va dir amb aires de superioritat Lanson- soc un dels millors en aquesta feina.



-És clar que et conec, surts a tots els diaris, però encara no sé què hi faig aquí. Vaig veure com una persona vestida d'etiqueta matava la noia, soc un testimoni! -va cridar l'inspector posant-se dret.



L'ambient estava tan tens que es podia tallar amb un ganivet. L'inspector no és tranquil·litzava. A més, en Lanson mostrava una expressió de repulsió cada cop que el mirava.



-Vostè és aquí com a únic testimoni de l'escena del crim per l'assassinat de la Julie, la noia òrfena que portava un llibre a la mà, la noia que va caure a terra i que tu et vas quedar perplex davant d'ella - va dir Lanson, fart que l'inspector li prengués el pèl.



-De veritat, jo no he sigut... Hi havia... Hi havia un home vestit d'etiqueta, em semblava familiar, potser podria identificar-lo! - va cridar desesperat l'inspector. - L'home era alt i tenia els ulls verds, una mirada profunda, amb molta història rere el seu iris verd, una mirada de molts anys d'edat, que si la veiés la reconeixeria sens dubte.



-Aviam, ara vostè estarà en presó preventiva per falta de proves... La veritat és que era vostè l'única persona present i que portava una arma de foc a l'escena del crim.



-Però això no m'ho poden fer, soc inspector del Departament i tinc un permís que em permet portar una pistola i jo no vaig matar ningú! -va dir desesperat amb un nus a la gola.



-Ho sento, inspector, però la llei és la que és i vostè no pot saltar-se-la pel seu càrrec o el seu prestigi social. -va dir en Lanson tancant una mena de conversa que havia començat.



Durant tota aquella setmana, que cada vegada s'estava fent més i més llarga, l'inspector no feia més que donar voltes al mateix assumpte. Era un tema constant que no desapareixia del seu cap. Les nits eres insuportables, cada matinada es despertava amb el cor accelerat, suat i amb ganes de sortir d'aquelles quatre parets, les quals ja li havien provocat una imatge borrosa del que era l'exterior. No feia res més que turmentar-se amb tot el que li estava passant. Tenia massa preguntes i poques respostes.



Aquest cúmul de coses estaven fent que fins i tot el seu aspecte físic hagués començat a canviar. Van aparèixer certes actituds que fins i tot ell deia que si continuava tancat es tornaria boig.



1974.12.10 10:30



-Tens visita, Tena -va dir un funcionari que era un dels vigilants del seu mòdul.



-Visita de qui? La meva família és morta i ningú sap que soc a la presó.



-Has sortit a tots els diaris, estic segur que ja ho sap tot el Regne Unit.



Tots dos van anar fins a la sortida de la presó, on el van ficar dins d'un camió que transportava presos a altres centres penitenciaris. L'inspector no parava de preguntar on se l'enduien, però no li donaven resposta. Van arribar a la comissaria, on el van interrogar per primera vegada des de feia set dies. El van portar fins a un vidre on es podien observar vuit persones vestides d'etiqueta, amb ulls verds, unes de més joves que altres.



-Ens tornem a veure les cares Tena -li va dir Lanson amb un somriure a la cara.



-Sí, això suposo, senyor Lanson -va respondre l'inspector amb cara de pocs amics.



-L'hi explico, és molt senzill: com vostè pot veure, hi ha una sèrie d'homes davant seu rere el vidre. No es preocupi, ells no el poden veure. L'únic que ha de fer és assenyalar qui és la persona que va veure prémer el gallet.



-U, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit... - va començar a dir l'inspector i fent una ullada als homes allà presents - No és cap d'ells...



-Fixa-s'hi bé i amb atenció senyor Tena -va dir Lanson amb una expressió d'incredulitat.



Una vegada més els va mirar a tots a poc a poc i amb atenció, però aquesta vegada basant-se en l'evidència més clara que tenia: aquella mirada.



Passant i parant-se un per un, va intentar buscar aquells ulls que tan clars va veure el dia de l'assassinat. Va començar a descartar fins que el va trobar.



- Ell... -no va dir res més.



-Perdoni? - va dir Lanson mirant atentament a l'inspector.



-El número 9. Aquell és l'home que la va matar, n'estic segur -va dir amb decisió.



-Només hi ha vuit persones, quina és la novena?



-Que no el veu? Destaca entre tots els altres, té els ulls verds, és vell i m'ha copiat la vestimenta, aquesta granota taronja que porto ara mateix.



Lanson es va fixar en tot el que li deia, però sobretot intentar veure el que veia l'inspector. I just en aquell moment ho va saber, no calia dir res més.



-Inspector Tena, queda detingut pel presumpte homicidi negligent de la Julie Walter Rhoades, té dret de guardar silenci fins que tingui un advocat.



- Què?! Però si ha sigut aquell home! -digué Tena sense saber què fer i perplex pel que acabava de sentir.



- Ho sento inspector, ara tot encaixa -va dir Lanson.



"Encara segueixo preguntant-me per què jo. No mereixia passar per tot allò, però era allà, desolat per tot el que m'havia passat en tan poc temps. Qui diria que un assassinat acabaria arruïnant la meva vida d'aquella manera. Ningú va voler creure'm. Jo sempre seria testimoni de la plena veritat i segueixo assegurant que aquells ulls i aquella mirada tan familiar eren els que estava buscant. Com si els hagués vist durant tota la vida, com si hagués sigut el meu propi reflex, com si hagués sigut CULPA NOSTRA".