Vaig caminant amb passos lents fins a l'habitació.

Està tot fosc i ja puc veure a la meva presa esperant-me.

–A qui tenim aquí? –Dic

M'apropo més i li agafo del coll.

–Vull veure't sofrir...

...

Em desperto supermarejada, un altre malson.

No entenc que m'està passant últimament.

Em rento la cara i després vaig a la cuina a preparar-me l'esmorzar.

Maia m'està trucant així que li responc.

–Hola –Em diu

–Hola.

–Què tal? –Pregunta

–Bé

–Sé que no estàs bé, estic en camí per casa teva.

–Estic una mica cansada i... no em ve de gust parlar amb ningú. –Penja el telèfon.

Ha passat un mes des de la mort de Marcos, i encara no sabem res sobre l'assassí, estic farta, l'únic que vull ara és que això acabi ja.

També des de fa dies no parlo amb Devan, no ho veig a la universitat perquè tenim vacances i no em respon als missatges...

Algú toca la porta i l'obro és Maia.

–Mira com estàs. –Em diu entrant a casa.

–Ja té dit que estic bé –Dic una mica furiosa.

Em pren la cara amb les seves mans.

–Només intento ajudar-te, m'entens.

–No em cal ajuda.

–És clar que ho necessites, i per això estem nosaltres per ajudar-te, jo, la Carla, l'Anna... –Li interrompo, i la porto a la porta.

–Vés-te'n d'aquí. –Li dic i se'n va.

Crec que he estat una mica dolenta amb ella...

Tanco la porta i em sento sota terra, llàgrimes

em comencen a caure.

Molts sentiments es comencen a formar en el meu interior, no aguanto les ganes de plorar, i ploro perquè sempre em fan sentir bé.

Passo la tarda dormint perquè no vaig dormir bé la nit d'ahir.

Quan ja em desperto agafo el mòbil i trobo missatges dels meus amics i els responc perquè o si no és preocuparan per mi.

Em vesteixo, agafo les claus del meu nou apartament i del cotxe, de moment ja no visc en aquella casa.

Entro al cotxe i l'arranco.

En el camí veig un bar petit i paro el cotxe.

Ara mateix estic gairebé als afores del cuitat.

Entro al bar i compro un paquet de tabac i una ampolla de Vodka.

Encenc el cigar mentre vaig caminant cap al cotxe.

Condueixo mentre canto a tot volum música de Lady Gaga, aquesta cantant és una tremenda diosa, ella sí que sap com viure la vida.

En poques paraules em sento feliç.

Sort que no hi ha ningú a la carretera per poder gaudir millor la sensació.

Paro el cotxe al mig de la carretera, pujo el volum encara més de la música i surto del cotxe.

Obro l'ampolla d'alcohol i començo a beure i a estar en els meus pensaments.

Això se sent molt bé.

Després pujo al cotxe i condueixo a un lloc.

Ja s'ha fet nit i tot està fosc.

Entro al bosc i vaig pa casa seva ancara que no me'n recordo molt bé.

Noto alguna cosa estrany darrere menú, em giro i és ell.

–Quant temps –Li dic somrient.

–Perquè has vingut? – Em pregunta.

–I tu perquè no respons als missatges, no em parles, ni tan sols més dit res quant a mort Marcos.

–Estàs molt borratxa, ja és de nit i has d'anar-te'n.

–Potser ets tu qui ha matat als meus pares i a Marcos, per això has desaparegut durant tot aquest temps.

–És clar que sóc un assassí, ara te n'adones compte, tranquil·la que tu també ho seuràs o ja ho ets

Li dono una bufetada.

No fa res i jo tampoc, nós quedem mirant per una segons.

Li agafo de la samarreta amb les meves mans i li beso.

No sé per què.

Em desperto i no puc recordo molt bé que vaig fer ahir, perquè me dormit amb la roba d'ahir i faig olor d'alcohol.

Em dutxo i passo tot el matí netejant la casa, ja que fa dies que no la netejo.

I a la tarda ve la Carla a casa meva, ja que hem de fer un treball de la universitat juntes.

Miro fixament el ganivet que tinc a la taula, que no sé que fa aquí.

–Disme que et passaria si et clavo aquest ganivet en el coll. –Li dic agafant el gabinet

–Et trobes bé Lea.

–Respon-me.

–Ho estàs deien de broma no.

M'apropo més cap a ella amb el ganivet.

–Lea si us plau... Para si us plau...

Amb el ganivet començo a tallar la tela de la seva camisa.

–Lea para si us plau... –Diu plorant.

De manera lenta i tortuosa deixo a Carla amb una infinitat de petites ferides escampades per tot el cos.

De sobte algú entra a l'habitació.

És Raül.

–Lea, que acabes de fer...

Raül agafa a Carla que ja està desmaiada.

–Carla, obri els ulls. –Diu.

–Truco a una ambulància... –Dic.

–Apartat. –Em diu furiós mentre se'n va agafant a la Carla.

Contemplo l'habitació plena de sang.

Que acabo de fer... Això és un somni, segur.

Jo no puc fer això…

Jo no sóc així…