Vaig córrer a agafar el mòbil, obrir el Google Maps, i posar les coordenades del misteriós lloc que el meu nou àngel de la guarda em donava. Ni més ni menys que el Parc de Collserola, just a l’altra punta de l’apartament d’en Robert.



- Robert, millor que dormis bé, que demà ens espera un dia una mica mogut!- vaig cridar, amb aquest to de veu d’esperança irònica que tant diuen que em caracteritza.



Ell dormia profundament, i roncava. Molt. Moltíssim. De manera hiperbòlica. Cada un dels seus roncs semblava l’impacte d’una bomba atòmica, i no volia saber com s’ho feien els seus veïns per aguantar aquell so infernal. Entre aquest, i altres pensaments superficials, vaig acabar desconnectant del món real i em vaig quedar clapat en un tres i no res.



A les vuit i mitja del matí, en Robert i jo ja estàvem dins del ferrocarril que ens portaria fins l’estació de Vallvidrera. Sincerament, mai m’han agradat els trens, ni el metro en general. Et sents soterrat allà sota, brut, perdut. Es respira sempre un ambient claustrofòbic, i la gent es converteix en el meu pitjor enemic. No seria la primera vegada que em barallava amb alguna persona dins dels vagons. La pressa i l’ambient ens posen de mala lluna a tots suposo... O potser només sóc jo, que odio els trens, i així els ho faig saber: actuant de manera més desagradable que un iogurt caducat de tres mesos.



Tanmateix, en aquell moment assegut amb el meu amic, vaig pensar d’escriure algun dia sobre l’estranya relació entre els ferrocarrils i jo. Podria sortir alguna cosa interessant... I de pas treure’m un pes de sobre. Si... Podria començar criticant com de brut està el lloc, o les guixades als trens, o els xiclets dels seients...



- Roger!- Com era habitual, en Robert em tornava a la realitat, d’una manera una mica brusca, cal dir.



- Digues, Robert...



- Has vist aquests xavals? No et recorden a algú?



Davant nostre hi havia un grup d’adolescents, que no aparentaven tenir més de quinze anys. Estaven en rotllana, concentrats en una engrescada partida de poker. Els nois estaven enfonsats en el seu propi món, i en els seus ulls es reflectia la despreocupació pròpia de l’edat. A més de l’escola, no tenien més responsabilitats, vivien el moment, la partida de cartes i els seus amics, l’únic important en aquells instants.



- Que si em recorden a algú, dius? Aquests nois som nosaltres!



Veient com un somriure nostàlgic se’m escapava, en Robert va afegir:



- Recordo tots aquells dies a l’hora del pati... Parlar dels exàmens, discutir sobre quin era el professor més malparit, o simplement fer broma... Sempre amb cartes a la mà! Semblàvem la màfia de l’escola amb la d’apostes que arribàvem a fer! Sort que fèiem servir fitxes de plàstic, que sinó... Recordo que a la directora quasi li va donar un infart quan va pensar que es feien apostes il·legals amb diners dins del centre! Quin riure! Ai, com ho trobo a faltar...



- Com canvien els temps, no? Mira'ns ara... Fent un recorregut post-mortem que ens ha marcat la nostra antiga companya de classe...



- Ja pots escriure un best-seller després d’això eh? No et perdonaria mai si no ho fas!



Podríem haver continuat la nostra engrescada conversa, però la robòtica veu ja anunciava que havíem arribat a la nostra destinació. Ho he de reconèixer: amb tota aquesta visió nostàlgica que ens havia agafat de cop i volta la noció del temps havia fugit. Gairebé vaig fer un bot de cinc metres quan la veueta va exclamar «Vallvidrera».



- Robert, t’he dit algun cop que odio anar en tren?







El matí va passar volant. En Robert i jo vam recórrer el parc sencer sense cap resultat. Anàvem nerviosos, amunt i avall, amb ulls com taronges, a veure si d’una vegada per totes trobàvem el llibre de la Dora. Mentre passejàvem, ens vam posar a fer petar la xerrada, i li vaig comentar a en Robert que sempre he pensat que Collserola és una oportunitat per fugir de Barcelona. Un petit santuari natural que està en constant guerra contra el soroll i el fum, com un mil·lenari guerrer verd, que actualment dorm, està cansat.



- Com es nota que ets escriptor... Doncs jo trobo que s’hi està molt bé a Barcelona. Té molta cultura i està plena de racons interessants!- va dir en Robert.



- Si ara m’haguessis dit això enmig de la ciutat, molt probablement no t’hauria ni escoltat amb el rebombori dels cotxes!- vaig respondre, amb un somriure irònic.



- Veus? «Rebombori». Qui collons diu «rebombori» actualment? Els escriptors dieu unes coses...



No va tenir temps de continuar argumentant per què «rebombori» era una paraula antiquada, ja que es va entrebancar amb unes arrels gruixudes i va caure en uns arbustos molt frondosos.



- Robert, estàs bé?



- Hòstia, quina hòstia... Ei! Aquí hi ha un llibre!



Es va aixecar ràpidament. Tenia un llibre bastant brut a les mans: «Hamlet», de William Shakespeare, curiosament, un altre dels llibres que vam llegir junts a la classe de literatura a l’institut. La Dora feia teatre fora de l’escola, i sempre deia que algun dia faria d'Ofèlia als grans escenaris. Llàstima que el seu final fos com el del personatge... Aquest pensament em va entristir una mica.



- Anem a seure a un banc, i mirem què ens vol dir la Dora...









Dins del llibre hi havia un sobre, tacat de terra, però amb l’interior completament intacte. Allà hi havia un missatge, amb la lletra inconfusible de la Dora:



«Hola, Roger. No sé tu, però penso que Hamlet va ser el millor llibre que vam treballar a classe, encara que segueixi sense actuar com a Ofèlia en els grans escenaris... Te’n recordes de la història? El protagonista es tanca en els seus pensaments, i s’enfonsa... Tot i així, es queda en un estat on es sent bloquejat, però no pot parar de donar-li voltes a les coses... No et recorda a algú? Endinsa’t als teus pensaments tu també, però per mirar enrere, trobar aquelles memòries que guardes amb amor dins teu, fer-les servir de combustible, i volar. Escriu, tu que tens el talent, escriu, i allibera les cadenes, queda’t amb l’essencial per crear alguna cosa nova... Et recomano moltíssim que tornis a llegir Hamlet, i apunta totes les idees que et suggereixi. Analitza-ho, de la manera que saps, ves al fons dels personatges, i segur que barrejat amb la teva experiència podràs escriure alguna cosa bonica. Quan hagis acabat, dirigeix-te cap aquest lloc, on rebràs l’últim llibre... Aquí tens les coordenades... Ves amb compte.»



- Vaja, si que era admiradora teva, si...



- Hauríem d’anar cap a casa teva. Vull llegir.



- Si, home! I què faré jo tota la tarda? Quedar-me quiet com una estàtua mirant com llegeixes? No, no. Jo dic que ens anem de restaurant!



- Quina mandra...



- La Dora et recomana coses profundes per recuperar la teva «ànima d’escriptor», jo et recomano que t’ho passis bé! Amb el seu consell i el meu segur que millores! Sigues una mica «hedònim»!



- És «hedonista», no «hedònim», però bé, d’acord...



Costa de creure, però el meu amic tenia raó, gràcies a ell vaig passar una de les millors tardes de la meva vida. Els dos anàvem de restaurant en restaurant, omplint-nos fins que el ventre ens va dir prou. Després, a petició d’en Robert, vam anar al cinema. La pel·lícula era dolentíssima, però feia molta gràcia veure el meu amic concentrat davant d’aquella pantalla tan blanca i infinita. Cap al tard, vam marxar cap a casa, on per celebrar la troballa nostàlgica d’aquells joves al tren, vam fer unes partidetes a poker. Cap dels dos havia perdut la pràctica. Quan ens vam cansar, vaig anar a llegir unes quantes pàgines de Hamlet fins que em vaig adormir.



Estàvem tots a classe, literalment tots. En Genís mirava el mòbil, la Carla mirava atentament a la pissarra (com sempre...), en Robert s’apuntava notes en petits fulls per l’examen d’economia que tenia a l’hora següent... També hi havia altres persones, però la veritat, no m’importaven. Faltava algú: la Dora Bonnín. Una veu va dirigir la meva mirada automàticament a la taula del professor. Era ella, vestida amb roba del segle XVII, i amb un crani a la mà. «Ser o no ser, aquesta és la qüestió...». La seva veu va ressonar per tota la classe, com el cant ancestral d’una sirena. Vaig tornar a obrir els ulls. Ara, el cap de la Dora estava a la seva mà i la calavera estava on hauria d’estar la seva cara. La pell se’m va eriçar i la seva gèlida mirada em va transmetre un aire lúgubre, que em va deixar paralitzat. El cap va exclamar: «Et conformaràs amb el que tens? O lluitaràs per canviar-ho? Ser, no ser, ser, no ser...»



I amb aquest eco infernal, em vaig despertar. Ja era negra nit. Vaig anar corrents a buscar el mòbil, i vaig introduir les noves coordenades. De sobte em feien mala espina les últimes paraules del missatge de la Dora, «ves amb compte».



Carregant, carregant... Bingo! Espera... Bingo?



- Un casino? Per què ens vol fer anar a un casino?- vaig dir, i les paraules van fugir en la foscor de la matinada.



Vaig tenir el pressentiment que la Dora ens guiava cap a alguna cosa més grossa que ajudar-me a tornar a escriure.