De tant en tant, se sentia abatut i la tristesa, sempre de la mà, el treia a passejar una estona pels indrets on encara hi quedava una mica de seny. En algun racó inhòspit, potser entre les arrugues de l’entrecella, descansava jo. Un somni frustrat, rebregat i amagat a la força entre els solcs d’una muntanya que mai ningú no va voler pujar, una muntanya que albergava dins seu una gama de diferents tonalitats d’un color magma. Un foc molest que transformava la meva blancor en un color cendra immund i em cremava a mi, i el cremava a ell, que era del tot conscient de què no haver-me escoltat el convertia en el principal culpable de tal desastre natural.

Era llavors, quan el silenci inundava aquella estranya habitació, tan diferent i tan lluny de Perpinyà, que agafava l’aparell que els seus nets li havien regalat i, amb una mica de mala gana i punteria, aconseguia col·locar la punta dels auriculars a un forat massa petit pels seus tremolors de mà. Va posar la nostra cançó i abans d’apropar-se l’aparell a la orella, jo ja notava com l’espai entre cadascuna de les marques del seu front es feia menys autoritari i tornava a ser núvol. Els auriculars encara estaven estirats damunt el llit i la música ressonava fluixet, com un xiuxiueig, com jo. Soroll de fons.

Soroll de fons i vull cridar. Tio, tens noranta-dos anys i caduqueges. I no has fet res. Res. Tenies tota una vida per omplir i ens la vam imaginar magnífica, però vas decidir escoltar aquelles històries com si fossin soroll de fons, un soroll que ara no ens deixa ni dormir. No sé si ets conscient, que algun dia dormiràs profundament i ara no podem fer res. Hem arribat tard. La nostra vida ha sigut com anar a un concert on U2 toca de teloner. El principi prometia, i ara...ara és ara.

Em sap greu no deixar-te dormir. La vida que et mereixies no l’has viscuda. Jo sé qui ets, Luc. Per sort o per desgràcia, sempre presencio el que passa entre les teves dues celles canoses. Són brutalitats. Però no les escrius i jo no hi puc fer res, imbècil.

Escolta’m. Però una cosa. Què fas? T’estàs dormint, xaval? Però si se’t cau la bava. Tens pèls llargs al nas com el teu pare. No puc, no et suporto. Sí, vinga va, arrossega el cap pel coixí i mira cap a l’altra paret. Escolta’m, t’estava parlant. A sobre, estàs sord. I atrofiat. A més, per completar la penosa escena, has deixat els auriculars engegats, per fer-me enveja i saps que no puc fer res més que acoblar-me a la música. Detestable esclavitud la meva.

“Dancing in the Dark. A vegades sense moure’m de la cadira de l’oficina, acabo arribant a la merda. Hi ha com una mena de porta màgica o camí alternatiu i cada matí em juro a mi mateix no agafar-lo, però quan el Sr. Director arriba a la feina, una hora més tard que tothom, la meva cara és un poema que expressa molt més qualsevol de les cançons de Joaquín Sabina. I aquí estic, omplint hores extra que no seran pagades pel Sr. Director, que ha baixat al pis de sota a prendre un cafè. Un cafè una mica llarg, pel meu gust.

Aprofito per posar Bruce Springsteen a tota pastilla. I aquí estic, castigat per un director poca-vergonya. I actuant com un nen poca-vergonya. D’aquí a no res pujarà a fer-me aturar la música, com feia ella.”

La cançó s’ha acabat. O has sigut tu, que has tossit fort. Beu aigua, Luc, no sigui cas que marxis i tu i jo estiguéssim encara enfadats, em va dir, cridant i callant a la vegada, aquella nit, el Nuvolet. Sempre ha escrit ell.

Llavors, mentre el suau xiuxiueig de les cançons provinents de l’auricular em marcaven el ritme de la història a escriure, agafat de la mà del meu protagonista, vaig obrir el meu quadern.

Necessito sentir-me protagonista de la teva vida. M’ho deus. Jo t’acompanyo, em va dir.

"Tots tenim núvol. Tots som núvol, crec. Sé que pocs capítols han tingut música. Però em queda poc temps i si no us importa vull cantar. A la sala principal de Vall d’Hebron han col·locat un piano. Avui he cantat i us puc assegurar que, aquí, tots som soldats Fuerte Comansi, amb unes quantes històries inacabades. I és que a la vida, tant si vius tres dies com si vius 92 anys, és poc temps... massa coses a fer, i massa temps a perdre.

Nuvolet, gràcies per empipar-me i no marxar mai. Me’n vaig a un cel més alt, o això diuen les infermeres en aquesta planta plena de iaios. Sento no haver-te donat l’exèrcit que esperaves, però tinc un exèrcit de cançons i una història que tu narres.

Nuvolet, m’anomenaran un dia...”.