CLARA TEJÓN GONZÁLEZ

CAPÍTOL 3

POT SORTIR EL SOL



Els nervis inundaven els nostres pensaments, només volíem plorar. Estàvem fora de sí, la notícia fou com una punyalada a l'esquena.



- Com és que has perdut a Laura?! La única regla que teníem era la de no separar-nos - vaig dir



- Jo… Jo… Em vaig despistar. Havia escoltat una veu bellíssima que em demanava ajuda i com si no tinguera la capacitat de pensar, el meu cos es va dirigir cap a on provenia. Després d’arribar a aquell lloc, no hi havia ningú. Estava hipnotitzat, sentia que havia de buscar a aquella dona encara que fóra la última cosa que fera. No hi tenia por, la serenitat em dominava i estava disposat a morir per ella. Enmig d’aquella ficció, un crit de Laura em va fer reaccionar. Van ser uns segons terrorífics en els que no sabia ni qui era ni on em trobava fins que vaig arribar al lloc on ens havíem separat, però Laura ja no estava. L’únic rastre que queda d’ella és una cadeneta que li regalà son pare abans de morir- digué Joan amb llàgrimes en els ulls i traient-se la cadeneta de la butxaca.



Després d'escoltar la història de Joan ens varem abraçar tots més fort que mai. Aquella muntanya tenia una magia estranya que no ens estava posant gens fàcil les coses. I li devíem de fer front o no eixiríem mai vius d'allí.



- Descansem un poc i anem a buscar a Laura, no m'agradaria que passara la nit tota sola- aconsellà Mateu



Només de pensar-hi em va recórrer un calfred per tot el cos. No era conscient de quins altres secrets ens tindria guardats aquella muntanya i dels perills que correríem. Estàvem esgotats, les cames no suportaven més el nostre pes i els ulls se'ns tancaven cada pas que avançàvem. Havíem perdut el sentit de l'orientació. Només ens quedava l'esperança de trobar a Laura i poder tornar a casa. Somiava despert, m’imaginava a ma mare pels camins plorant i demanant-me que anara amb ella. I en quan m’apropava un poc, el bosc es convertia en un penya-segat del mediterrani i ma mare queia a l’aigua ofegada per un crit infinit. Delirava, la falta d’aigua i menjar em sobrepassaven. I les visions de la meua difunta mare m’afectaven, volia anar en ella i que s’acabara aquest malson. Però una de les coses que em va ensenyar era a no rendir-me mai, ella era una dona lluitadora i alegre, defensora dels seus drets i amant de les causes perdudes. El mar em va arrabassar en un segon a la persona que més estimava en aquest món i em negava a que la muntanya fera el mateix amb Laura.



- Laura! Laura! On estàs? -vaig dir



- Ens pots escoltar? Laura! - cridà Mateu



Un llampec ens fa fer callar de colp i milers de veus varen començar a l'uníson.



- Mafalda!



- Albert! On ets?



- Clara ,filla, torna a casa!



- Juli! Estàs bé? Contesta!



De sobte ens trobarem amb un grup de gent que sortia dels arbres. Hi duien des de torxes fins a llanternes. Qui eren? I com es que no els havíem escoltat abans?



Semblava que personatges de distintes èpoques s'havien ajuntat amb el mateix fi: trobar a algú especial. Milers de tristes i desesperades mirades es dirigien a nosaltres traspassant-nos, com si esperaren un miracle. Ningú va respondre, però diverses persones van esclatar en un plor.



Seguien caminant entre nosaltres com si no fórem reals, ens miraven però no ens veien. I cada volta que algú passava al costat nostre, un vent gèlid ens colpejava el cor.



Ens era impossible controlar el pànic que sentíem. Les llàgrimes brollaven dels nostres ulls sense control per una única idea, pensàvem que havíem mort.

El cèl tornava a vestir de colors grisos. De nou els crits es desplomaven per les vessants de la muntanya i la pluja començava a caure sense pietat.



- La cova estava per ací, ràpid! Intentem trobar-la.



Vam córrer com si ens fora la vida en allò, fins que trobarem l’entrada. Semblava més obscura i aborronador que abans. La nostra vista no aconseguia veure el final d'aquesta estranya cova. El somni s'apropiava de les nostres voluntats i a poc a poc ens quedàrem adormits. Recorde que abans de caure en un somni profund vaig pensar en Laura. Desitjava que tornara i esperava la seva resposta. A poc a poc, el somni em va vèncer fins a quedar-me dormida profundament acaronada per els soroll dels llamps.



El cant de la natura després de la tempesta ens va despertar. El dia havia arribat acompanyat d'un sentiment de pau i calma. Vaig obrir els ulls i una fantàstica imatge em va sorprendre. Laura dormia plàcidament al nostre costat.



- Laura! Desperteu! Laura! On estaves?!- vaig dir entre llàgrimes d'alegria

Laura ens mirava com si no sabera de què parlàvem, no recordava res. Tots estàvem atordits, tantes preguntes sense resposta i tants misteris sense resoldre.



Vam eixir de la cova, els camins havien tornat al seu lloc, semblava que la normalitat regnava de nou al voltant nostre. Podríem tornar a casa i deixar darrere la muntanya dels esperits oblidats i les llegendes que el capellà ens havia contat. Tal volta era veritat o tal volta un malson, mai ho sabríem.



Però és possible que tots somiarem el mateix?