- Senyor Kafka, ha pres algun tipus de substàncies com... drogues en aquests últims dies?- demanà el policia amb gest seriós.



- Què? No! És clar que no, per l’amor de Déu, no fumo ni bec, és més, fins i tot, solc evitar el consum de carn, jo em cuido molt!- va afegir amb una veu tremolosa.



- Hi ha fets que no ens quadren en tot això, cosa que ens fa dubtar sobre la veracitat del que ens està dient, creiem que ens menteix… Per tant, li haurem de realitzar un test de drogues, amb l’anàlisi de sang no ens és suficient, senyor Kafka.



L’agent de policia es va aixecar i va portar l’acusat fins a una gran sala plena de medicaments i utensilis d’experimentació, tot era de color blanc. Una olor extremadament intensa li va fer arrugar el nas. Aquell lloc li va recordar al laboratori del seu col·legi. De petit li encantava anar-hi, sempre havia tingut una gran afició per tot el que l’envoltava en aquella sala, tot i considerar-se sempre un estudiant de lletres més que de ciències.





Mentrestant, la mare de la nena del parc explicava tots els detalls a un inspector a la comissaria:



- Estava asseguda en una terrassa prenent un cafè i ella jugava per la gespa del parc, de sobte es va atracar al llac que hi ha a la plaça. Assegut sobre un banc hi havia aquell home, la va veure i va treure’s de la butxaca una bossa amb pa per llençar als ànecs i així cridar l’atenció de la meva filla, que l’havia vist interessada en aquells animalons que nedaven pel llac- Quin home més astut! Tenen unes estratègies...- va afegir amb un to irònic. -Doncs ella es va apropar a ell i la va agafar fort del canell quan anava a agafar unes molles de pa per donar de menjar als ànecs i, tot seguit, la va agafar amb els dos braços, envoltant-la. Va ser en aquell moment quan vaig aparèixer jo, cridant amb totes les meves forces perquè la deixés anar. Pot comprovar les ferides que li va deixar al canell, si ho desitja.



- Amb això serà suficient senyora, moltes gràcies. Em pot proporcionar el seu nom complet i el seu DNI, si us plau?- digué mentre li facilitava el mateix paper en què havia anotat tots els detalls de l’altercat.



- És clar.





Es va obrir la porta de la sala, l’inspector Sonji, que s’havia ocupat del cas de Kafka, va treure el cap i li va comunicar al seu company que les proves havien set enviades a la central i que trigaria entre dotze i vint-i-quatre hores en obtenir els resultats, per la qual cosa l’acusat hauria de passar la nit a la presó. L’inspector James va fer un gest afirmatiu amb el cap i li va demanar a Sonji que acompanyés a la dona fins a la sortida.



Mentre anaven de camí l’oficial li va explicar la situació:



- Senyora, quan tinguem resultats li ho farem saber de seguida, no ho dubti.



- Moltíssimes gràcies, inspector- li va contestar mentre saludava a la seva filla, que l’esperava al final del passadís.



- Adéu!



- Fins aviat!





Al sortit del laboratori li explicaren les circumstàncies a Kafka i el portaren a l'habitació on passaria la nit. Era petita, grisenca i molt freda. Únicament tenia un llit, un lavabo i un vàter. El més interessant era la petita finestra que hi havia al fons i que estava a una altura que no li permetia veure què hi havia a l’altre costat d’aquella gruixuda paret de formigó.



Va començar a pensar què faria tot el temps que passés allà dins que, tot i que no havia de ser gaire, havia d’aprofitar al màxim. A Kafka no li agradava gens perdre el temps, pensava que sempre havia d’estar fent alguna cosa productiva. En aquell moment se’n va recordar de la motxilla que portava i va començar a observar al seu voltant per veure si li havien deixat en algun lloc de l’habitació, però res. Es va apropar corrent a la porta de la cel·la i va començar a cridar:



- Perdoni! Inspector? Disculpi!



Després de cridar durant quasi tres minuts i veure que ningú apareixia, va decidir estirar-se al llit. Però, just en aquell moment que anava a asseure’s, va sentir una veu.



- Necessita alguna cosa?- va preguntar l’inspector mentre l’obserbava per la finestreta de la porta.



- Ah, sí! Volia saber on és la motxilla que portava a sobre quan em varen arrestar i vaig arribar aquí.



- La tenim guardada, no pot tenir accés a cap tipus d’objecte personal.



- Només vull un llibre que hi ha a dins, per passar l’estona, si us plau.



El policia es va quedar callat mirant el terra, pensatiu, i, després d’un llarg instant, va aixecar el cap i li contestà:



- Veuré què hi puc fer…



Franz Kafka seguia assegut sobre el llit. Va mirar per la finestra reflexiu i va intentar ordenar tots els esdeveniments que havien ocorregut en tan poc temps, intentant també trobar la resposta a alguna de les mil i una preguntes que s’havia formulat des que la policia l’havia detingut. Qui era aquella dona per acusar-lo de d’haver abusat de la seva filla? Què és el que a la policia no li quadrava? Per què pensaven que mentia?



- Disculpi, es troba bé, senyor Kafka?



Va tardar uns segons a tornar a la realitat i, en donar-se la volta, va veure l’oficial junt a la porta amb un llibre a la mà.



- Li ho agraeixo molt, inspector- li va dir amablement -Que passi bona nit.



Es tractava d’una obra seva, un conjunt d’unes cinc-centes cartes dedicades a una dona, una obra que havia estat molt especial per ell des del primer dia que l’havia escrit. Potser no era la millor, perquè va ser una de les primeres que va escriure, però sense dubte era una de les més sentimentals, íntimes i personals, tant que va decidir no crear més versions per vendre-les, ni permetre que sortissen d’allí. Els primers amors se solen recordar durant molt de temps; no obstant això, Franz Kafka volia assegurar-se de recordar-lo per sempre. Doncs, per què no apuntar cada minúscul sentiment, pensament, desig i crear un gran conjunt de fulles? Mai l’arribaria a vendre, però almenys tendria la seva història sentimental redactada físicament en paper i tinta.



Va obrir el llibre per una pàgina a l’atzar “L’altra nit et vaig somiar, és el segon cop”. Se li va eriçar la pell al recordar-se a si mateix escrivint-ho. Assegut davant l’escriptori, amb una foto seva a la mà i una ploma a l’altra. Lliscant pel paper com si tingués motor propi, amb pausa i sense pressa per no deixar-se ni una sola lletra per escriure. Kafka començava a parpellejar més sovint perquè els seus ulls estaven cada cop més secs. Va començar a notar que les lletres es mesclaven pel cansament del seu cap “Estmiada Felice, no spas el pforund qeu és…”, així que va tancar el llibre, el va deixar sota el coixí i, recordant on es trobava, es va tapar amb la fina manta que hi havia als peus del llit i en pocs segons es va quedar adormit.





- Kafka! Kafka!



Sonava per tot arreu, cada cop més fort… i més, i més… sortia de totes les parets.



- Un altre cop em cerquen? Què he fet ara?- somiava Franz Kafka encara amb els ulls tancats.



Algú va tocar-li l’esquena… un altre cop… i un més. Nerviós, Kafka va obrir els ulls i es va girar. Allí es trobava Sonji, que l’observava amb cara de preocupació.



- Es troba bé?



Kafka, després de mirar al seu voltant i analitzar tota la situació, va afirmar amb el cap. L’inspector li va fer saber que els resultats de les proves havien arribat i que tindrien una reunió en quinze minuts. Es va aixecar ràpidament i es va preparar.





- Bon dia senyor Kafka- varen saludar ambdós inspectors quan aquest va entrar a la sala.



- Bon dia- va contestar.



La dona asseguda al seu costat va intentar evitar el contacte visual en tot moment.



- D’acord, ara que estem tots aquí reunits resoldrem la denúncia- va afegir aquest cop l’oficial James. -Ens han arribat resultats bastant interessants. En primer lloc, la sospita que teníem sobre el consum d’alguna droga per la seva part queda denegada, senyor Kafka. D’altra banda, i el més curiós de tot, és que l’ADN de la nina coincideix amb el seu- digué dirigint-se a Kafka -Felice, vostè em va dir que la seva filla no tenia pare biològic present en el país, oi que sí? És vostè, doncs, la que ens ha estat mentint?



La dona no va contestar...



- Tercerament- va seguir l’inspector -no ens consta que el culpable de les ferides al canell de la seva filla pugui ser Kafka, qui promet que en cap moment va agarrar-la.



- Felice? Vostè es diu Felice? La mare de la filla es diu Felice?!



Per primer cop, la dona va aixecar la mirada i en connectar els ulls amb els de Kafka, qui buscava trobar una resposta que no li portà gaire complicacions, es va aixecar de pressa de la cadira i, després de donar dues passes, es va llançar sobre Franz enfonsant-se en els seus braços i submergint-se en una emotiva abraçada.



Va poder sentir l’aroma de la seva pell, una aroma que seguia sent la mateixa que feia temps, tan dolça i tan real. El cabell llarg i suau se li embullava entre els seus dits. Les llàgrimes començaren a lliscar-li per les galtes. Encara fosos en l’abraçada, li va murmurar a l’orella:



- Tinc un regal per a tu…



- Un regal?- va contestar Felice entre llàgrimes.



- Sí, cinc-centes cartes que mai et vaig fer arribar- va afegir.