15/10/2017, Regne Unit



Observo. Ho faig sovint. No soc un encalçador ni m'obsessiono amb res; simplement, observo. M'entreté. Mentre ho faig, somric. És quelcom instintiu. No és un somriure on es vegin les dents ni on aparegui la rialla, només estiro els llavis i se m'acluquen els ulls; un més que l'altre.

La gent avui no té gaire pressa. Potser perquè és diumenge, potser perquè fa bon temps... Qui sap? Un home força gran amb un barret gris i una jaqueta fosca de vellut passeja un gos geperut. Bé, es passegen l'un a l'altre. No sé quin dels dos deu ser més vell. Més enllà, prop del parc, una família. L'home porta el cotxet, blau amb brodats blancs. No arribo a veure si hi ha cap infant a dins. Dono per suposat que sí, perquè la dona va amb un altre nen de la mà. No li arriba ni per casualitat a la cintura, però estic segur que no hi cap a dins. Els pares parlen, semblen neguitosos. Ella alça la veu durant uns segons, atraient la mirada dels desconeguts que caminen al seu voltant. De sobte, un plor insofrible s'obre pas entre les ombres de la capota, i s'escampa ràpidament per tota la travessia. Tenia raó. S'aturen davant un semàfor, que instantàniament es posa verd. Decideixo no seguir-los, no vull que s'adonin de la meva presència.

Busco un banc. Tots estan ocupats menys el de davant de la papereria. Accelero el pas. Quan ja soc a punt de seure-hi, una forta olor de vernís s'escola dins el meu nas. S'ha de tenir mala sort. Resignat, acabo plantant el cul sobre la gespa plena de margarides a l'entrada deSefton Park. Necessitava deixar d'estar dret; el mòbil ja m'ha avisat que he superat l'objectiu de passes del dia i com diria el meu avi, no vull forçar la màquina. Abans, quan encara vivia a Perpinyà, el visitava un cop al mes. Els serveis socials no el veien capaç de fer-se càrrec de mi; un ancià sol i amb indicis de demència. Ja han passat vuit anys d'allò, i fa uns set, poc després d'haver arribat a Liverpool, vaig rebre una carta del seu metge on deia que les proves de l'Alzheimer indicaven que ja havia entrat a la sisena, i penúltima fase. Em recomanava que l'anés a veure i m'alertava que havia arribat el moment de buscar-li una residència. Ja fa gairebé quatre anys que vaig escampar les seves cendres sobre els Àngels, des de damunt la Vespa groga, com ell sempre havia volgut. Aquell vespre d'octubre es va prendre les tres pastilles que li pertocaven, es va estirar al llit, ben nu, va tancar els ulls després de treure's les ulleres, i mai més els va tornar a obrir. Va morir de la mateixa manera que un neix: sense res. Estava completament buit. L'Alzheimer se'l va anar emportant, poc a poc, trosset a trosset, fins que, al final, ja no va quedar res més per devorar. Perquè aquesta malaltia s'ho menja tot, i no deixa ni les engrunes. Ho sento, avi.

Miro cap al cel. Un parell de núvols rosats tapen part de la lluna, que ja ha sortit del seu amagatall i comença a lluir-se. Respiro. Tanco els ulls durant un parell de minuts, i quan ja soc a punt d'endinsar-me dins una altra realitat, Bon Jovi em desvetlla. Algú truca. Miro el telèfon. Número desconegut. Segurament sigui alguna companyia de telefonia intentant aconseguir nous clients. Si és important, ja tornaran a trucar. El mòbil torna a sonar. Qui deu ser? El despenjo.

- Hola? -conec aquesta veu, no pot ser. -Hola? Que hi ha algú? -trigo uns segons en contestar.

- Sí, digues.

- Nuvolet? Ets tu? -un esgarrifant calfred em recorre des de la punta dels peus fins als cabells, accelerant-me el cor.

- Sí, soc jo, el Nil. Clara?

- Carai, per fi t'he trobat! -per desgràcia, penso.

- Sí que estic il·localitzable... -hauria d'haver marxat a la Patagònia, amb les orques.

- Ja ho pots ben dir. He trigat molt temps en aconseguir contactar amb tu.

- Déu n'hi do, sí... Encara que has trigat més del que m'esperava. -no sé com t'ho hauràs fet.

- Mira que ets graciós. - ho diu irònica. -No saps la il·lusió que em fa tornar a escoltar la teva veu! Ja donava per perdut aquest número també... Sort que al final has contestat. -si ho arribo a saber, no ho faig.

- És que estava a la cuina i tenia el mòbil al menjador. -menteixo.

- Ara t'has aficionat a la gastronomia?

- Bé, no és que m'encanti, però els pastissos tiben molt de la cartera i tampoc puc evitar menjar-ne, així que ara me'ls faig jo. -uns nens passen corrent davant meu. Tapo el micròfon el més ràpid que puc.

- O sigui que ara cuines postres enmig d'un parc infantil? -merda.

- És la televisió.

- Nuvolet. -altra vegada.

- Clara, ja saps que no m'agrada que em diguin així.

- Ostres, perdó. És veritat. -sembla sentir-ho de debò.

- No vull anar a Perpinyà, Clara. -des que vaig deixar les sessions, fa sis mesos, els dos han estat intentant localitzar-me per a que acabi el que vaig deixar a mitges. Són mesells com una mala cosa.

- Ho sé, Nil. Ho sé.

- I doncs, per què tu i el Marc voleu que torni?

- Escolta'm. Entenc que no vulguis tornar, però el que et queda és una recta final. Ja gairebé està. Nil, saps que si el Marc i jo no creguéssim en tu, no insistiríem, però ets el nostre amic i ens necessites, tant a nosaltres com a la teràpia. -ja hi vaig anar una vegada, i no vull tornar-hi. Encara que, en el fons, ho hauria de fer...

- No ho sé, Clara, no ho sé! No tinc ganes de reprendre una teràpia que només em provoca malsons esgarrifosos, mal de caps i més insomni.

- La necessites. Saps que la necessites. És l'única manera de superar-ho.

- Potser encara no estic preparat per superar-ho. -tinc el pols desenfrenat.

- Ho estàs, creu-me. El Marc i jo n'estem ben segurs.

- Sempre el Marc i tu...

- Nil, et prometo que aquesta serà l'última vegada. Mai més. -m'estic uns segons en silenci. Sento la seva respiració a través del telèfon, lleugera, blanca i suau. Les pulsacions baixen.

- Està bé. Hi aniré, però serà l'últim cop. L'últim.

- Promès. -ho diu amb una veu ferma i segura. Me l'he de creure. -Et reservo un vol pel proper divendres, què et sembla? T'estaràs aquí el cap de setmana i després podràs marxar.

- D'acord. Dos dies i torno.

- Dos dies i tornes, sí. Després t'envio totes les dades que necessites i l'arxiu amb el bitllet.

- Els bitllets. -la corregeixo. -En Ron també ve. -miro el rellotge, ja gairebé és hora d'anar a passejar-lo.

- Està bé, però el del gos el pagues tu.

- Cap problema. -sense veure-la, puc veure com el somriure se li dibuixa de galta a galta, exaltant-li els clotets al final.

- Doncs ja està. Truca'm el divendres abans de pujar a l'avió, i sobretot, si necessites qualsevol cosa, avisa'ns. Entesos?

- Entesos.

- Adeu, Nil!

- Adeu.

Ella és la primera en penjar. Segons més tard, la imito. No pot ser. No pot ser. Esbufego mentre m'estiro dels cabells. Els tinc massa llargs. M'aixeco i alço el cap enlaire. Un parell de llàgrimes solitàries rellisquen sobre la meva pell, deixant-la humida. No els oposo resistència. Torno a mirar l'hora, són passades les vuit. Segur que en Ron ja m'ha descolorit el test de la kèntia amb l'orina. Merda. Em poso la caputxa i enfilo camí cap a casa.


27/10/2017, Perpinyà

17:18h

La porta metàl·lica aiguamarina del 115 de l'Avenue de Saint-Estèvetorna a obrir-se davant meu, deixant a la vista el jardí de gespa ple de rosers i presseguers i el caminet de rajoles blanques que envolten la casa. Potser mai més els tornaré a veure. De sobte, una Clara amb un somriure desorbitat apareix entre les ombres del portal de l'entrada i ve corrents a abraçar-me, descalç, deixant les seves petjades sobre l'herba humida. Quan és prou a prop, fa un salt i s'arrapa a mi com una cria de ximpanzé a la seva mare.

- Com t'he trobat a faltar, Nil! -murmura amb entusiasme.

- Jo també, però si em segueixes estrenyent amb aquesta força, m'acabaràs matant.

- M'és igual. -afirma entre rialles.

- Quina estima cap a la meva persona.

- Calla, burro. -se separa, poc a poc, i baixa fins tocar amb els peus a terra.

- Nil, som amics i jo t'estimo molt, però la maleta te la puges tu fins a dalt. No sé què carai hi portes a dins. Pesa com un diable. -ens interromp el Marc, que obre la porta del maleter al gos i n'abaixa les meves coses.

- Deu ser el pinso del Ron.

- Déu meu, però si sembla que hi hagi rocs...

- Si fossin rocs, també se'ls menjaria.

- I per aquesta raó a mi no m'agraden les bèsties; són boges.

- Doncs estàs casat amb la petita morsa Clareta.

- No em va quedar més remei...

- A mi no em fiqueu en les vostres discussions que sempre acabo rebent. -declara la Clara.

- Se'ns ha picat la princesa. -diu el Marc.

- Això sembla. -somric i passo els dits per sobre el cap de la Clara, despentinant-la. Ella arrufa el nas, com els nens petits quan fan ganyotes. -Entrem?

- Entrem. -responen, gairebé a l'uníson.

Em carrego les dues motxilles a l'esquena, faig un xiulet al gos i començo a caminar fins l'entrada de la casa. Miro al meu voltant. Tot continua igual que l'última vegada que vaig ser aquí: les figuretes d'animals escampades pel jardí, les flors de colors a cada finestra, l'hamaca tailandesa penjant entre els dos pins al cantó de la piscina... L'única diferència és el color, ataronjat i marronós, per les fulles seques que, amb el pas de la tardor, han anat caient dels arbres i vestint els terres. El camí de lloses s'acaba davant la porta. M'aturo i l'empenyo amb el peu. Travesso el rebedor i poso les bosses al cantó de l'escala. La Clara i el Marc entren darrere meu.