Les pulsacions de totes aquelles persones que m’aplaudien sense saber la meva historia, el renou que feien els xocs entre les dues mans de cada persona que hi havia a aquell gran i majestuós auditori. La gent estava feliç, semblaven una colla de nens petits alhora de les postres en acabar la menjada del migdia.

I ella...dreta, aplaudint amb elegància, em mirava pujat a aquell gran escenari, tan preciosa com sempre, duia un vestit llarg d’un color rosa pal, sota el vestit duia unes calces negres, mig transparents, es podia apreciar el seu color blanc de pell, als peus, duia unes sabates del mateix color del vestit, amb uns petits tacons, els seus cabells castanys, estaven recollits per una trena que li arribava a mitja esquena i acabava amb un petit llaç. El seu somriure, l’única cosa del món que podria estar mirant tota la vida, aquelles dents tan perfectes, aquells llavis fins i vermells, els seus ulls foscos com un dia de pluja expressaven molta felicitat. Ella era l’única que aplaudia amb entusiasme, aplaudia sabent perquè, aplaudia sabent que aquell diploma que jo tenia a la mà, era més que un paper amb el meu nom escrit, aquell paper era la recompensa de tot el meu esforç, vuit anys, lluitant cada dia, cada hora per aconseguir un somni, el nostre somni.

Eulàlia

Petons al cap em desperten, ja són les cinc del matí, em toca despertar-me, m’inclino per veure a la meva preciosa dona, li dono una petita besada als llavis i m’aixeco del llit, vaig directe al bany, em rento la cara amb aigua freda, em poso una camisa blanca, agafo un cafè, i surto per la porta cridant: tornaré per sopar, t’estimo, Eulàlia.

Arribo a la meva oficina, encara queden deu minuts perquè la consulta s’hagi d’obrir i ja hi ha més d’una dotzena de persones que esperen l’obertura.

Veig una petita carta damunt la meva taula, la lletra em resulta molt familiar.

“Hola Pau, soc jo, la teva mare, com et va per Nova York?

Hem va agradar molt la teva darrera carta, encara estic esperant que tornis a casa a veure’m, vull que em presentis a la teva dona, vull tornar a veure riure al meu fill.

Per favor, Pau, torna, no em queda molt de temps, els metges m’han dit que no em puc recuperar, tinc una malaltia que es diu càncer, tinc molta por, et vull veure, Pau, torna, per favor.”

En acabar de llegir allò, em va quedar el cor estret, que li succeïa a la meva mare?

Ja fa deu anys que vaig partir del meu poble natal, només per poder estudiar medicina, soc a Nova York, a mils de quilometres d’ella, ho ha donat tot sempre per jo, i ara, l’estic perdent.

Aquell dia, no vaig fer feina com els altres, el meu cos, de cap a peus, estava molt tens.

Les hores varen anar passant lentament, mai havia tingut tantes ganes d’arribar a casa, m’agradava la meva feina, sempre intentava quedar una estona més del que tocava, gaudia curant a la gent, era i és el meu somni fet realitat.

En arribar a casa, vaig explicar-li a n’Eulàlia el que deia la carta de la mare, sense pensar-ho, vàrem fer les maletes, per partir el matí següent cap al poble de la meva infància.