Vaig encendre un porro poc carregat, un peta light. El metge
insisteix que deixi de fumar i últimament procuro fer-li tant cas com puc, potser perquè estic fart de sentir-me tossir nit i dia i de notar-me la gola irritada; de tant en tant, però, faig una excepció i, gairebé d’amagat de mi mateix, n’encenc un. Què hi farem, després de tants anys d’anar d’alternatiu, no em puc rendir així com així. “Fumar mata”, diuen els paquets de tabac. Molt bé, i què? També mata anar en cotxe o treballar, i no fan pas campanyes en contra; encara que, ben mirat, no estaria gens malament posar a l’entrada de les seus rutilants de les grans empreses uns cartells gegants que proclamin: “Aneu amb compte: Treballar mata!”. Però no ho fan, no : l’economia que no ens la toquin. Són les contradiccions del sistema, del maleït sistema que ens té a tots ben enxampats, com mosques en una teranyina. En fi, no acabaríem mai... però el món està muntat així i als que remenen les cireres no els interessa que el negoci s’ensorri. Vius per treballar, et repeteixen, i has de treballar per consumir. És la consigna sagrada: consumeixo, doncs existeixo. Qui ho entengui, que ho compri, però amb mi que no hi comptin.

En fi, qualsevol cosa pot matar i et pots morir al sortir de casa, o d'aquí a un dia o qualsevol dia de la teva vida. Per exemple ara em ve a la memòria el meu cas, que va provocar que em convertís en la persona que sóc ara.

Va començar com sempre, el meu metge em recomanava i m’ aconsellava que si no volia empitjorar la meva situació era necessari que deixés de fumar, el que no sabia el metge era la meva història de feia quinze anys , la meva dona va morir en un accident de trànsit mentre anava amb els meus fills a comprar els regals de Nadal perquè treballava fins tard.

Això m'ha fet adonar de he passat tota la meva vida treballant i no he gaudit del que realment és important, la família. El treball és una necessitat, però, a vegades, aquesta necessitat és transforma en una addicció que provoca deixar de costat tot el que t’envolta.

Els porros “lights” s’havien convertit en una manera de poder superar la meva dramàtica situació.

Però per explicar-ho bé, tinc que explicar-ho amb tots els detalls:

Era pare de dos fills , una noia i un noi. La noia tenia 17 anys i el noi 21, a la meva filla l’estimava i respectava totes les seves decisions , en canvi amb el meu fill tenia més problemes, l’estimava molt però diguem-ne que tenia problemes i no escolars precisament. El meu fill en un passat quan tenia 18 anys es va ajuntar amb males companyies que el van influir en el consum de drogues. Al principi no va haver-hi problema, però a la llarga es van fer notar els efectes del que consumia.

Hi havia baralles per a qualsevol cosa, quan no li donàvem el que ell volia trencava les coses del seu voltant i en algun cas ens havia arribat a aixecar la mà, la vida amb ell era molt difícil, però gràcies als nostres esforços i la ,meva dona i jo vam poder pagar-li la clínica de desintoxicació, en tres mesos va aconseguir recuperar-se.

Però tot i així encara estava dolgut pel que va fer, mai s’hem va oblidar i sempre vaig estar recordant-li el mateix i el mal que havia arribat a fer a la nostra família, ell cada vegada que li repetia allò entrava en ira i sempre em deia :

- “Tens que recordar sempre els errors del passat per tal de fer-me mal? Saps que estic molt avergonyit, encara no he pogut perdonar-me, però tu només saps tirar-me en cara el mateix, a més tu no ets ningú per donar-me lliçons a mi, el metge et recomana deixar de fumar i tu continues, em sembla que tindria que ser jo el que et tindria que donar lliçons”-I ràpidament contestava:

- “ Estic parlant de tu, no de mi, no comparis el tabac amb el que tu prenies, no te res a veure, dona gràcies que en aquell moment no vaig denunciar-te i d'aquestes et puc dir mil”. En aquest cas la meva dona jugava un paper important, perquè era la mediadora entre els dos, la meva dona mai és possessionava a favor de ningú i relaxava l’ambient. Era un tema monòton en aquella casa.

Així era dia rere dia, fins un dia que vaig rebre una trucada i s’hem va glaçar la sang... La trucada era dels serveis d’emergència, donant-me la notícia de la mort de tres membres de la meva família, la meva dona, la meva filla i el meu fill. Era la nit bona, i ni tan sols estava amb la meva família per acomiadar-me. Vaig caure en una desesperada i profunda depressió. No entenc com pot ser que a la vida hagi estat tant cruel amb mi.

Durant un cert temps vaig perdre la gana, la set, les ganes de sortir.... Vaig estar pensant durant molt de temps els errors que vaig cometre dins de la meva família, però el que sempre em venia al cap eren les discussions amb el meu fill. Vaig anar a la seva habitació i vaig començar a mirar entre llàgrimes les fotos del meu fill. Anava passant els àlbums de les capçaleres, fins a donar-me’n compte d’una petita reixeta a la paret. Vaig obrir la petita reixeta i dins vaig trobar una bossa petita . Vaig mirar en el seu interior i vaig trobar la droga que prenia el meu fill.

En la majoria de casos quan un pare té uns hàbits dolents i el seu fill segueix el mateix camí el pare no pot recriminar el que fa el seu fill. Tot i que no s’ha de comparar el tabac amb altres drogues. Aquest era el principal problema de la família. Mai vaig acceptar els hàbits del meu fill, però després de la seva mort la meva idea va canviar. Mai vaig saber que sentia el meu fill, ara era el moment de saber-ho...