8 d’abril de 2001, light



Començo a córrer, córrer com mai he corregut. Sento com el cor se'm surt del cos, com si volgués esprintar ell solet. Noto tota l’energia en el meu interior fluint, expressant-se amb estrès, connectant tots els meus sentits al meu jove cervell amb rapidesa, a causa de la por i l’adrenalina.



Aconsegueixo identificar una porta lateral on si actuem de pressa podem arribar a complir un miracle. Crido desesperadament en Daniel, informant-lo de la nostra atrevida salvació.



Els injectors s’engeguen amb poder i convicció, agreujant el nostre nerviosisme, queda poc per a l’enlairament. Aconseguim arribar a l’objectiu, grimpem ràpidament les escales de gat amb destí a la llibertat, que poc a poc ens van eximint del llaç creat amb la mort.



En arribar a la porta sofrim la més terrorífica muntanya russa que pot arribar a existir en tots els mons. Terror-alleujament momentani-terror. En el moment en què obrim, la porta està tancada amb fermesa, no hi ha manera d’obrir-la. Els dos, amb desesperació, comencem a fer cops intermitents al que per ara era un mur. Impossible. Deuen faltar segons per a l’enlairament, no hi ha temps per pensar, i quan ja començava a admetre el meu inevitable destí, sento entre l'immens brunzit de la nau, la veu exaltada del meu millor amic, en Daniel, que, buscant entre el caos, havia trobat la nostra vertadera salvació, una escotilla. Sense temps per reaccionar, mitjançant unes estructures aerodinàmiques adjuntes a la nau, junts, a l'uníson, exclamem amb resolució cap al petit buit. En arribar, en Daniel, amb una puntada que allibera tota la tensió acumulada, trenca l’escotilla, donant-nos pas a l’interior de la nau.



Destrossats, però alleujats, ens estirem al fred terra metàl·lic, on quasi instantàniament sentim amb fermesa el rugir dels motors en acció. El so és tan brutal que m’atravessa el cos sencer. La nau comença a vibrar amb una força salvatge mentre una pressió immensa m’aixafa contra el terra. Ja quan els músculs comencen a cridar del dolor, de sobte, soc lliure. El soroll s’amaga quasi per complet, la pressió s’esfuma i davant dels meus propis ulls assaonat amb un toc de màgia, brota l’inigualable eixordador paisatge estel·lar.



Soc consumit per tanta bellesa. L’admiració se m'emporta a un altre món, a un univers propi. Experimento com si el meu jo sencer s'endinsés dins d’aquest infinit buit decorat amb milers d’astres preciosos que ballen amb llum neta, pura, gairebé viva. El temps deixa de tenir sentit; ja no hi ha compte enrere ni por ni cos, només una calma profunda que m'omple per dins, com si hagués arribat a un lloc sagrat on tot encaixa.



De sobte, amb una rapidesa dolorosa, tot aquest món de meravella es dissol davant meu, torno a ser víctima de l'obscuritat.



Em desperto suaument, acariciat per la càlida calor de sol matiner, que entra tímid per la finestra de la meva habitació. M’aixeco amb entusiasme i energia, preparat per afrontar un altre dia en aquest paradís, encara immers en la meva fantasia.



Estic hipnotitzat per la particular olor del cafè que prové del menjador. Ma mare ja està desperta! Ràpidament, agafo la meva roba, la deixo preparada per a després i obro l’aixeta de la dutxa. Les ànsies d'esmorzar una bona torrada junt amb ma mare s’apoderen de mi, m’obliguen a no perdre ni un sol segon. M’endinso sense pensar-ho sota la dutxa i, abans que pugui preparar-me, l’aigua freda m’assalta sense pietat. El primer contacte és un impacte sec, com mil agulles líquides esclatant contra la pell, fent-me contraure tot el cos. El fred llisca per l’esquena, s’arrossega pels braços, s’acumula als dits, i cada gota deixa un rastre clar, exacte, impossible d’ignorar. Respiro profundament: l’aire és net, viu, i l’aigua em desperta per dins, com si em connectés tots els nervis alhora.



Surto amb exaltació i dinamisme, però amb la calma interior que m’enamora cada dia més. L’aigua encara degota pel meu cos com un record viu, relliscant lentament mentre l’aire del bany m’abraça amb una frescor suau. El moment de secar-me amb la tovallola m'embadaleix, noto com en el seu pas i recorregut les gotes que abans m’estimulaven es van amagant en la humitat de la peça, i puc amb imaginació i ambigüitat dibuixar un quadre mental utilitzant el meu cos com a llenç.



Després d’uns segons hipnotitzat per aquests pensaments, deixo el meu paper de pintor per al matí següent, em vesteixo i amb destresa baixo les escales per passar una estona amb ma mare abans d’anar al col·legi. Cal dir honestament que la torrada amb alvocat i ou recreada a la meva ment només despertar-me també representa molt de pes en les meves ànsies per baixar al menjador, hehehe…



Ma mare em saluda amb encant i em pegunta si vull que em faci alguna cosa a què contesto amb un sincer "Ja ho cuino jo tranquil·la".



Així és com mentre gaudeixo de la suau brisa del vent que silenciosament entra per la petita obertura de la finestra del menjador, explico a ma mare, que escolta atentament amb el cafè a la mà, totes les meves barbàries, exaltat i emocionat com si el que he experimentat a la meva imaginació, ho hagués viscut realment.



Acabo d’esmorzar, pregunto a la mare per la cartera del temps que porta sempre a sobre, l’obre i m’informa que em queda un saldo de 30 minuts. Ara mateix, soc ric en temps, me’n sobra, hehehe.



Em poso a punt amb calma i assossec, i just abans de sortir escolto com la meva germana es desperta. Crec que està en un embolat. Se m'escapa el riure. Té pinta que haurà d'esmorzar amb pressa. Un miracle seria si té temps per dutxar-se.

Ella, quan no realitza la seva rutina inamobible i s’aixeca amb mal peu, ho sol passar malament la resta del dia. Espero que sigui un dia tranquil per a ella. El necessita.



Surto feliç i relaxat, amb la motxilla feixuga a les espatlles i un somriure d’orella a orella al meu rostre.



Arribo en qüestió de minuts, el camí ha sigut tranquil i he pogut gaudir d’una calma poc habitual. Per si no n’hi hagués prou, el dia, avui, és espectacular i afortunadament el tacte dels rajos de sol plens de vitalitat m’ha acompanyat tot el recorregut. La vida, últimament, m’ofereix una mirada serena on recolzar-me. Estic agraït.



El camí cap al col·legi no sempre havia estat així de senzill. Al principi em semblava gairebé impossible fer-lo tot sol sense entrebancs, tot i que casa i escola són relativament a prop. Els dies amb molt trànsit eren els pitjors.

Els cotxes no només passaven: cridaven. Motors accelerats, frens bruscos, clàxons impacients. Tots feien olor de pressa i nervis, com si el món sencer arribés tard a algun lloc important. Aquell soroll constant em pessigava el cap i em feia perdre el fil. A la vorera, el caos era diferent, però igual d’intens: centenars de persones avançant en totes direccions, cadascuna amb la seva història enganxada a les sabates.

N’hi havia que caminaven ràpid, gairebé corrent; altres parlaven amb els amics sense mirar on anaven. Alguns escoltaven música (ho notava pel ritme irregular dels seus passos), altres esmorzaven pel camí, deixant anar olors de cafè calent, de brioixeria dolça o de pa acabat de torrar. Tot això s’ajuntava dins meu com una tempesta: sons, olors, vibracions. Em desorientava amb facilitat i no era estrany que em col·lapsés i acabés arribant tard a classe. Amb el temps, però, el camí va començar a ordenar-se dins el meu cap.

Ara el porto dibuixat a la ment, com un mapa fet de sensacions. No és un mapa de carrers, sinó de pistes. Sé que quan l’olor forta de pinso i pèl mullat m’omple el nas és que he arribat a la botiga de gossos, i això vol dir que he de girar a l’esquerra pel carrer que continua.



De tant en tant, alguna cosa extraordinària ho desquadra tot: obres, un carrer tallat, una multitud inesperada. Però ja no m’espanto. Si em perdo, paro, escolto i pregunto. La gent sol ser amable.



El camí cap al col·legi ja no és una por. És meu.



Quan arribo a l’escola, el soroll canvia de forma. Ja no és el brogit desordenat del carrer, sinó una mena d’alegria desbordada: passes ràpides, rialles que esclaten sense avís, motxilles que cauen a terra, veus que es criden d’una punta a l’altra del pati. L’aire fa olor de guix, de roba acabada de rentar i d’entrepans encara embolicats.



El col·legi no estat res malament avui, ha estat divertit (tocava física, ma classe preferida). Almenys no m'han tirat l'entrepà avui en el pati.



Torno a casa eufòric pensant de nou en la tarda que m’espera amb en Daniel. Però en obrir la porta, alguna cosa no quadra: no hi ha soroll. Em sorprèn tant que, per un moment, em pregunto si la casa està realment habitada. M’estranyo. Normalment sempre hi ha algú perquè no em quedi sol quan arribo.

M’aturo i afino l’oïda, atent a qualsevol detall que em pugui donar informació. Llavors el sento: un soroll petit i repetitiu, el d’un dit picant contra una tassa. Ve del menjador. De seguida se’m forma una imatge mental; una de les moltes que m’invento, i la que més insisteix és la de la meva germana prenent un ColaCao amb la seva tassa preferida, la que li vaig regalar fa dos anys. Un detallista de manual.



Tot i així, alguna cosa no em convenç. El so és massa constant, com d’algú atrapat dins del seu propi cap. No és el soroll tranquil d’algú descansant, sinó el d’una persona angoixada, col·lapsada, afligida, perduda entre pensaments grisos. Em resulta estrany imaginar la meva germana així. A més, quan arribo a casa ella sempre és la primera a saludar-me, a venir corrents per abraçar-me. Avui, això no ha passat.



M’apropo en silenci. Un petit sospir em confirma el que ja sospitava: és ella. I, desgraciadament, no m’equivocava. Em deixo veure i la saludo amb alegria, com sempre, però l’únic que rebo a canvi és un “hola” apagat i dèbil.

Em preocupo. Alguna cosa em diu que té els cabells despentinats; la veu, trencada, em fa pensar que ha plorat poc abans d'arribar. Em quedo quiet davant seu uns segons, pensant què fer, intentant entendre com actuar. Fins que, de cop, ho tinc clar. He creat un pla. Un pla guanyador.



Surto disparat cap a l’habitació dels meus pares en busca de la salvació. No tinc cap dubte que funcionarà.

Trec el tocadisc, aquell tresor tan preuat que només utilitzem en situacions d’urgència, de necessitat o d’emoció. I ja t’ho confirmo jo: aquesta és una d’elles.

Canvio el disc; me’l sé de memòria de tant escoltar-lo i sentir-lo vibrar dins meu, i me l’enduc amb tota la delicadesa possible cap al menjador, a prop de la meva germana, intentant trobar un lloc segur i efectiu on deixar-lo. Respiro fondo. I preparo l’actuació.



Suaument, poso en marxa la clau de la resiliència. La música comença a sonar. El cor se m’accelera, ple d’emoció i felicitat. El piano obre el camí i, en el primer acord, noto com la meva germana es sobresalta lleument.

Gloria Gaynor entra en acció amb la seva veu esplèndida, acompanyada per aquella base inconfusible que sempre m’ha fet vibrar. Light el magnífic entra en acció. Ens coordinem a la perfecció: soc un amb la cançó. La sento dins meu, marcant cada pas, cada gir.



Arriba el moment. El tambor i la guitarra es combinen i jo, lluint-me, trec els meus millors passos, mostrant nostàlgicament l’alegria d’aquesta cançó. Sento que alguna cosa es remou dins d’ella.

És aquí quan ataco. En un moviment perfecte, amb els meus mitjons de llana, llisco amb estil, tal com la mare em va ensenyar des de ben petit, fins al seu costat. Amb un somriure ample i sincer, la invito a deixar-se portar, a animar-se i unir-se a l’espectacle. Ella m’agafa la mà. S’aixeca i comença a marcar el ritme amb espetecs de dits. Ho he aconseguit. Soc infal·lible.



Ballem plegats, alhora, gaudint dels records compartits tant pletòrics, que ja semblaven llunyans, irrecuperables, però que amb fervor han tornat carregats d’energia i plenitud.

No ens retenim. Ballem i ballem. Deixem anar tot allò que ens omple de tristesa i por alhora que absorbim tot el dinamisme acumulat en l’ambient a través de cada melodia, de cada so, de cada vers i instrument d’aquesta obra d’art que és “I Will Survive”.