Aquí comença la història de la filla de l'emperador Constantí, primer emperador de Roma, que va ser tan injust que va manar a dos escuders que matessin la seva filla perquè no volia jeure amb ell.

Aquella nit, la jove va comprendre que el seu pare ja no era l’home que recordava de la infantesa. L’emperador havia deixat pas a una ombra dominada per la por i l’orgull. Ella, en canvi, conservava intacta la certesa que ningú no tenia dret a decidir sobre el seu cos ni la seva voluntat.

Mentre esperava el seu destí, no plorava. Pensava en la mare absent, en les hores passades mirant el Tíber i en totes les paraules que mai no havia pogut dir. La fidelitat que li donava nom no era submissió, sinó resistència.

I encara que tot semblava perdut, dins el seu cor naixia una esperança estranya, com si el final que li havien imposat fos només el començament d’alguna cosa més gran.