Vius per inercia
El umbral de la decisión
S’asseu al sofà,la sala és silenciosa, només es sent el tic-tac d’un rellotge i el murmuri llunyà d’algú parlant per telèfon a la recepció. Cada so li fa alterar-se, perquè està molt nerviós. Mira el rellotge i, tot i que no han passat ni cinc minuts, té la sensació que fa hores i hores que espera.
Al cap d’uns instants, la porta s’obre i apareix una dona amb una bata i una carpeta a la mà. Li somriu de manera tranquil·litzadora, però ell nota que la calma que pretén transmetre és només superficial, a l’aire es pot notar una certa tensió.
—Bon dia —diu ella—. Gràcies per esperar. Passem a la sala de reunions?
Ell s’aixeca amb un moviment brusc, incapaç de dissimular el nirvs que li fan tremolar les mans. Mentrestant,veus dins d’ell li diuen que podria girar-se i marxar, que dno conseguira res, i que no fa falta perdre el tempsl. Però camina cap endavant, cap a la porta de la sala, i amb cada pas sent com el seu cor pareix com si le anés a sortir del pit.
La sala de reunions és més petita del que s’imaginava. Una taula llarga i impecable ocupa el centre, amb dues cadires a cada costat. La dona el convida a seure en una de les cadires que li queda més a prop de la porta. Ell s’hi asseu lentament, com si cada moviment hagués de ser calculat, i nota com la seva respiració es fa curta i lenta, com si l’aire que entra no fos suficient per calmar el que sent.
—No trigarem gaire —li diu ella, obrint la carpeta—. Només necessito que em parlis una mica de tu. Per què vols formar part del nostre projecte?
La pregunta és senzilla, però ell la sent com un pes enorme sobre l'esquena . Les paraules es mesclen dins del cap, es torcen i es transformen en dubtes. Hauria de respondre amb sinceritat, però té por que la veritat soni dèbil, insuficient, que el jutgin abans de donar-li una oportunitat.
—Crec… crec que puc aportar alguna cosa —comença amb veu tremolosa—. Que puc… ajudar a… fer que això funcioni.
Ella l’escolta en silenci, sense interrompre’l, amb els ulls fixos als seus, i ell sent com si cada paraula quedés gravada, pesant més que la següent. No és només una entrevista; és un tribunal que espera qualsevol error, qualsevol signe de debilitat.
Els minuts passen i la conversa flueix de manera rara: de preguntes simples sobre experiència i habilitats, a qüestions més personals, decisions passadesi moments difícils. Ell respira profundament, recordant-se que no hi ha un camí de tornada. Cada paraula que diu el fa avançar un mica més. Cada silenci és com un petit examen que ell mateix es posa: pot mantenir-se ferm encara que tot dins seu li digui que marxi.
Quan finalment, després d’una pausa que sembla infinita, ella tanca la carpeta i somriu , ell sent una espècie de descàrrega, com si hagués travessat una tempesta sense veure. No sap si ha convençut, ni si serà seleccionat, però sap que avui ha entrat i no ha tornat enrere.
S’aixeca, amb les cames encara tremoloses, i la dona l’acompanya cap a la porta. El sol que entra per la finestra del passadís li creua la cara i, per un instant, sembla que l’aire és més lleuger, que el món fora de la sala és el mateix, però ell ha canviat. Ha fet el pas que avui li costava prendre, i això ja és suficient.
