Feia més de cinc minuts que era a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar en aquell moment o tornar l’endemà amb els mateixos dubtes d’aquell dia.

Vaig respirar fons i vaig començar a caminar. Vaig travessar el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, vaig empènyer la porta amb por.

Ja estava.

Em van dir que m’assegués un moment al sofà que hi havia a la sala, que de seguida m’atendrien.

Era 2026, una època corrupta, una societat tacada pel pecat, ofegada en l’obsessió i l’aprovació de les xarxes socials Un sistema escrit per a que els que fan soroll siguin més importants, tinguin més visites, més diners, més personalitat. On només es mostrava el somriure de les pomes podrides, que captivava les consciències joves i immadures per voler assemblar-s’hi, i portava a ridícules depressions i ansietats. Mai he entès la societat, tan fràgil, feble i dependent de l’opinió de la resta, com si tingués la més mínima importància.

Allà era jo, un home de vint-i-nou anys que no es feia un lloc en el món, un corb solitari, com bé diu el meu nom: Humilis Crowe. Però què més donava? Si només jo el sabia. De tant en tant vagava per les xarxes, com qualsevol altre. Però, amb certa repugnància i atracció a la vegada, no ho feia per admirar ningú, simplement em sentia com un gra de sorra irrellevant que forma part d’una immensa tribu de cecs desgraciats. Suposo que oferia el meu temps a canvi de dopamina barata i un estrany sentiment de pertinença a quelcom. El més semblant a una família que he tingut. Una mare soltera que abandona el seu fill en un contenidor de brossa no deixa gaires bons records de la infància.

Em van criar unes monges tarades que em van aïllar del món, de les persones. Elles em van posar el nom, “Humilis”, per recordar-me que fos humil i que em mantingués “a prop del terra”. Exercien un control absolut i autoritari, horaris absurdament rígids i un “amor” condicional fastigós, només m’estimaven quan obeïa tot. Em veien com una senyal de Déu, això en part em feia sentir com que algú sí que em desitjava d’alguna manera, però quan vaig sortir d’allà vaig preferir no ser anhelat per ningú.

Vaig mudar-me a un pis, tot sol, i vaig entrar a una feina de supervisor nocturn d’una fàbrica de reciclatge de metalls. Tenia un sou suficient, la son un pèl trastocada, un dia a dia tranquil i una mena d’acceptació interior estranya que em donava pau. Malgrat això, sempre vaig sentir com que era invisible, en qualsevol lloc que habités, no importava. Mai em van saludar, preguntar com estava, ni tan sols es van interessar en saber el meu nom el dia que vaig arribar a la feina. Jo gairebé només obria la boca per menjar, i per riure amb vídeos divertits de gats, i això em deixava lleument assedegat d’atenció, de conversa, d’interacció i relació entre éssers humans. En qualsevol cas, allò requeria més energia de la que pensava destinar en ànimes buides. Em passava les hores observant les màquines activant-se i desactivant-se, fonent metalls; treballadors prenent riscos només pel fet de tenir sous més elevats... Em fixava en botons vermells que mai es premien, alarmes d’emergència que no feien més que decorar, i tot ordinàriament al seu lloc. De tant en tant desitjava, i m’imaginava, que hi havia un incendi. Jo no movia un sol dit, observava el foc apropant-se a mi com un depredador famolenc i jo observava la llum en el seu interior venint, la calor apoderant-se del meu sistema nerviós i un escenari en el que sortia en el periòdic, i era algú. Ningú no ploraria per mi, però suposo que algú llegiria el meu nom i sentiria un mínim d’empatia.

De la feina a casa, de casa a la feina. Van passar els anys i la rutina no variava, només li dirigia la paraula a la caixera del supermercat, i encara em passava sovint que em passava per alt i atenia al següent de la cua.

Una vida ordenada, solitària però funcional, repetitiva i mecànica. Podia no anar a la fàbrica i ningú no s’assabentaria de la meva absència, tot rodaria de la mateixa manera i no canviaria res.

Un dia, un número més en la incomptable suma de jornades vàcues on res mai passava, em trobava una vegada més observant el mateix de sempre. Les màquines actives fent soroll, premses aixafant materials lluents, homes insignificants al costat de trastos immensos movent metalls pesats, activant i desactivant forns…

Era dimarts 13, no recordo el mes però n’estic ben segur que va ser un dimarts 13. Era ja l’últim torn de la nit, se’m tancaven els ulls i l’únic treballador que quedava ja estava netejant la trituradora abans de poder marxar. Jo portava una bona estona amb la bufeta a punt d’explotar i finalment vaig anar al servei. Mentre em treia el pes de sobre al lavabo vaig sentir el que em va semblar un crit llunyà. Vaig dirigir-me de nou al meu lloc de treball i vaig començar a veure gotes de sang al sòl. El meu primer impuls va ser mirar el sostre, per si gotejava d’algun lloc, però en adonar-me que la trituradora s’havia engegat, vaig saber immediatament el que havia passat. Vaig apagar la màquina amb el botó d’emergència i em vaig dirigir corrent fins a la escena del desastre. Vaig posar-me de puntetes i em vaig parar a observar tot el panorama amb un nus a la gola, vaig començar a veure extremitats, molta sang i restes d’òrgans escampades per tot l’espai. El terror es va apoderar del meu cos i se’m van paralitzar els músculs, no era capaç de pensar, estava massa impactat pel que percebien els meus ulls, una imatge que no se m’oblidarà mai, una aberració que podria el meu cervell cada segon que em quedava escodrinyant aquella tragèdia de tal calibre.

Van ser els quinze segons més desagradables de la meva vida, i van acabar gràcies a l’acte de vomitar que va fer la senyora de la neteja al meu costat en veure l’interior de la màquina. Em va començar a mirar amb els ulls com plats, com si jo l’hagués assassinat. Va agafar el mòbil ràpidament mentre s’allunyava de mi i va tocar la pantalla tres cops abans d’apropar-se’l a l’orella. El meu primer instint va ser córrer, inundat de por, sense rumb, sense ningú al carrer però amb la incertesa d’una possible busca i captura cap a la meva persona. Al cap de cinc minuts vaig començar a sentir sirenes.