Passaven els minuts, esperant mentre el rellotge feia ‘tic-tac’. Veia lentament com les persones anaven desapareixent contra la trista nit, freda en un hivern que feia que els fins als ossos em tremolaran. La dona, que suposadament vindria a parlar amb mi va tornar amb una expressió com si hagués vist un fantasma, sense ganes, em va dir les paraules que m’esperava.

“Ja te'n pots anar, torna demà”Deia ella com si les hores que vaig estar esperants que fossin solament una ximpleria, un joc...

La vaig mirar als ulls, que deien més que mil paraules... Decebut? És clar que ho estava. Tot i això, me'n vaig anar amb el cap baix de la tristesa, una que demanava que algú m’escoltés, que algú tingués el mínim interès en mi...

L'endemà no vaig tornar, sabia que altra vegada em farien esperar hores fins que tanquessin la consulta. Simplement, vaig passar de llarg, caminen com si no tingués mil preocupacions al cap, fingint que el món em despreocupava.

“De veritat he de fer això? No estic exagerant?”Em preguntava mentre posava les mans fredes dins de les butxaques i mirava com els núvols s’obrien, deixen veure el sol.

Va arribar el dilluns, altra vegada hi hauria d’anar a l’institut on ni els professors ponien una mica d’atenció en mi. Mentre arribava a la porta, l'única persona que no em veia com un fantasma, m'esperava a la porta, amb un somriure d'orella a orella. Es va assecar a mi i em va saludar amb la seva energia que sempre destacava. No era una novetat que ni tan sols la meva expressió canviés, el mirava des del buit dels meus cabells, que ho cobria tot al meu front.

Ell solament va assentir, no va dir res, solament va començar a caminar al costat meu com una ombra, com un fantasma. No es queixava, ni jo tampoc, sincerament fins aquest punt m'era igual si algú tenia el coratge a assecar-se sense dir-me que soc un boig o inclús un acusador.

Van passar els mesos i no vaig aguantar més, tot seguia el mateix ritme i això feia que a poc a poc m'estigués desgastant. Mentre més passava el temps en aquella ciutat, em feien ximpleries com fergrafitisa les parets de casa meva o pintar el cotxe que m'havia heretat el meu pare.

A l'hora de sortir, vaig sortir corre'ns per anar directament a casa, però aquesta vegada, no seria per posar-me a plorar en la meva habitació, seria perquè per primera, ja no deixaria que ningú em menysprearà, que em deixes en ridícul...Em vaig posar amb l'ordinador a buscar avions per anar al Japó, on sabria perfectament qui m'estaria esperant, com sempre. En encontrar un, no vaig dubtar dues vegades. No me n'aniria per covardia, sinó per venjança, una molt freda que feia molt temps que estava en mi, prou per saber que no em quedaria amb els braços plegats, com sempre ho havia fet. No era ningú idiota com deien i molt menys un assassí que matava per soledat. Cap de les coses que deien era real, i era l'únic que sabia la veritat de la situació.

Ara mateix, l'única, cosa que em feia patir era no poder venjar-me. Solament vaig començar a fer les maletes tranquil·lament, sense por.

Abans d'anar-me'n, vaig passar pel barri més poblat i amb una ampolla que portava a la motxilla plena de gasolina, la vaig ruixar per tots els camins que passaven per casa meva i amb l'encenedor, el meu espectacle va començar i els crits eren interminables.

L'olor a gasolina va inundar l'aire, un perfum d'incendi que encenia no només les parets decasa meva, sinó també el meu cor. Vaig sentir una barreja d'excitació i temor mentre mirava les flamesdançar. Aquell foc era simbòlic; estava cremant els records d'un passat que em segrestava, que m'havia convertit en el que era. La llum de les flames projectava ombres que semblaven riure's de mi, però avui eren només flames.

L'alarma de la policia va sonar amb una intensitat que augmentava amb cada segon. Havia de marxar ràpidament, fugir d'aquell lloc que tant em feia mal. Mentre corria cap al metro, la música de l’agonia dels veïns es perdia entre els meus pensaments. No em podia permetre sentir remordiments; havia pres la decisió de prendre el control de la meva vida.

Quan vaig arribar a l'estació, el tren estava a punt de marxar. Vaig saltar a dins, amb el cor bategant i els pulmons plens d’aire fred que venia d’un nou començament. Més aviat del que pensava, em vaig trobar en un món desconegut. El Japó! Lluny d'aquell infern que havia cremat, per fi podria respirar sense que el pes del passat m'estripés.

Durant el trajecte, revisava constantment el meu telèfon. Tornar a veure el seu nom després de tot aquest temps em va fer créixer una espina al pit. Mai oblidaria aquella promesa... “Et trobaré”, vaig murmurar.

Mentre el tren travessava la ciutat, em va fascinar el contrast amb la meva vida anterior. Les llums brillants, la gent corrent amb un propòsit, tot semblava tan viu. I en aquell moment, vaig prometre que no em deixaria atrapar per la foscor que portava amb mi.

Un cop a Tòquio, la ciutat em va rebre amb la seva frenètica energia. Tot era impressionant, però la meva primera parada va ser un tranquil barri on sabia que vivia l'àvia. Després de tants anys sense veure-la, la por i l’expectativa em van envair. Vaig fer un recorregut pel camí familiar, amb la ment plena de records d’infantesa.

Quan finalment vaig picar a la porta, el cor em bategava a mil per hora. Vaig esperar nerviosament fins que la porta es va obrir, revelant una dona gran amb uns ulls brillants plens d’amor i preocupació. "Xicot, ets tu?" va exclamar amb una veu tremolosa.

Em vaig abraçar a ella, i en aquell instant vaig sentir que una part de mi tornava a la vida. Amb cada paraula que intercanviàvem, la connexió es feia més forta. Ella sabia del meu passat, però no em va jutjar. "Saps que sempre he estat aquí per tu", va dir amb dolçor. "El teu benestar és el més important".

Vam passar hores parlant, compartint somnis i por. Ella em va recordar que la família és el recolzament més fort que podem tenir davant les adversitats. La seva bondat era com un bàlsam. Aquell escalfament m’ajudava a veure les coses des d’una perspectiva diferent.

Els dies a casa de l'àvia van ser una revelació. Cada matí, ella em preparava el seu plat favorit, un deliciós ramen casolà que feia que cada bocí fos un record d'amor. Les nostres converses anaven més enllà de la simple cordialitat. Compartíem històries i reflexions sobre la vida, sobre el perdó i sobre l'acceptació del passat.

Una tarda, mentre passejàvem pel parc, l'àvia em va preguntar directament per la meva venjança. "El dolor no s'acaba amb la venjança,Yan"

va dir, mirant-me amb aquells ulls savis. "Només et farà sentir més sol. Has de trobar la teva pròpia manera de sanar."

En aquest mateix moment lesseves paraules van ressonar en el meu cor...