FICCIONS

INICI



Història de la filla de l'emperador Constantí.



Aquí comença la història de la filla de l'emperador Constantí, primer emperador de Roma, que va ser tan injust que va manar a dos escuders que matessin la seva filla perquè no volia jeure amb ell.





CAPÍTOL 1

Era una nit de novembre, fosca i freda. En el palau reial, estava l’emperador Constantí, amb la seva túnica groga i amb ell, l’acompanyava la seva filla, Adela.



Aquesta, era una noia. Portava un vestit llarg, de color verd.



Tots dos estaven a punt de dormir, cada un en el seu respectiu dormitori, però Constantí tenia una altra idea, una que feia dies que estava en la seva ment. Llavors, no va dubtar i es va dirigir cap al dormitori d’Adela.



Constantí va donar tres cops i va obrir la porta.



-Adela, filla meva, aquesta nit volia preguntar-te si et ve de gust dormir amb mi, ja saps, com quan eres petita.



Adela estava sorpresa, no esperava aquesta proposta, perquè la seva relació pare-filla, no era molt propera d'ençà que la seva mare va morir, però no li va semblar una mala idea.



-És clar pare! Feia temps que no passem temps junts.



Dit això, Adela es va aixecar, i va caminar fins a la porta. On estava recolzat Constantí, esperant-la per anar tots dos a l’habitació d’ell.



Constantí va somriure en veure-la. Aquest, quan la seva filla es va apropar li va envoltar el seu braç per sobre de les espatlles d’Adela.



Quan Adela va sentir aquest braç, es va sorprendre, però no es va queixar. Ella se sentia segura, com si estigués protegida. Encara que Adela no tenia cap idea del que tramava el seu pare.



Constantí i Adela caminaven junts pel passadís del seu castell cap al dormitori. No va ser una caminada extremadament llarga.



Quan van arribar, Adela no va poder aguantar les ganes que de llançar-se al llit del seu pare, i com és una noia una mica impulsiva. Ho va fer.



Es va llençar sense pensar-ho massa, aquesta acció va causar que el seu llit fos desendreçat, i quan es va adonar que havia fet això, va penedir-se, perquè no sabia com reaccionaria al seu pare.



-Ho sento molt pare, t’he desendreçat el llit. Entenc que t’enfadis amb mi…, i si vols em retorno al meu dormitori.



Amb cada paraula que deia la seva veu es trencava perquè ella volia passar una bona estona amb el seu pare.



Constantí, en canvi, no feia cap gesticulació facial, no semblava enfadat o trist. Va ser així durant uns segons, que per Adela eren com hores.



Aquesta es va quedar mirant al seu pare per veure la seva reacció.



Constantí, al principi, es va quedar bocabadat per tal acció, però no va voler enfadar-se amb ella, o almenys no aquesta nit. Va deixar la seva cara seriosa i de sobte va començar a riure a riallades.



Aquesta acció no ho tenia previst Adela, ella s'especula un altre tipus d’escena, però no va ser així. Llavors aquest riure, com si es tractés d'una al·lèrgia, l’hi va contagiar, i va començar a riure també.



Constantí, després d’aquesta bona estona, va mirar fixament a la seva filla amb un somriure, com si l'estigués examinant d’amunt cap a baix, i va a començar a dir.



-Adela, com podria enfadar-me per això, és una bogeria. Estiguis tranquil·la, no passa res.



Dit això, va anar cap al llit, on va seure i l’hi va donar una abraçada, una ben forta.



Amb aquestes paraules, la nostra protagonista, va sentir en el cor un alleujament. Feia temps que no sentia l’afecte del pare, i sense una mare que la doni suport, aquests últims anys se sentia molt solitària. I sense cap dubte l’hi va retornar l’abraçada.



Adela és una noia molt sensible, i amb aquest moment tan sentimental no va poder aguantar-se les ganes de plorar. Les seves llàgrimes estaven desbordant tota la seva cara.



Evidentment, Constantí es va adonar d’això, i no és pas incrèdul. El seu cap va analitzar tota aquesta situació. No va necessitar cap senyal, ell sabia que aquest era el moment perfecte.



Ella estava indefensa i ell llest per atacar.



La seva luxúria va envair tot el seu cos. Sense control, va començar a baixar lentament la mà, cada vegada més, i més.



Adela estava sorpresa, no sabia per què ho feia, se sentia espantada. No entenia res, estava paralitzada.



Què estava fent el seu pare?

Per què ho feia?



Eren preguntes que viatjaven pel cap d’Adela.



Constantí no parava, no volia, estava sofregit en la luxúria màxima. Va arribar a tocar parts de la seva filla que no devia.



Adela no podia permetre que el seu pare fes tot això sense el seu consentiment. Va agafar força i va empènyer-lo.



Constantí va ser empenyorat fins a la vora del llit. La seva cara va passar d'una satisfactòria a una de ràbia.



-Què estàs fent Adela?

Adela no l’escoltava, no volia, ella estava preparada per marxar d’aquella habitació, no mirava enrere.



Per desgràcia, Constantí va ser més ràpid que la seva filla i va agafar-l’hi del braç.



-No te n'aniràs d'aquí Adela. Tu lleugeres amb mi, ara mateix!



La cara d’Adela estava plena de llàgrimes, però no es quedaria callada.



-No pare! Pensava que volies passar una estona amb mi, però només vols el meu cos. No et donaré aquest plaer.



Adela se'n va des-fer de l’adherència del seu pare, va córrer fins a la porta i la va tancar.



No va mirar enrere, ella tenia clar a on aniria.



Primer, havia de sortir corrents de la seva casa. Això mateix va fer, sense passar per la seva habitació per canviar-se, es va posar les seves sabates al costat del seu portal i va sortir.



Anava a casa de la seva millor amiga. Clàudia.



Mentrestant, Constantí estava molt enfadat, no perquè la seva filla se n'hagués anat, sinó perquè ell no va poder satisfer les seves necessitats.