Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fondo i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



Al cap de tres minuts una noia jove des de la porta crida amb una veu dolça

-Laia Linares López?-. S’aixeca del sofà ràpidament i entra a la sala. Les parets són d’un color verd clar gairebé blanc, el terra de parquet fosc lluent on es veia reflectida la seva ombra, al centre hi ha una taula gran d’escriptori d’una fusta similar a la del terra, darrere hi ha una cadira gran negra on seia la jove i davant dues butaques negres de cuir.



-Endavant, pots seure– li diu dirigint-se a la Laia amb el mateix to d’abans. Ella seu a la butaca de la dreta.

-Explica’m, per què estàs aquí?

-Doncs, tot es remunta a quan vam començar l’institut…

La Laia abaixa la mirada i, sense adonar-se’n, la ment li torna enrere.



És una tarda qualsevol a casa. El menjador fa olor de cafè acabat de fer i la llum entra esmorteïda per la finestra. La Laia està asseguda a la taula amb un examen a les mans. Un notable. No és perfecte, però per a ella ha significat hores d’estudi i nervis acumulats.



—Mare, mira —diu amb un fil de veu, allargant-li el full.



La seva mare l’agafa ràpidament, el mira només un segon i assenteix.



—Està bé —respon i el deixa damunt la taula sense mostrar gaire interès.



Abans que la Laia pugui dir res més, la porta s’obre de cop.



—Mama! Papa! —exclama la Laura quan entra amb un somriure immens—. M’han posat un excel·lent!

Els pares s’aixequen gairebé alhora. El pare li pren l’examen de les mans, llegeix la nota amb orgull i li fa una abraçada.



—Ja ho sabíem, campiona! —diu—. Sempre tan brillant.



La mare li acarona els cabells.



—Així m’agrada, esforçant-te com sempre.



La Laia observa l’escena en silenci. Ningú la mira. El seu examen continua sobre la taula, immòbil, com si no existís. Nota una pressió estranya al pit, una sensació que no sap posar en paraules, però que li crema per dins.



Abaixa el cap i estreny els dits. En aquell moment ho entén. No importa el que faci, mai serà suficient. Els seus esforços sempre quedaran a l’ombra dels èxits de la Laura.



Abandona la sala i es tanca a l’habitació. Llavors neix dins seu una idea clara, gairebé obsessiva: arribar al final del batxillerat i marxar. Deixar enrere aquella casa, aquelles comparacions, aquella sensació constant de no ser mai l’escollida. Aquella es converteix en l’única meta que vol aconseguir.



Ara ja era a segon de batxillerat i la meta era la mateixa, aprovar-ho tot per entrar a psicologia i poder marxar lluny.

Cada matí, quan sonava el despertador, li costava aixecar-se del llit. Sabia que un nou dia d’institut l’esperava, amb les mateixes cares, els mateixos comentaris i la mateixa sensació d’invisibilitat. Es vestia de pressa, esmorzava gairebé sense gana i sortia de casa abans que la Laura. No suportava sentir com els seus pares li preguntaven pels exàmens o pels treballs, mentre a ella gairebé no li dirigien la paraula.



A l’institut, la Laia intentava passar desapercebuda. S’asseia sempre al fons de la classe, prenia apunts en silenci i evitava participar. No perquè no sabés les respostes, sinó perquè no volia cridar l’atenció. Tenia por d’equivocar-se i confirmar, un cop més, que no estava al nivell que s’esperava d’ella.



La Clara era l’única persona amb qui se sentia còmoda. Sempre arribaven juntes, s’asseien juntes i marxaven juntes. La Clara parlava pels colzes i sovint feia riure la Laia, encara que fos només per uns moments. Aquells instants eren els únics en què s’oblidava de tot el que l’envoltava.



—Ja queda menys —li repetia la Clara sovint—. Aguanta una mica més.



La Laia assentia, però dins seu dubtava. Cada dia se li feia més llarg que l’anterior. Sentia que vivia en un compte enrere constant, mirant el calendari com si així el temps passés més de pressa.



A casa, la situació no millorava. La Laura parlava contínuament dels seus plans de futur, de la carrera que volia estudiar i de les universitats on volia entrar. Els pares l’escoltaven amb atenció, li feien preguntes i li donaven consells. La Laia escoltava en silenci, amb el plat a mig acabar, sentint com un nus li oprimia el pit.



Ella no parlava del seu futur perquè ni tan sols el veia clar. No sabia què volia fer després del batxillerat. Només tenia una idea fixa: acabar-lo el més ràpid possible. Qualsevol cosa que vingués després ja es veuria.



Amb el pas dels mesos, la pressió va anar augmentant. Els professors insistien en la importància de les notes finals, dels exàmens, del futur acadèmic. A la Laia tot això li generava encara més angoixa. Se sentia atrapada, com si no hi hagués sortida.



Va començar a estudiar més, no per destacar, sinó per assegurar-se que aprovava. Passava hores tancada a l’habitació, envoltada de llibres i apunts, intentant concentrar-se. Però sovint la ment li marxava lluny, pensant en com seria la seva vida quan tot allò s’acabés.



Algunes nits plorava en silenci, sense saber exactament per què. No era només tristesa, era cansament. Estava cansada de sentir-se menys, cansada de viure a l’ombra de la seva germana, cansada de no sentir-se suficient per a ningú.



Un dia, després d’un examen que no li havia sortit tan bé com esperava, va arribar a casa amb el cap baix. La seva mare li va preguntar com havia anat, però el to no era de preocupació, sinó més aviat de rutina. La Laia va respondre amb un “bé” curt i va pujar a l’habitació. No tenia ganes de donar explicacions.