- Què és el que vol saber sobre mi exactament, senyora Winchester?- la veu em tremola més del que desitjo, no vull que se’m noti desesperada.



- Què creus que m’interessa saber?

La veu de la senyora Winchester era seca i ferma, no va baixar la mirada, de fet, crec que encara no l’he vist pestanyejar. Els seus ulls de color verd intens sembla que miren dins meu, la senyora em mira de forma sinistra, gairebé com si la meva resposta, fos més un desafiament que pas una entrevista.



-Potser li interessa la meva disponibilitat? Experiència?

La senyora no va respondre la meva pregunta, va canviar la posició a una més atenta, creuant-se de cames, sempre sense deixar de fixar els seus ulls sobre meu, no sé per què, però queda clar que no l’interessa per res la meva experiència, o les meves habilitats.



- Tinc vint-i-dos anys- Vaig respondre veient la seva negativa a parlar- els meus pares van desaparèixer durant un vol d’avió quan jo tenia quinze anys, des de llavors, visc amb les meves germanes petites a la zona baixa de Manhattan. Tenen nou anys i es diuen Lara i Vera...



- Per què vols el treball?- La senyora Winchester va tallar-me en sec, amb una veu solemne.



- Necessito els diners per pagar el lloguer, la llum, l’aigua, el menjar i l’educació de les meves germanes.



La senyora va canviar de cara, deixant anar un esbufec i aixecant-se del sofà.



-Ara vinc.- Em dedicà una última mirada indesxifrable, i se’n va caminant cap per una àmplia porta de marbre.



Per primera vegada des que he entrat en aquella luxosa casa, deixo anar l’aire, el meu cor bateja com si fos a sortir disparat del pit. Decideixo aixecar-me i tracto de controlar la respiració. Després d'un minut, ja més relaxada, començo a analitzar la inusual decoració de la sala. Per ser una dona tan refinada i, relativament jove, sembla bastant interessada en la caça, tota la paret nord, és plena de pells d’animals, i trofeus de cacera, en el centre de la qual, hi ha una fotografia antiga d’un home subjectant el cap d’un lleó.



En la paret contrària, però, la imatge, és molt diferent, la senyora, segons tinc entès, gaudeix amb una de les més valuoses col·leccions d’art de tota la costa est. Quan m’aproximo, és com si l'olor d’oli acabat de pintar aparegués del no-res en la sala. Tots els quadres d’aquesta sala figuraven persones bastant desfigurades, o en alguns casos, simplement estampes de colors foscos.



-Vagi amb compte.- La veu de Nina Winchester ressona a l’habitació com si es tractés d’una església buida.- Alguns dels quadres no estan ben penjats, i no crec pas que vostè els pugui pagar.



-Ah, d’acord.- Una rialla incòmoda escapa dels meus llavis, però ràpidament desapareix en veure la seriositat de la senyora.



-Disculpi- Retorno a seure a la meva butaca.



-ja se’n pot anar, si m'interessa ja li trucarem.



-Està bé. Moltes gràcies pel seu temps.- Dic amb una veu tremolosa.



M’aixeco i camino en direcció la sortida, alguns dels treballadors em miren amb cara cansada mentre faig el llarg recorregut pel passadís principal cap a la sortida. A la sortida, un home d'avançada edat m’obre la porta, i xiuxiueja unes paraules inintel·ligibles, i amb mira amb cara de pena, mentre surto sense mirar-lo directament, i surto al carrer, tremolant dels nervis. Camino en direcció l'entrada del metro, amb una sensació estranya, les mans em suen de manera descontrolada, i me les eixugo amb la jaqueta, sense gaire efecte.



Aquesta tarda, el metro està menys concorregut de l'habitual, es nota que la temporada de turistes hivernal està arribant a la seva fi. M'assec en un seient buit al fons del vagó, i en aquell moment, el meu cos es relaxa finalment, i fins i tot una llàgrima brota als meus ulls. Ha estat una de les pitjors experiències de la meva vida, no m’agafarà segur, gairebé no ha durat ni deu minuts, i la senyora Winchester no semblava gens contenta per les meves respostes o accions, de fet, no m’ha deixat ni parlar.



La imatge dels quadres em tornà constantment a la ment, hi ha alguna cosa que no quadra del tot, però no sé molt bé el que...



-Disculpi, estem al final de línia-

La veu ronca d’aquell home em treu de dins dels meus pensaments amb un ensurt, no m’havia adonat que ja havíem arribat, un trajecte de quaranta minuts m'ha passat volant. Surto del vagó i pujo les escales de la boca de metro, fora plou, i m’he deixat el paraigua al metro. Deixo anar un insult a l'aire i m’afanyo a córrer cap a casa.



Arribo al portal xopa, les claus em cauen tres vegades de les mans per culpa del fred, a la quarta, la clau entra i obro la porta amb un empeny, com és ja costum, l’ascensor no funciona, i em toca pujar sis pisos caminant.



Quan a la fi aconsegueixo arribar a casa, em sorprenc de veure que els llums són apagats, i les meves germanetes són ja dormint, obro els llums i veig una nota que, amb lletra difícil de desxifrar que diu “La Lara estava cansada, així que ens n'hem anat a dormir, petons, Vera”. Em sento culpable per no haver-les deixat el sopar fet, demà els hi compraré alguna cosa per esmorzar. La veritat que no tinc gana, així que em dirigeixo a la dutxa directa. Aquesta no dura més de cinc minuts, he d’estalviar aigua, cosa que a les meves germanes no els surt gaire bé. Estic tan cansada, que deixo la roba tirada per terra, “ja la recolliré després” dic a l'aire, com si em justifiques davant d’algú.



M’estiro al llit, desitjant adormir-me aviat, per oblidar aquest dia tan nefast, quan em truca al mòbil un número desconegut, dubto, però al final agafo la trucada, i una veu seca, i familiar em diu:

-Comences dilluns a les sis, no arribis tard.-

I sense dir res més, la senyora Winchester penja la trucada, i em quedo mirant el sostre, impactada, fins que la son m’atrapa, i caic morta de son.