És aleshores, assegut al sofà i amb el nus a la gola, que entenc que ja no puc tornar cap enrere.



Em truquen i aquí som un altre cop. La mateixa senyora, amb la mateixa carpeta i mirada indiferent, em fa la pregunta, una pregunta que en el fons sé que no li importa rebre resposta.



—Com estàs?



I jo em trobo preguntant-me el mateix: si dic que estic bé o si dic la veritat, aquella que encara ni jo sé dir, aquella que pesa massa per sortir de la caixa.



Aquella caixa tan tancada que sempre havia pensat que em moriria sense tornar-la a obrir.



L’habitació és petita. El rellotge sona massa fort. La senyora em mira fixament, esperant la meva resposta, com si fos la presa d’un lleó.



Em giro, allà són, una senyora de mitjana edat, sembla una bona dona. Al seu costat s’asseu un senyor, també de mitjana edat. No sembla gaire content. Suposo que buscaven un nadó, però no ho havien aconseguit.



Passava sempre. Ja havia perdut el recompte de vegades que passava, i el final era el mateix. M’agafen a mi, passo una setmana a casa seva i em retornen. I no crec que aquesta vegada sigui diferent.



Em sento callat, fent-me més petit cada vegada que el rellotge sona. Miro a terra, però sento totes les mirades sobre mi.



Passa una hora i em porten a casa seva. Una casa petita que sembla acollidora, encara que no m’importava. Seguint el patró, en una setmana estaria al centre d’acollida un altre cop.



M’acompanyen a la meva habitació, deixo la meva motxilla, l’únic que em queda que és meu.



Em deixen sol i el meu cap s’omple de preguntes: i si aquesta vegada surt bé? I si no em retornen a la casa d’acollida?

Preguntes sense sentit, perquè jo ja em sabia la resposta perfectament.



De fons sento crits, crits de nens d’uns set anys, i recordo que en el cotxe de volta a la casa m’havien dit alguna cosa sobre que tenen dos fills.



Surto de l’habitació. El silenci s’omple de rialles, l’aire d’una olor de galetes, i ho veig. La felicitat. L’amor. Eren les úniques coses que no estaven a la caixa, que havia sentit fa temps però que no em veia capaç de tornar a sentir.



A vegades l’enveja s’apodera de mi en aquestes situacions, però ara no. Ara no puc sentir res. La caixa està massa tancada per poder sentir alguna cosa, encara que fos dolenta.



I torna el pensament de la caixa a la meva ment. L’aire es torna pesat, deixo de sentir les rialles i el soroll del rellotge torna, cada vegada més fort.



Per què, per què només pensar en la mínima possibilitat d’obrir aquella caixa m’afecta tant? Aquella caixa que porta des d’aquell moment fent que cada respiració costi, que només tingui un pensament al cap.



Miro de reüll el pati. Els veig, un nen i una nena jugant. De sobte, el tic-tac del rellotge torna a aparèixer un altre cop, però aquesta vegada més tranquil, com si cada tic-tac m’intentés treure la caixa de la ment.



Els nens s’apropen i em fan una abraçada. Tinc ganes de fugir, d’anar-me’n corrents, però no ho faig. Em quedo. Quiet, però em quedo.



El cor batega ràpidament, la calor s’apodera de cada racó del meu cos, la meva respiració es calma. Pensava que no tornaria a sentir això un altre cop, però estava equivocat.



Sento que la caixa vibra, però no sé per què. Què està passant? Per què sento tot això?



Els nens em criden per jugar, i vull dir que no. Vull estar a l’habitació, tancat. Digues que no, que estàs cansat, que no et trobes bé. Però de cop la meva boca diu que sí.



Per què he dit que sí? No vull, no. Els nens m’agafen de la mà i se m’emporten al pati. Es posen a jugar. No sé què he de fer, actuar o dir.



Mai m’havia trobat així. Els pares adoptius no volien que m’apropés als seus fills… i potser tenen raó. Jo tampoc deixaria que un nen com jo s’acostés als meus fills després del que vaig fer.



La caixa comença a vibrar. El cor em batega de pressa, com si volgués sortir del meu cos. Les mans em suen i se’m fa un nus a la gola. Me’n vaig. No dic res, només me’n vaig.



Em tanco a l’habitació. El rellotge comença. Tic-tac. La caixa sona, vibra, empeny. Vol obrir-se. No. Un altre cop no.



Estem al parc.



Noto el fred passar per les venes.



La veig.



La seva cara. Les mans. Els ulls.



No puc moure’m.



Tot es fa borrós.



De cop, un crit.



Aquell crit que ho va començar tot.



Torno a l’habitació. Aquell fred passa a ser una calor infernal. Les mans suen, el nus de la gola no em deixa empassar la saliva.



Una sensació d’adrenalina recorre l’esquena i, de manera estranya, em fa sentir viu.



Vull cridar i dir que no va ser culpa meva, sinó de la caixa, però la veu no em surt.



La caixa calla.



Però jo sé el que ha fet.