Capítol 1: La paret invisible

Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber

què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui. La pluja fina, gairebé

imperceptible, ha començat a amarar la vorera, i el reflex de les faroles es trenca sobre

l’asfalt mullat. La sensació d’haver de ser-hi és tan intensa com l’instint de fugida. Es diu a si

mateix que, si torna demà, el paper amb l’adreça haurà desaparegut, o l’edifici s’haurà

convertit en un altre, una il·lusió més.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda

i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por. El so d’una campaneta

antiga, gairebé un carilló, ressona en l’aire.

Ja està.

La dona darrere del taulell, amb el cabell recollit en un monyo impecable i la mirada

enganxada a la pantalla, li fa un gest. Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a

la sala, que de seguida l’atendran.

La sala d’espera és petita, mal il·luminada, i tot i l’aire condicionat, sembla carregada d’una

tensió palpable i un silenci antinatural. Les parets són d’un color gris clar, gairebé blanc, i

l’únic element decoratiu és un rellotge de pèndol antic, les agulles del qual semblen moure’s

massa a poc a poc. La dona amb l’expressió neutra no parla, només tecleja a l’ordinadoramb una cadència hipnòtica.

L’Arnau s’enfonsa al sofà de cuir sintètic. Fa una olor subtil, gairebé imperceptible, a

desinfectant i paper antic, un olor que recorda a un arxiu oblidat. Les seves mans, que ha

estat refregant nerviosament dins les butxaques de la jaqueta, ara reposen sobre els

genolls, una sobre l’altra. Mira al seu voltant, intentant captar algun detall que li permeti

comprendre si ha fet bé d’escoltar aquell impuls irracional. Busca un cartell, un díptic,

qualsevol cosa que expliqui la funció de l’estranya entitat coneguda com “La Fundació”. No

hi ha res.

El paper que té a la butxaca és l’única prova física. Un full arrugat i mig esborrat amb una

adreça, un número de telèfon i la paraula “La Fundació” escrita a mà amb una lletra elegant

però inconnexa, com si l’hagués escrit algú tremolant. No sap d’on va sortir exactament. El

va trobar ficat dins d’un llibre de poemes de la biblioteca que feia anys que no obria, un

volum sobre realitats paral·leles. Des que va veure aquelles dues paraules, la curiositat, la

por i una estranya sensació d’haver d’anar-hi han estat lluitant al seu interior.

“La Fundació. Per a la Gestió i Regulació d’Experiències Cognitives No-

Lineals.”



El nom sencer era ridícul i pomposament críptic, com tret d’una novel·la de ciència-ficció

barata. El lema, que va trobar buscant a internet, encara més: “Quan el que és real falla,

busquem el somni.” Què significava això?

S’aixeca gairebé per accident en sentir un espetec a la porta que hi ha just al costat del

taulell. D’aquesta en surt un home alt, amb una bata blanca impecable i unes ulleres de

muntura fina. Té el cabell canós, ben pentinat, i una expressió que l’Arnau no sap descriure:

amable, sí, però també increïblement cansada, com si hagués vist massa coses.

“Arnau Miralles?”, pregunta amb una veu profunda i tranquil·la, que de sobte fa que el

silenci de la sala sembli trencar-se.

“Sí, sóc jo,” contesta l’Arnau, i es sorprèn de sentir la seva pròpia veu, tan trencada i

insegura. Esclar, la por.

“Molt bé. Passa, si us plau. Sóc el Dr. Elias, director d’aquesta secció,” diu, indicant-li la

porta per on ha sortit.

L’Arnau el segueix a través de la porta, que es tanca darrere seu amb un espetec sec i

definitiu, i es troba en un passadís estret. Les parets aquí són de color blau marí, un

contrast estrany amb la sala d’espera, i la il·luminació és suau, indirecta, provinent de tires

LED col·locades al llarg del terra. Al fons hi ha una altra porta, més gran, amb una placa

platejada que no aconsegueix llegir des d’on és.

“Sé que probablement no saps exactament per què ets aquí, Arnau,” diu el Dr. Elias sense

mirar-lo, mentre caminen. “Però nosaltres sí que ho sabem. Sabem què t’ha portat aquí. O,

millor dit, qui. O el què.”

L’Arnau s’atura i la seva respiració es fa més ràpida. “Qui? No entenc de què parla.”

El Dr. Elias frena el pas i es gira. El mira fixament per sobre de les ulleres, amb una

intensitat que li glaça la sang. “Parlo de les coses que no hauries d’haver vist. Les coses

que la gent normal no veu. Els fragments.”

L’Arnau sent que l’aire se li escapa dels pulmons. Els fragments. Aquells flaixos breus,

gairebé fotogrames d’una pel·lícula tallada, que de vegades apareixen de sobte al seu camp

de visió: un home que no existeix assegut al seient del bus i que desapareix quan

parpelleja, una mà gegant que agafa un edifici com si fos una joguina, la seva pròpia

habitació amb tots els colors invertits o les parets cobrint-se de patrons impossibles. Durant

mesos s’havia convençut a si mateix que eren producte de l’estrès, de les ganes de ser

especial, o de la falta de son, però la veritat és que eren tan reals, tan nítids, com ell mateix.

“Vaja, veig que coneixes el terme,” diu el Dr. Elias amb un lleu somriure de satisfacció.

“Tranquil. No ets l’únic. I no, no estàs boig. El que et passa té un nom i una explicació

científica, o almenys, quasi-científica.”





Arriben a la porta del fons. El Dr. Elias hi col·loca una targeta d’accés i la porta s’obre amb

un suau click electromagnètic. L’habitació que hi ha al darrere és completament diferent: un

laboratori insonoritzat, molt més gran, ple de pantalles d’ordinador que emeten una llum

blavosa i un brunzit constant. Al centre, hi ha una mena de camilla reclinable envoltada

d’equipament d’alta tecnologia.

“Nosaltres som els guardians,” explica el doctor, indicant-li que entri i s'acosti a un seient d'observació. “El cervell humà és una màquina increïble, però de vegades, quan somiem, fa connexions que no hauria de fer. Toca altres canals. Els ‘fragments’ que veus són petites filtracions. Trossos de realitat alternativa, de somnis d’altres persones, o d’altres llocs que s’escola al teu subconscient. Imagina’t la realitat com una paret. Tu tens esquerdes.

”L’Arnau s’asseu davant d’un monitor enorme a petició del doctor. La dona del taulell, que l’ha seguit sense fer soroll, s’acosta i li col·loca una mena d’auriculars i sensors al cap amb una professionalitat gairebé robòtica, connectant-los a un panell de control. Sent una lleugera pressió, però cap dolor.

“Fa temps que un dels nostres contactes t’està observant. Un ‘somniador’ actiu. De fet, va ser ell qui va deixar la nota al llibre, segurament abans de ser ‘recol·locat’,” murmura el Dr. Elias, examinant els monitors. “Tens un nivell de ‘filtració’ excepcional. Un cervell, el teu, que és massa permeable a tot això, massa obert. I si no el tanquem, el dany podria ser irreversible. Volem que t’uneixis a nosaltres, Arnau. Volem que t’entrenis per controlar aquests fragments. Per no només veure’ls, sinó entendre’ls, i finalment, tancar-los. Ets un connector natural.”

“Però… i si no vull?”, pregunta l’Arnau, amb el cor bategant a un ritme descontrolat. Li fa por

tot allò, però la idea de ser “un connector” el tempta.

El doctor s’inclina i les seves paraules són gairebé un xiuxiueig, mentre assenyala un gràfic

al monitor que mostra pics d’activitat cerebral descontrolada. “Si no vols, el teu cervell es

col·lapsarà, Arnau. Aquests fragments es faran més grans, més freqüents. Perdràs el filtre

entre la realitat i el somni, entre el teu món i els altres mons. I et prometo que no voldràs

saber què passa quan el teu jo es dissol en tants altres.”

L’Arnau sent les llums blaves dels monitors vibrar als seus ulls. Sent una fredor inusual a la

nuca on el sensor està connectat. S’imagina els fragments entrant, barrejant-se, fent-lo

oblidar qui és i on és. Es mira les mans i veu que l’escriptori de fusta sota d’elles es

comença a desfer, a dissoldre’s com si estigués fet de paper mullat, revelant un paisatge

còsmic de planetes i estrelles vermelles.

Tanca els ulls amb força, intentant allunyar la visió.

“Això que acabes de veure, Arnau, no és un fragment,” diu el Dr. Elias amb un to de veu que

l’ha sorprès. “És una prova d’estrès. Una simulació que injectem per veure la teva resposta.

Però la dissolució de la realitat serà molt més ràpida si no t’ajudem. Estàs a punt de ser

absorbit per la ‘massa onírica’. La teva única sortida som nosaltres.”

“Què he de fer?”, pregunta, la seva decisió ja presa per la por.

El Dr. Elias somriu, un somriure que no li arriba als ulls, i agafa un petit comandament a

distància. “Ara, farem una inducció profunda. Et posarem en un estat d’hipnosi per

cartografiar l’extensió del dany i començar el procés de ‘segellament’. Relaxa’t. Només

sentiràs una mena de fort pessigolleig.”

L’Arnau obre els ulls, espantat, i veu la dona dels auriculars que prem un botó al monitor

central. De sobte, sent el brunzit de la sala augmentar i canviar de to. Una mena de so agut,

com un xiulet de freqüència molt alta, li inunda les oïdes, pressionant-li els timpans. La llum

blava es torna d’un verd intens, quasi radioactiu, i l’habitació comença a girar, però no per la

seva vista, sinó per una sensació física.

“Benvingut, Arnau. Ara començaràs a recordar i a veure,” diu el Dr. Elias, la seva veu ara

distorsionada i electrònica.

La vista se li enfosqueix, i just abans de perdre la consciència, té un últim flaix. No és un

fragment de color invertit. És el seu propi passadís. La porta de casa seva. I darrere d’ella,

una ombra, una figura fosca amb els ulls completament blancs que el mira directament. El

detall més terrorífic és que l’ombra no es reflecteix al vidre de la porta.

I l’ombra no és al passadís. L’ombra és aquí. Just darrere del Dr. Elias. El doctor no la veu.

El xiulet es fa insuportable, el verd l’inunda tot, i el seu cos cau desplomat a la taula, els

músculs relaxats per la càrrega elèctrica. El món es dissocia. L’Arnau sent que cau en un

pou sense fons. Un pou de soroll blanc.

I aleshores, la caiguda s’atura.

S’obre un ull amb una lluita agònica i es troba surant en un espai buit, silenciós, il·luminat

per una llum irreal que prové de cap lloc. És fosc, però no negre. És fred, però no gela. És

una calma que trenca l’ànima.

I just al seu costat, l’ombra, la figura d’ulls blancs, li agafa la mà. No la mà humana de la dona, ni la del Dr. Elias. Una mà freda, espectral, amb una força sorprenent.

I l’ombra xiuxiueja amb una veu seca, que li ressona directament a l’ànima sense passar per

les orelles: “No ets l’únic. I ell t’ha mentit. Aquest no és el somni, ni la curació. Aquesta és la

reixa. L’han utilitzat.”

L’ombra el mira amb una tristesa infinita. L’Arnau intenta parlar, preguntar qui és, preguntar

què vol dir “la reixa”, preguntar si el Dr. Elias és realment dolent, però la seva boca no

respon. L’ombra l’estira amb força, allunyant-lo de la llum irreal i portant-lo cap a una foscor

encara més densa.

L’ombra somriu, per primera vegada, i el seu somriure és un esgarrifança que només pot

veure amb el seu ull mental. “Aguanta’t. Ara et faré veure què està passant de veritat. El teu

primer fragment real, des de l’interior.”

De sobte, el buit es trenca. La foscor s’esquerda com un mirall que cau a terra. I l’Arnau

sent que l’arrosseguen cap a una nova realitat, una realitat diferent de la que acabava de

deixar, i el crit d’un centenar de veus, entre elles la del Dr. Elias que crida: “Està patint una

ruptura! Talleu la connexió! Talleu-la!”, li rebenta dins del cap.

Però ja és massa tard. El seu cos físic és a la taula, però la seva ment... la seva ment s’ha

obert a una visió: una ciutat futurista, feta de cristall blau, on ell corre sense parar, amb una

sensació d’urgència que no entén. A la seva mà, hi sent encara la fredor de l’ombra