“Que sàpiga el poble de Roma que la molt honorable esposa del gran emperador Constantí, Valèria Augusta, ha mort aquest matí. Es decreta que, durant una setmana, el Senat i el Poble de Roma haurà de guardar dol.”, va anunciar un senador amb veu tremolenca, subjectant amb les dues mans el pergamí que contenia l’anunci de defunció. Una onada de xiuxiuejos es va estendre al voltant dels Camps de Mart i se’m va eriçar la pell. Vaig sortir corrent cap al Palau Imperial, donant empentes a qui es creuava en el meu camí. Va ser, doncs, quan vaig poder comprovar que el caos s’havia estès pels carrers de Roma. Amb ulls tristos veia com es començaven a preparar els ritus funeraris per a aquella que havia estat durant quinze feliços anys la nostra emperadriu.

Constantí i Valèria Augusta havien aconseguit tornar la glòria a Roma. Havien lluitat, havien sortit victoriosos i el poble romà n’estava agraït. Després de la defunció de l’últim rei, mort sense cap descendència, la por i la misèria es van escampar per tot el territori. Diversos nobles reclamaven ser els legítims successors del tron romà, la qual cosa va portar anys de guerres i setges plens de sang i llàgrimes. Passats els anys, el gran general Constantí va prendre les regnes i va aconseguir que totes les penúries s’acabessin. En agraïment, el van fer emperador.

Vaig arribar al Palau pràcticament fent tentines i amb la respiració entretallada. Era al davant, imponent com sempre. Les ales habitades per la família Imperial eren principalment la Domus Lívia i la Domus Augustiana. A la primera, a prop del gran temple de Cíbele, s’hi podia accedir a través d’un corredor inclinat, cobert de mosaics de tons varis que feien brillar l’estança; portava a un gran pati sostingut per grans pilars. Al costat oposat s’hi trobava l’atri, on hi havia l’entrada principal. Des d’allà es podia arribar a les habitacions i al tablinum. Aquesta casa era de les meves preferides: de petit, sempre m’havien fascinat les decoracions de les parets, que representaven escenes de batalla o fets importants entre els Déus. Just darrere de la Domus Lívia hi havia l'Augustiana, envoltada per una galeria d’altes i amples columnes i amb el terra també decorat amb mosaics. La casa es dividia en dues parts: a l’oest, les habitacions, i a l’est, les sales oficials. Aquestes estaven plenes de murals amb màscares teatrals, garlandes i fins i tot algunes plantes. De més jove havia agafat sense que ningú em veiés alguna peça dels mosaics i les havia guardat a la meva habitació. Encara les conservo amb mi, per recordar els bons temps, em dic, tot i que el fons de la meva ment sap que no és ben bé per aquesta raó.

Vaig sentir com un home m’empenyia i llavors vaig centrar-me de nou en el que estava passant. El meu pare... havia anat a buscar el meu pare. Ell era un guàrdia pretorià, dels més forts i valents, a més d’una de les persones de més confiança de la família Imperial. Ben segur que ara era amb l’Emperador, pensant què fer. Les meves cames van començar a moure’s, seguint aquell camí que ja havia fet milers de cops abans, trepitjant les rajoles que tants cops havia trepitjat. Llavors vaig escoltar la veu calmada i serena del meu pare, que abocava sempre llum dins de la foscor, i vaig decidir apropar-m’hi. Vaig poder veure l’Emperador i el meu pare, juntament amb el cos inert de qui havia estat la nostra Emperadriu. Estaven parlant d'assumptes oficials i de protocol, però la veu de Constantí es notava trencada i en els seus ulls hom hi descobria una lluïssor vermella. Sempre s’ha dit que els homes respectables han de contenir les seves emocions, però no m’estranyava veure l’Emperador desolat en comptes d’aparentar que tot estava bé.

Valèria Augusta era encara jove per anar-se’n tan d’hora. Feia poc que havia superat la quarantena, però estava fresca com una rosa. Al principi, tots donaven poc per ella, ja que va conèixer a qui seria el seu marit molt tard, quan tenia ja 20 anys. Cinc anys més tard es va convertir en Emperadriu i va tenir la seva única descendència. Una nena.

Flàvia Constantina Augusta va néixer el Pridie Idus Februarias, tres dies abans de les Lupercals. Es diu que l’emperador havia resat als déus per tal que li concedissin un hereu i aquests li van respondre. Alguns diuen que el Luperc en persona, el déu de la fertilitat, va beneir la seva dona. Per aquesta raó, molts anomenaven a la petita Lupèrcia. No van poder tenir més descendència, cosa que ha fet preguntar molts cops a la població qui serà el pròxim Emperador de Roma. Constantí sempre ha dit que arribat el moment ja trobarà la persona idònia, però aquest discurs no ha acabat de convèncer mai el poble romà.

Jo vaig néixer el mateix any que Flàvia, tot i que uns mesos més tard, i gràcies a la confiança entre els meus pares i la família imperial, vaig passar gran part de la meva infància envoltat de privilegis. Quan em vaig fer més gran vaig haver de començar a treballar i van decidir que la millor opció seria que seguís els passos del meu pare i que em comencés a entrenar a la Guàrdia Pretoriana. No és el camí que jo hagués escollit, però a vegades no es pot decidir i et queda només fer el que diuen. I encara més si els teus pares són de les persones més influents de tota Roma.

Vaig decidir deixar-los sols. Ja tindria temps de parlar amb el meu pare. Vaig pensar que podria anar cap a la meva petita habitació del palau. Aquella en la qual dormia quan era més petit i veníem de forma més freqüent a gaudir de la companyia de l’Emperador. Estava a punt d'arribar a la meva destinació quan una noia de cabells llargs del color dels rajos del sol va passar corrent davant meu i va desaparèixer entre els passadissos. Abans d’anar-se'n, però, em va clavar una mirada penetrant que em va deixar esborronat. En el fons, els seus ulls color negre atzabeja sempre m’havien fet por.

Ens vam criar com a germans. Al cap i a la fi, només ens portàvem uns mesos de vida. El problema és que ella sempre tenia tot el que volia i era perfecta. Massa perfecta a parer meu. Jo li anava al darrere, però mai estava a la seva altura. Tot el que fèiem es convertia en una competició on, d’alguna forma que encara no comprenc, sempre guanyava ella. Des que el pare i jo vam començar a viure al campament pretorià, no ens veiem tant. No li hauria dit mai en persona, però a vegades l’havia trobat a faltar.

Vaig decidir continuar cap a la meva habitació, ja l’hauria de veure més tard i presentar-li el meu condol. Quan vaig arribar-hi, la cambra estava igual a com la recordava amb els mosaics acolorits a les parets i el llit en un racó. M’hi vaig apropar i vaig seure sobre el tou matalàs. Feia temps que no tocava una superfície tan suau. Sota el coixí, vaig poder trobar les restes de les petites rajoles dels mosaics que havia anat recol·lectant any rere any. Les vaig prémer entre els meus dits i vaig començar a pensar en tot el que hauria de fer en els següents dies. Tot era massa en aquell moment. Vaig tancar els ulls i vaig respirar. Em vaig adonar que havia estat prement massa les rajoles i ara un rajolí de sang queia per la meva mà i, sense adonar-me, aquesta sang es va barrejar amb llàgrimes que recorrien les meves galtes enrojolades. Vaig pensar que no hauria d’estar plorant i vaig aixecar-me d’una revolada per anar a rentar-me, deixant les tessel·les allà on les havia trobat.

L'endemà em vaig despertar amb el sol del matí il·luminant el meu rostre. Vaig trobar en un racó de la meva habitació una toga negra i vaig suposar que era per mi. Em vaig embolicar en ella. Em transmetia una certa sensació de seguretat, cosa que no era un bon presagi, tenint en compte que era feta especialment per a dies fúnebres. Vaig calçar-me amb unes boniques sandàlies i vaig anar a trobar un mirall. Reflectit, vaig veure un jove que podria ser més alt, i més atractiu i… i més tot. Tot i intentar-ho, sempre acabava decebent el meu pare d’alguna manera. Vaig endreçar els rínxols castanys clar que em queien sobre els ulls i em vaig dirigir cap al seu despatx.

En arribar-hi, vaig treure el cap per la porta i el vaig veure enfeinat com sempre davant de la seva taula, plena de pergamins, llibres, plomes per escriure i figures vàries que representaven persones. Vaig estar un bon temps observant-lo. Des de petit m’havia fascinat la seva feina, com era de fàcil per a ell trobar ordre en tot el caos.

— Valerius, entra, fill. — em va ordenar el meu pare, fent-me senyals perquè m’apropés a la taula.

Vaig veure que estava acabant d’organitzar la cerimònia funerària de l’Emperadriu. Em va explicar tots els detalls i quina seria la meva posició en tot moment. És clar, hauria d’anar darrere de la Flàvia, mentre passejaven el cos de la seva pobra mare pels carrers de Roma fins a arribar al Palau on es trobaria la pira. Constantí aniria sobre un elegant carro, juntament amb el meu pare, qui s’havia guanyat el privilegi de protegir el gran Emperador. Tota la cerimònia començaria aquella mateixa tarda i em va dir que estigués preparat per a qualsevol cosa. Al cap i a la fi, ara el poble es mostrava inquiet i aquesta havia estat una de les causes de la guerra. Tot seguit em va demanar que anés a buscar la Flàvia i que li expliqués tot el pla de la tarda.

Estava a punt de sortir quan em va tornar a cridar.

— Fill meu — va dir lentament — tot el que passarà a partir d’ara és molt important, no em decebis i fes que el poble Romà vegi com serà de brillant el seu futur.

Vaig assentir i vaig sortir quasi corrent, sense entendre del tot el que el pare m’acabava de dir.

Vaig trobar la Flàvia asseguda sobre la freda pedra que hi havia al terra del pati del Palau i vaig seure al seu costat. Anava a explicar-li-ho tot, però ella va recolzar el cap sobre la meva espatlla i vaig deixar que les seves llàgrimes mullessin la meva bonica túnica. Vaig recolzar el cap sobre el seu, vaig envoltar-la amb un braç i junts vam deixar que les hores passessin.