LA CREADORA DE RECORDS

INTRODUCCIÓ:

La Jessica tenia quinze anys i, com molts adolescents, volia sentir-se especial. No era una alumna problemàtica, però tampoc destacava gaire. A classe passava desapercebuda i, encara que tenia amics, moltes vegades tenia la sensació que ningú no l’escoltava de veritat. Quan parlava, sentia que les seves opinions no importaven gaire. Això la feia sentir invisible i més petita.



Un dia mentre estava a casa mirant vídeos per internet, va trobar un canal que parlava de rècords del mon estranys. Hi havia persones que batien records molt curiosos: aguantar més temps sense dormir, menjar coses rares o fer activitats repetitives durant hores. De sobte, a la Jessica se li va tenir una idea molt curiós: intentar batre el rècord de més dies seguits sense dir ni una sola paraula.



Al principi, la seva motivació era clara: volia cridar l’atenció. Volia demostrar que podia fer alguna cosa diferent i que la gent parlés d’ella. Va pensar que, si ho aconseguia, se sentiria important. Així que després de parlar-ho amb els seus pares i explicar-ho a l’institut, va decidir començar el repte.



El primer dia de silenci va ser molt estrany. A classe, els professors li feien preguntes i ella només podia respondre escrivint en una llibreta. Alguns companys se’n reien i pensaven que era una broma, mentre que d’altres la miraven amb curiositat. A l’hora del pati, li costava molt comunicar-se, ja que havia d’escriure o fer gestos per explicar qualsevol cosa. Aquell primer dia va arribar a casa molt cansada, però també orgullosa d’haver aguantat.



Els dies següents van ser encara més difícils. La Jessica s’adonava que parlar és una cosa molt important a la vida quotidiana. No poder dir “bon dia”, “gràcies” o explicar com et sents feia que tot fos més complicat. A vegades tenia moltes ganes de parlar, sobretot quan estava enfadada o trista, però recordava el seu objectiu i continuava en silenci.



Amb el pas de les setmanes, alguna cosa va començar a canviar dins seu. En no parlar, la va començar a escoltar molt més atentament. Escoltava les converses dels altres, el to de veu, les pauses i fins i tot els silencis. es va donar conte que moltes persones diuen que estan bé quan en realitat no ho estan. També va començar a entendre millor les emocions dels altres només observant-los.



A casa, el silenci també li va fer veure coses noves. Va notar que la seva mare sempre estava pendent de tothom menys d’ella mateixa i que el seu pare arribava cansat cada dia de la feina, encara que mai no es queixava. Abans no s’hi fixava, però ara ho veia tot amb més claredat.



A més, el silenci la va fer pensar molt sobre ella mateixa. Recordava moments de la seva infantesa, quan parlava sense por i no li importava el que pensessin els altres. Es va adonar que, amb el temps, havia començat a callar coses importants per evitar conflictes o per encaixar. El silenci, ironic, li estava ajudant a conèixer-se millor.



Quan ja portava més de dos mesos sense parlar, la seva història va començar a circular per les xarxes socials i els mitjans locals. Algunes persones l’admiraven per la seva força de voluntat, però d’altres la criticaven i deien que només buscava atenció. Aquesta pressió feia que la Jessica se sentís observada tot el temps. Tot i això, ella continuava perquè sentia que ja no ho feia només pel record, sinó pel que estava aprenent.



Un dia, tornant sola cap a casa després de l’institut, la Jessica va veure un nen petit que havia caigut de la bicicleta. El nen estava plorant i semblava molt espantat. No hi havia ningú més al carrer en aquell moment. La Laia es va quedar parada durant uns segons. Si parlava, trencaria el rècord pel qual havia lluitat tant de temps. Si no parlava, el nen continuaria sol i ferit.



Després de dubtar una mica, va prendre una decisió. Va córrer cap al nen i li va dir amb veu clara que no passava res i que l’ajudaria. En aquell instant, el seu silenci es va acabar. Va ajudar el nen a aixecar-se i va avisar els seus pares.



Quan va arribar a casa, la Jessica se sentia tranquil·la. Sabia que havia trencat el rècord, però no se’n penedia gens. L’endemà, molta gent li va preguntar per què havia deixat el repte tan a prop d’aconseguir el rècord mundial. Ella va explicar que havia après que el silenci és molt valuós perquè ens ajuda a escoltar, però que les paraules també són necessàries per ajudar els altres.



Finalment, la Laia va entendre que el més important no era el rècord, sinó tot el que havia après durant aquell temps. Va aprendre a escoltar, a observar i a valorar les persones del seu voltant. I, sobretot, va aprendre que no cal ser famosa per sentir-se especial.