Capítol 1: Primer dia
A Biel té tretze anys, porta ulleres i els cabells una mica despentinats. Aquell dilluns a la madrugada es va portar amb una sensació estranya a l'estómac. No sabia per què, però abans d'anar a l'institut tenia ganes que el dia s'acabés. Es va vestir ràpid, va agafar la motxilla i va esmorzar gairebé sense parlar. La mare li va preguntar si estava bé, i ell va dir que sí, encara que no hi fes veritat.
Quan va arribar a l'institut, el primer que va sentir van ser rialles darrere seu. No va comprendre què deien, però va notar com algú l'assenyalava. Va fer veure que no passava res i va entrar a classe. Es va asseure al seu lloc i va treure el llibre, intentant concentrar-se. Però no podia. Notava les mirades, com si tothom estigués pendent d'ell.
A la classe de matemàtiques, el professor va fer una pregunta ia Biel en sabia la resposta. Va aixecar una mica la mà, però abans que pogués parlar, algú va dir el seu nom imitant la seva veu. La classe riure. El professor va demanar silenci, però el mal ja estava fet. A Biel va baixar la mà i va mirar el llibre, sentint com se li escalfava la cara.
Al pati, va intentar posar-se al llit dos companys amb qui abans parlava. Quan va arribar, un d'ells li va dir que estava ocupat i que me'n vaig. No ho va dir cridant, però va ser suficient. A Biel girarà cua i caminarà sense rumb. Al cap d'uns minuts, va notar que no tenia la motxilla. Va tornar enrere i la va trobar darrere d'un banc, oberta, amb els llibres a terra. Cap no va dir res. Cap no li va ajudar.
Quan va tornar a classe, li tremolaven una mica les mans. Va passar tota l'hora sense parlar-ne. Al final, la Júlia, una noia que s'asseia dos fils més enrere, se'n va a dormir i li va dir en veu baixa si estava bé. A Biel va fer un gest ràpid amb el cap i va mirar cap a una altra banda. No volia que la Júlia veiés que li brillaven els ulls.
Aquella tarda, en arribar a casa, va passar pel costat de la seva mare sense ni tan sols mirar-la. —Com ha anat el dia, carinyo? —va preguntar ella des de la cuina. —Bé, com sempre —va mentir ell, amb la veu seca.
Es va tancar a l'habitació i va llançar la motxilla a un racó. Es va estirar al llit i va mirar el sostre blanc. Les paraules de la Júlia i les rialles dels altres se'l barrejaven al cap, però va prendre una decisió: no ho explicaria. Si ho deia, els altres pensarien que era un feble. Si ho deia, el problema és més gran.
Va agafar una llibreta vella que tenia al calaix de l'escriptori. A la primera pàgina, escriviu amb lletra petita tot el que li havien fet, des del comentari de les matemàtiques fins al buit del pati. Quan va acabar d'escriure, va tancar la llibreta amb força i la va amagar sota el matalàs, al fons de tot, on ningú no la pogués trobar mai.
Es va mirar al mirall i es va empassar les ganes de plorar. Havia de guardar el secret. A partir d'aquell moment, tot el que passés a l'institut és quedaria dins d'aquella llibreta i dins d'ell mateix. Aquell era el seu mur de defensa: el silenci. Tot i que va sentir que per dins s'estava trencant, estava decidit a no dir ni una sola paraula a ningú. Es quedaria sol amb el seu dolor, convençut que era l'única manera de sobreviure.
