O això pensava jo, perquè érem quatre persones, i jo era l'únic que no portava roba de marca. Però encara així soc un dissenyador molt reconegut, però no volia que ningú sabés qui soc. Per tant, sempre portava ulleres de sol.

Per escollir la persona la qual contractaran, hauríem de passar tres proves. La primera era dissenyar un vestit per un dinar en un restaurant luxós. Tots vam començar a dibuixar. He de dir que els seus dibuixos estan molt ben fets, però el meu és un altre nivell. El meu dibuix ho representa tot: elegància, modernitat, únic, creatiu, crida molt l'atenció. A cada prova descartaven a un de nosaltres. He passat la primera prova sense cap problema, i la segona també, la qual, la temàtica era: Estructura de l’exterior d’una casa per a una família que conté de dos pares i dos fills.

Hi vaig arribar a l’última prova, on es feia la decisió més important. El tema consistia en una sala, la que volguéssim, ja sigui una cuina, lavabo, menjador, habitació, garatge, entre altres. Teníem dues hores per dibuixar, pel qual havia d’aprofitar cada segon que passava. Vaig dibuixar la mateixa estructura de la sala on estem situats. La meva idea era que perquè la probabilitat de ser contractat sigui major era, i si reformés aquesta sala en la qual estem? Gràcies a aquesta idea he acabat dotze minuts abans, el meu dibuix tenia un sofà en forma de L, unes plantes, he substituït la paret per una finestra que mesura del terra fins al sostre, que per fer-te una idea és com una altura de dos pisos, i com que aquesta família li agraden els cotxes he substituït la làmpada per una que era un cotxe esportiu penjant del sostre i la televisió enganxada en la paret. Les parets d’un gris fosc, i el terra fusta color fosc. Quan ja ha acabat el temps ens van dir:

• Prou, ja s’ha acabat el temps. A veure què heu dibuixat.
  
  Però no hi ha hagut temps… - diu l'altre concursant -… no he pintat res. Quatre hores no són res.

Jo, com sempre, tan callat que soc, no hi vaig dir res.

• Quines maneres són aquestes de parlar.
  
  És que dic la veritat, senyor. - Li va contestar el concursant - O et sembla molt temps?
  
  Et faré fora si no calles. M’has de respectar, tu només ets un treballador. - li va dir el senyor -
  
  No et passis amor meu - Li va dir la dona del senyor -

Jo només contemplava el que passava, i quan el senyor es creia superior se me’n van anar les ganes de treballar. Però vaig pensar que no tenia una altra opció pel qual ho necessitava.

• I a tu et sembla poc temps? - Em va preguntar el senyor -
  
  No senyor, jo he acabat fa tretze minuts. Ell estava buscant dibuixos a través d’una intel·ligència artificial. - Hi vaig respondre -
  
  Però que dius xaval. Que estàs boig? Això ho he dibuixat jo amb la meva mà, no m’ho ha dibuixat cap Intel·ligència Artificial.
  
  Doncs deixa'm revisar l’historial - Va dir el senyor - I si em dius que és el teu objecte personal donaré per fet que té raó.
  
  Ja me'n vaig d'aquí.

Jo soc molt callat, però quan obro la boca tots se n’alegren que jo sigui molt callat. I gràcies a això, m’han contractat.

• Comences avui. - Em va dir el senyor mentre anava a preparar la meva habitació - I la teva habitació és aquella d’allà.
  
  No m’heu dit que viuria aquí
  
  Doncs ara ho saps, menys parlar i més escoltar quan parlo, vaig a preparar-te l’habitació.
  
  D’acord moltes gràcies.

Mentre estava passejant per la casa, em vaig perdre. Va aparèixer la dona i amb un somriure em va dir.

• Vols un cafè mentre parlem i t’explico una mica el teu treball?

Vaig dir-li sí amb el cap.

Quan estàvem al menjador m’ha començat a explicar un munt de coses.

• Ho sento, el meu marit és molt estrecte. És molt seriós des que s’ha mort el seu avi, el qual tenia uns vuitanta-quatre anys. Era l’únic de la seva família que li feia riure, li tenia molt amor.
  
  No passa res, suposo que no és tan insuportable. Hi ha gent pitjor al món.
  
  Hem decidit contractar un dissenyador perquè volem algú qui ens dibuixi roba única, ja que Chanel, Louis Vuitton, Gucci, Prada, Armani i aquestes marques tan famoses sempre venen el mateix, i ja tenim totes les col·leccions. Volem coses noves, roba que encara no existeix.
  
  Una pregunta - vaig interrompre -
  
  Digues
  
  Encara no he preguntat quin és el meu sou mensual, ni quantes hores al dia.
  
  Això ho has de consultar amb ell, jo no sé res. I ara et faig una pregunta jo. Per què sempre portes ulleres de sol?
  
  És que sense ells em sento molt incòmode - la primera mentida que m’ha passat pel cap -
  
  A, d’acord. I una cosa, encara no t’he presentat els meus fills. Ara el meu fill està en Londres estudiant, vindrà avui. I la meva filla amb el seu marit en Roma, la setmana vinent vindrà i necessitarem una decoració i un vestit per a mi. Creus que puguis fer-ho tot d'aquí a vuit dies. El meu fill encara té quinze anys, creus que podràs cuidar-lo mentre nosaltres anem de viatge per uns dies? I també si no saps alguna cosa li podries preguntar a ell.
  
  Massa informació.
  
  L'únic que has de fer és: tenir preparat tot pel dia 28. Quan dic tot em refereixo a les decoracions i un vestit per a mi, Talla M. I cuidar al meu fill.
  
  D’acord. I com us dieu? Per saber més o menys.
  
  Jo em dic Eva, el meu marit es diu Cris, la meva filla Lisa i el meu fill Tyler.

Just en aquell moment apareix el senyor Cris amb una notícia:

• La nostra filla s’ha quedat sense feina i el seu marit l’ha fet fora de casa.
  
  Digue-li que vingui cap aquí. - Va dir la senyora Eva -
  
  Adam, creus que puguis fer també de cuiner mentre estiguem de viatge? - Va dir en Cris - És que cap dels nostres fills saben cuinar.
  
  Sí, es clar. No hi ha problema.

Jo no en tenia ni idea de cuinar. Però m’ha passat pel cap que puc demanar menjar a domicili.

Quan Lisa i en Tyler van arribar, el menjar ja estava fet. Com que estava molt concentrat dissenyant la roba, quan van venir a avisar-me que ja han arribat, jo em pensava que eren lladres i amb l’espant sense voler he trencat el dibuix.

• Ho sentim, senyor. - va dir la Lisa -
  
  No passa res. Suposo que els vostres pares us han parlat sobre mi, oi?
  
  A mi no. Qui ets? Un lladre!? - va exclamar en Tyler -
  
  Ets molt graciós. Els teus pares m’han contractat perquè els feia falta un dissenyador personal, i m’han escollit a mi.