-Increïble -pensà el Daniel, concentrant tota la seva vista a l’exterior.



Ell es troba mirant la finestra de la nau, Pensant amb en Charles i moltes coses més durant 2 hores, mentre veia cúmuls de gas gegantescos com Júpiter.

No li pot parar de fascinar mai, l’espai.



La porta rovellada fa un soroll metàl·lic espantós en ser oberta. Tant que, malgrat que el Charles era adormit sobre els controls, s’aixeca de cop i volta, eixugant-se la bava que li flotava.

-Què hi passa?- diu fregant-se els ulls ràpidament.



Aquest entra com si actués en una pel·lícula de Hollywood, flotant per la mancança de gravetat. S'asseu al costat seu, on el copilot.

-Només volia veure com estaves. Pensava que t’havies adormit!

-Sí, sí… Jo adormit!? I ara! -Esmenta ell, esforçant-se per mantenir els ulls oberts.



-Com va el trajecte? L’òrbita hi és ben definida per arribar a Plutó?

-En principi tot va bé, potser passem una mica a prop de Saturn, però això seria tot.



En la finestra davant d’ells, es reflectien eventualment alguns llums, deixant un espai colorit, però a la vegada misteriós, per la quantitat de foscor del buit de l’espai.



-Què hi farem, a Plutó? -Comenta en Charles, a la vegada que estira mandrosament les seves extremitats.



-Allà hi parlarem amb locals, perquè ens deixin escapar de l’explosió de la supernova del Sol. I per fi anar-nos a Alfa Centauri, allà hi estan començant la segona colònia al voltant d’una estrella. Tenim temps de sobra, per si ens topem amb… els Guardians de les Òrbites Terrestres.

En Charles nota com se li forma la pell de gallina, al Daniel.



-Tens dona o fills- Preguntà el Daniel per a desviar la conversa.- Alguna cosa de la teva vida privada?- I adopta de nou el seu estil de superioritat dels 28 anys.



-No, res- riu suaument- Però m’agradaria tenir algú amb qui confiar, ja saps… una relació. -I es toca el clatell suaument.



Hmmmmmmm, ho sigui buscant parelleta, eh?- Comença a picar-li l'avantbraç amb el seu colze- Jo et podria ajudar, però treballo millor en una altra estrella. -Tots dos comencen a riure.



L’objectiu de l’ISOS (International Security of Our System) va ser delimitar zones prohibides. On no es pot passar. L’espai disponible comença des de la Terra i va fins a Plutó, cap humà podrà passar d’aquest límit sense ser reprimits.



Però ells no tenen cap altra opció, i en Daniel sap que no trauran a cap persona d’aquí, deixaran que es morin persones, famílies, nens.



Ha d’escapar, derrotar el sistema, venjar-se…

-Deixa’m preguntar-te una cosa, recordes el Land Rover lunar que havies de desactivar manualment, i al final no ho vas fer? -Comenta en Daniel- Com dimonis, malgrat que no vas fotre res. S’hi va obrir la comporta que deixa descobert el vehicle?

-Aaaaaaa… Allò vols dir. -Adopta un to de superioritat, com si hagués estat entrenant-se per aquella situació- De fet sí que el vaig desactivar -Comença a somriure- però des de casa, vaig incorporar-me al sistema cúbit, i ho vaig debilitar, no m’atrevia a sortir, jo tan poruc…

-Tio! Vas debilitar un sistema dels Guardians de les Òrbites Terrestres sense ni tan sols tocar-lo! -Desenvolupa una cara de fascinació- Tu entens la barbaritat d’allò! Ets una màquina amb la programació!- El felicita remenant-li bruscament els cabells.



-Charles- refusa en Daniel, aquest el mira seriosament -He fet bé d’escollir-te.

Un somriure mutu envaeix l’atmosfera.













Un soroll fort de formigufeig metàl·lic envaeix el soroll intern de la nau, de cop i volta. Tots dos es posen en alerta i s’aixequen, flotant, i inspeccionen tots els indrets per a trobar la causa. I tal com va venir, se’n va.



En Charles mira la finestra i comenta -Haurem d’haver passat uns petits xocs de brossa espacial.- Es gira cap al Daniel- No ho sé pas.



Charles… És Saturn allò? -Assenyala el Daniel amb el dit, per l’única finestra de la nau, s’observa pròxim l’imponent cos de gas, tan a prop, que inclús s’observen petites instal·lacions humanes a la superfície.



- Fabulós- Diuen els dos, alhora.



Però tal com veuen la claredat del planeta, veuen un tímid espurneig, sembla metall, amb fluctuacions de lluminositat cada cop més ràpides. Tots dos la miren, amb els ulls com taronges.



-Daniel, cap idea?- El Daniel té una cara d’incomprès.



L’objecte ja es trobava a 100 metres d’ells, ja es pot veure la seva gran figura metàl·lica fina. És un ganxo de 50 possibles kilòmetres de barra metàl·lica, que hi rotava en si mateix, descrivint cercles.

Venia a ells a gran velocitat.



“Merda!!” pensen els dos, sense tenir temps d’expressar-ho per l’impacte. Han xocat.











En el cel, uns trossos de metall empobrits són escalfats a mesura que entren a la taronjada atmosfera. Un tros més gran no és destrossat per la calor que penetra, i acaba per a xocar-se en una petita vall amb roques del mateix color que l’atmosfera, alliberant un espès núvol de pols a mesura que frena per la fricció.

D’ell, una comporta és oberta per una feble mà que tremola, surt com un cuc del tros de metall, en Daniel. Aquest dona la mà, i de l’interior surt el ferit Charles, amb la cama que li sagna d’una manera descontrolada, empastifant el seu icònic vestit blau.

Aquest dos, tacats de pols, s’estiren a terra, per a descansar. Tots dos respiren forçadament, en Daniel aguanta les seves ganes de descansar per a socórrer el seu amic, gemegant del dolor de l’impacte, un tros de ferro gruixut ha penetrat amb violència a la seva cama.

-Tranquil, Charles, tranquil! -Aquest només aguanta les ganes de cridar- Necessitem algú que et miri això, no, ara no ens pot passar això! Merda!- Ell s’hi comença a estressar, s’abraça al Charles dient-li que sortirà d’aquí.

Un soroll vegetal capta l’atenció d’en Daniel, és just darrere seu, on s’ubica una acumulació de pedres.



-Qui és?! -Crida descontroladament.- Qui és!?- Ha perdut els nervis, i es dirigeix a la direcció de les pedres corrent violentament.

Quan en Daniel obté una vista de la cosa que provocà aquell soroll, rep un cop de puny en la cara i cau a terra. Instintivament, s’aixeca i s’abalança cap al seu agressor, callen sobre d’ell.

-Qui ets tu, qui ets tu!?- El Daniel té el puny en posició, mirant-li a la cara i immobilitzant-li el cos amb l’altre.



Quan s’aclareix la vista, s’observa una noia, d’uns 26 anys, la que li ha fotut aquell cop en la mandíbula, ara vermella.

-I bé, qui ets!? O em contestes o et pegaré tan fort que ni ton pare et reconeixerà!

-Està bé, està bé! -Diu gairebé sense vocalitzar per la por, utilitzant la mirada com a barrera. -Em dic Alma! Soc una minera de triti i deuteri d’aquí, us he sentit xocar-vos amb la nau i he anat a comprovar què era! -I afegeix- Ei! Ei! Puc ajudar al teu amic amb el problema de la cama! Només demano que no em peguis i em deixis anar!

-Ho faig per gust, que quedi clar, ningú em diu el que he de fer!- Afirma ella enfadada, i en Daniel aprofita per riure-se'n, “M'ho passaré bé amb aquesta” pensa.



Tal com sent aquella paraula, en Daniel s’aixeca i va corrents cap a en Charles, junt amb l’Alma darrere.







En Charles ho veu tot borrós, únicament observa el seu company i una dona darrere, aquesta és guapíssima, gairebé brilla amb tonalitats místiques per a ell.



Després d’un temps, en Charles està adormit, amb el seu lateral l’Alma, ajudant-lo amb una farmaciola espacial de miners.

El Daniel hi és darrere, reflexionant-se com a arribat fins aquí. “Tot semblava tan fàcil” pensa, mentre mira Saturn estampat en el cel.

En Charles comença a tossir, ja és despert.



El seu company s’abalança sobre d’ell i l’abraça. Gairebé plora, però es guarda les llàgrimes.

-I tu qui ets? -Diu en Charles cap a la dona bruta de pols, vestida d’obrera. Malgrat que s’observa la seva bellesa de cabells pels rojos i ulls marrons clars.

-Oh! És veritat, no m’he presentat. -Somriu humilment- Soc l’Alma, una obrera. Tu ets el Charles, oi?

-Tan famós soc a Saturn!? -Diu ell sorprès. Després, rep un cop de colze d'en Daniel, i hi cau- Aaa, aquest t’ho ha dit, oi?

L’Alma riu -A més a més, no sou pas a Saturn, som a Tità, el satèl·lit.



-Noia, hauríem d’anar a Plutó. Coneixes algun lloc on ens pugui portar?- Diu en Daniel, tallant el rotllo d’un Charles enamorat.



-Sí, hi ha una estació a 4 kilòmetres d’aquí, podeu…

-D'acord, som-hi Charles!- Diu ràpidament el Daniel, ell no té temps de perdre.



En Charles no ho veu tot clar, no para de fixar la seva vista en l’Alma. -Espera Daniel! Hemmm… ara em posaràs a mi a caminar?!- Comenta ràpidament en Charles, ha trobat l’excusa perfecta, de fet, és veritat.- Un tros de ferro fa menys de dues hores m’ha penetrat la cama! No ens podria portar l’Alma? Alma!!!!- A la distància aquesta el mira, havia marxat ofesa pel tractament d’en Daniel.- Pots portar-nos a l’estació, si us plau?





-Segur que el teu amic vol?- Diu, esperant una disculpa. I, malgrat que li costa massa trobar-la, en Daniel es disculpa de l’Alma, com un nen petit.



I sobre un simple mitjà de transport de miners, amb l’Alma de pilot, el Daniel de copilot i el Charles estirat al lloc de la càrrega. Van a tota velocitat per agafar “l’autobús espacial”.

El Charles porta mirant la jove dona tot el trajecte, ella ho nota.



I en Daniel, un altre cop reflexiona profundament, concentrant la seva mirada al cel.



-Au, ja hi som- Diu l’Alma, es troben davant d’una petita estació, amb múltiples entrades, com l’estació de Sants- Necessites ajuda Charles?

-Cap problema, puc apanyar-me les- Diu fent-se el fort, però en realitat està realment patint per la seva vida, intentant baixar del vehicle.

-Ai Déu meu, no siguis ruc.- Aquesta ajuda el Charles a caminar, i amb lentitud entren a l’estació, on el seu transport els espera per embarcar en 3 minuts.



El Daniel veu, i se li congela tot el cos, els segueixen.

Un gran Land Rover, negre com el de la Lluna se’ls apropa.

Són els Guardians de les Òrbites Terrestres.



Tot d’una aquest surt corrents cap a la desolada estació. Els guardes del vehicle, vestits amb una armadura de platí-crom, comencen a disparar-los des del cotxe, alertant a tothom de l’estació.

En Daniel veu el Charles i l’Alma en la porta de l'autobús, els fa una empenta perquè hi entrin i tanca la porta ràpidament amb un botó d’emergència al costat.

-Però que hi fots!? No vull anar a Plutó, jo! Precisament m’estava acomiadant del Charles! -En Daniel només mirant-la, ja ho diu tot- Espera, ens disparen a nosaltres?!

I els guardes arriben a l'altre costat de la porta, mirant-los a tots tres fixament, en Daniel se'n burla d’ells amb la mà just abans que la nau surti a pressió per sortir de l’atmosfera.

S’han salvat, però no del tot.



El vehicle, ple i exclusiu per a pobres immigradors de planetes, circulava i s'endinsava pel negre espai. Ho podien veure per les finestres del voltant.

En Charles i l’Alma estaven asseguts junts. Aquesta li estava acabant de curar les obertures amb desinfectant.

-Gràcies, Alma, no sé com agrair-t’ho…

-Ja veus, soc minera, he de tenir aquests coneixements per força.



-Alma, per què sempre vas dient-te que ets minera? Vull dir, ja ho he entès des d’un començament, per què sempre ho repeteixes?

-Que Charles, no ho entens? -Ell es queda sorprès- Nosaltres som el soterrani de la jerarquia! Ens tracten com animals! -La seva ira decreix- I per reglament hem de dir-ho repetidament per recordar-nos que jo no puc ser mai algú altre, o adquirir bens, o vestir diferent, o ser estimada.



En Charles no ho sabia això, no li calia dir-ho aquesta beneiteria perquè ell és de la classe alta. No hi havia caigut. I en Daniel… Suposo que aquest és un altre tema.



-Això és mentida- Diu amb una aura diferent, en Charles.



-Què?

-L'últim… -Desenvolupa una fesomia de sinceritat noble- Jo… T’estimo.



Tots dos callen, mentre les estrelles il·luminen, en Charles té por de la seva reacció, però ella només hi somriu, un somriure que l’omple de felicitat.



-Tu, i jo. -Continua en Charles, tremolant de l’emoció- Podrem ser lliures allà on anem.



-Atenció!- Crida el Daniel cap a la parella. Per la finestra, tots tres veuen l'autobús espacial, rodejat per naus de combat de les Òrbites Terrestres, no tenen escapatòria.



Ja era hora de tocar peus a terra. L’aventura se’ls ha acabat, tot està perdut.