Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran. Mentre espera una entrevista, escolta un dels seus pòdcasts preferits de crims anomenat “Enigmes sense resoldre”.

En Lucas és un gran admirant dels misteris i creu que el seu gran coneixement del tema és suficient per aconseguir ser detectiu policial. A més, té un avantatge que ajudaria molt a resoldre casos. Es tracta d’un poder psíquic amb el qual va néixer i que des de petit esgarrifava a la seva família, en Lucas és capaç de veure el passat amb només tocar un objecte. Aquestes visions són temporals i només es poden veure amb un temps determinat, així que al principi va ser confús per ell.

Però la seva motivació a ser detectiu té un aprofundiment més trist, tot té a veure amb l’assassinat del seu germà …… quan només tenia 12 anys. En aquell moment, Lucas només tenia 3 anys i gairebé no sabia ni que significaven ni com podia controlar les seves visions. Però a mesura que es va fer gran es va penedir del fet que no les va poder fer servir per fer justícia al seu germà. Ara que té 24 anys ja ha aconseguit controlar-les a la perfecció.

Però si el món sabés d’aquest esdeveniment en Lucas no podria viure una vida normal i la gent ho veuria com un noi estrany, així què des de ben petit la seva família va prendre la decisió d'ocultar el seu poder a la resta del món. Tot i això, ell vol aprofitar aquest miracle i li vol donar un ús significatiu a la seva vida quotidiana, és per això que li agraden tant els casos i la criminologia.

A la fi, després d’estona esperant amb un silenci bastant inquietant se sent una veu greu:

- Lucas?

- Sí, soc jo!

Es dirigeix cap a la sala indicada i una vegada dins, l’entrevistador li fa una sèrie de preguntes per saber si mereix un lloc a l’empresa. De sobte, tots els nervis amb els quals ha vingut s’enlairen i inicien un discurs gaire fluid. En Lucas sent que la seva manera eloqüent de comunicar-se amb el reclutador estigui fent el seu efecte i que cada cop està més a prop de fer realitat el seu somni de ser detectiu.

L’entrevista finalitza i li fan saber que el resultat arribarà en una carta al seu domicili. Ell està veritablement convençut què la feina ja és seva i, per tant, torna a casa amb una cara eufòrica que fa que la gent el miri com si estigués boig.

Els dies passen i en Lucas impacientment no deixa de revisar la bústia a veure si ha arribat la carta del seguiment. Porta uns dies amb molts pensaments negatius i donant-hi moltes voltes a l'assumpte, però la seva mare, Catalina, li recomana ser positiu i que si la resposta no és la que ell espera hi haurà més oportunitats per aconseguir-ho.

- Mare, que no entens que AQUESTA és l'oportunitat! Fa molt de temps que porto informant-me i empollant-me un munt d’estudis, i no puc esperar més a ser part d’una investigació! Em sento preparat! De fet, estic preparat!

- Fill, tot anirà bé, tu sigues positiu i confia en tu mateix.

La tarda següent, arriba el carter i no només porta una carta, sinó dues. En Lucas, obre la porta i va corrent cap a la bústia. Finalment, ha arribat la carta de la decisió final. Es tanca a l’habitació perquè sigui un moment més íntim i a poc a poc obre el sobre.

1, 2 i 3…

Es posa a llegir desesperadament el redactat i en acabar la lectura es queda de pedra en veure el resultat.

Desafortunadament, no ha estat en compte per formar part de l’empresa.

En aquell instant, no sap com reaccionar i es queda mirant fixament a un punt. Se sent com si hagués perdut una altra etapa de la seva vida sense haver fet cap progrés. Fins i tot, arriba a pensar que el més probable és que el seu destí no vagi per aquest camí. Al cap d’una estona, surt de l’habitació i ho comunica els pares a plors. La seva mare l’abraça per consolar-ho, mentrestant el pare el mira amb una cara de decepció i sense discreció li diu:

- Quin inútil! Hem estat criant a un estúpid!

El seu pare, en Joan, ha sigut un ignorant i un amargat tota la seva vida i mai ha mostrat ni una mostra d’afecte pels seus estimats. A sobre, la Catalina manté una relació complicada amb el seu marit, ja que amb tal de no tenir discussions fa el que en Joan vulgui.

En Lucas, amb un embolic de sentiments es dirigeix cap a l’habitació i només surt que per a dinar i sopar durant dos dies. Amb la decepció acumulada, s'havia oblidat d’obrir l’altra carta que havia rebut dos dies abans, però per sort mentre la mare feia neteja se la va trobar a un cantó del terra plena de pols i de brutícia.

- Lucas! Que encara no has obert aquesta carta?

- Ostres! És que últimament he estat una mica distret. No et preocupis que ara l’obriré.

- Lucas, escolta. Vull que sàpigues que jo et donaré el meu suport en cada decisió que prenguis i que no ets menys important perquè no hagis aconseguit el que tenies al cap.

- És clar, mare. Ja ho tenia en compte.

- I no facis cas al teu pare. Ja saps com és.

En Lucas obre la carta i es posa a llegir atentament. El propietari de la carta era anònim, però el va sorprendre que demanava la seva ajuda urgentment i el que el va impactar va ser que misteriosament tenia coneixement del poder d’en Lucas.

- Mare!! Has de llegir això ara mateix!!

La Catalina agafa la carta de les seves mans preocupada pel rostre impactat que té el seu fill i una vegada llegit expressa:

- Qui és aquesta persona i com sap del teu poder psíquic!?

- Mare, que faig?

- No facis res! No et moguis d’aquí!

- Però i si veritablement necessita la meva ajuda?

- És arriscat i perillós. Com és possible que algú sàpiga del teu poder? D’això m’encarregaré jo, fill.

Al darrere de la carta el redactor menciona que si ell es disposa a ajudar-lo, estarà esperant-lo al carrer del costat de casa seva cap a les onze de la nit.

No té massa temps per decidir què fer, això el fa generar dubtes i una pressió abundant. Però en l’interior vol saber qui és aquesta persona misteriosa i perquè necessita la seva ajuda. Finalment, pren la decisió d’esbrinar el que passa i presentar-se en el lloc indicat.

Just com posa a la carta, en Lucas surt de casa i arriba al seu destí. Quan arriba no hi ha ningú i comença a sospitar que alguna cosa greu passarà, però ara que ja s’ha disposat a anar no hi ha marxa enrere. Són les 23:09 i en Lucas comença a cansar-se i està a punt de marxar, però de sobte, lluny del carrer es pot veure una silueta d’una dona de mida petita amb els cabells que arriben per l’espatlla. A mesura que s’apropa comença a veure els seus trets facials, sembla una dona bella i té els cabells pèl-rojos. La té just al davant, encara no sap si és ella la persona que està buscant. Però en tenir-la de cara, ella el comença a mirar i pregunta.

- Ets tu?

- Suposo.

- Sé que sembla estrany això de la carta, però correm un greu perill.

- De què estàs parlant? Qui ets?

- Em dic Marisa, imagino que t’haurà espantat que una anònima conegui el teu secret, però no ets l’únic. Jo soc com tu, una persona amb poders especials que porta ocultant-ho des que existeix, i no només som tu i jo sinò que hi ha més gent com nosaltres repartides pel món. Tanmateix, d’alguna manera, ens volen eliminar a tots.

- Para, para. Què vols dir?

- Sembla una bogeria, però és la veritat. No sé ni com ni quan, però hem d’estar a alerta.

- I com és que saben que som especials? És a dir, jo mai s'ho he dit a ningú. Només la família ho sap.

- D’alguna manera ho han descobert, però això no és el que importa ara mateix, el que hem de fer és preparar-nos. Vull que m'ajudis a informar als altres del que es prepara.



En Lucas es pren uns 3 segons per pensar espantat per tanta informació i finalment respon:



- No. No et conec i no ets de fiar. No vull ficar-me en problemes.

- Si? Doncs que sàpigues que ja estàs en un problema i molt greu! I si vols sortir d'aquesta m'hauràs d'ajudar! Qualsevol moment és decisiu en les nostres vides! No t'imagines les coses que jo he vist, i t'asseguro que jo no vull morir encara!



De sobte, es va formar un silenci molt fort posteriorment els crits de la Marisa. És clar que la Marisa havia vist coses inexplicables i que veritablement necessita ajuda.



- Ho sento. Suposo que tú no eres el indicat. M'aniré a buscar un altre.



En Lucas veu com la Marisa indignada s'allunya més i més del seu camp de visió. Encara no pot entendre el que acaba de passar.

En aquell instant una furgoneta blanca s’apropa a en Lucas i l’amenaça de pujar, la Marisa en donar-se conte comença a córrer fins a ell, però un dels assaltadors li dispara amb una pistola tranquil·litzant i cau al terra. En Lucas s’intenta resistir però finalment queda atordit a cops.

El pla ja ha començat…