-He de dir que és un honor poder conèixer-te en persona, Nina. Aquesta candidatura em resulta molt interessant i que compleix amb el meu perfil. Tinc molts anys d’experiència i, recentment, un màster en psicologia avançada. No sé si has tingut oportunitat de revisar les cartes de recomanació i el meu currículum en profunditat. Aquests últims anys i, fins avui, estic en un projecte d'investigació amb l’institut de Cambridge.





-Molt interessant, Millie. Tens família? Vius per aquí a prop?



Deia això mentre mirava discretament la magnífica i fina decoració que m’envoltava.



-Sí, és clar. Visc molt a prop d’aquí. De fet, em va sorprendre gratament quan vaig veure aquest anunci de feina, ja que el lloc de treball és molt proper al meu domicili.



-Pel que fa a la meva situació familiar, no tinc fills i visc sola. L’únic familiar proper que tinc és una tieta, tot i que resideix molt lluny d’aquí.



-Però … i els teus pares?



Amb un somriure trist vaig contestar:



-Van morir en un accident d’avió fa anys. Després d’això, vaig viure amb la meva tieta fins que vaig iniciar els meus estudis universitaris. Des d’aleshores, visc sola.



Que entremetedora aquesta dona, sembla investigadora, però aquest és el meu treball, quina ironia, oi? Però bé, és igual, necessito desesperadament aquest treball.



Mai vaig perdre la mirada fixa i la bona compostura, doncs era part de l’actuació per poder ser contractada, però per un moment, vaig desviar la meva mirada al fons del menjador, just a dalt, on hi havia un quadre familiar molt interessant. Era una jove Nina amb un somriure lluent i amb un home seriós i alt al costat agafant-la per la cintura: és clar que era el seu marit!



-Oh, déu meu! Quina desgràcia, ho sento molt. Ets una noia molt forta.

Bé, suposo que et deus preguntar per què necessito una psicòloga especialitzada…



-T’explico: fa tres anys que la meva filla petita...

(Es posa a plorar amb llàgrimes de cristall)



-Va morir a causa d’una puta malaltia de merda, leucèmia, i des d'aquest moment el meu marit no ha tornat a ser el mateix… Va tenir una forta i única crisi que l’ha deixat en estat vegetal de per vida. He contactat amb molts especialistes, però res ha donat resultat. M’he adonat que necessito un tipus de teràpia alternativa.



El seu fi i delicat to de veu va passar a enfurir en qüestió de segons fins arribar a un crit. Fins i tot, el seu color de pell blanc marfil es va tornar d’un dur vermell mentre parlava.



-Entenc que el seu cas. Necessitaria que vostè m’especifiqués que certes conductes té el seu marit, com et vas adonar i qèe vols canviar de les altres teràpies per tal de trobar un avenç.



-Doncs… Després de la mort de la meva petita Ellie, ell actuava molt normal, com si no hagués passat res. Et sembla això normal? D’aquí van començar les baralles fins que un dia vaig tornar de treballar i vaig trobar la casa desordenada, amb els mobles trencats i amb Steve inconscient al terra envoltat de cristalls i sang.



Cada vegada em quedava més clar que els Winchester amagaven un gran secret o diversos. No podia ser que poguessin mantenir totes les seves propietats i luxes amb un marit en estat vegetal i un treball com a mestre d’escola pública. Sospitós, oi?



Nina treballava al col·legi Hillcrest, un centre educatiu d’alta complexitat, amb nens complicats i famílies encara més complicades. Una mestra més, normal, però que destacava pel seu alt poder adquisitiu: mansió, festes, cotxes i roba exquisida que clarament no encaixava amb un salari mediocre, un marit inactiu i una curiosa constant desaparició de diners al centre.



-He pensat que podries viure amb nosaltres, ja que explicant-te les coses no és suficient. Des del teu punt de vista clínic en primera persona sento que podries trobar la solució. Com comprendràs, estic desesperada. va dir la Nina amb un to firme.



- Oh! Em sembla una molt bona idea.Vaig dir amb to de sorpresa. Doncs realment no m’esperava aquesta resposta. No era la primera persona en intentar-ho i era una oportunitat única perquè, per fi, em tinguessin en compte i poder ascendir.



-Què et sembla si et quedes a sopar? M’encantaria que coneguessis l'Steve per tenir un primer contacte. M’acompanyes?



Vam pujar a la primera planta i, al final del passadís a la primera porta, hi era l’habitació matrimonial. Amb la llum de la tarda filtrant-se per la finestra, allà estava Steve, en cadira de rodes, mirant direcció a la paret, entre la biblioteca i una làmpada. Era un home d’aspecte pàlid, despentinat i molt diferent al quadre del menjador, encara que seguia posseint el seu atractiu.



-Steve, avui tenim una convidada especial per sopar, perdó per no haver-t’ho dit abans. Ha sorgit de manera espontània. Ella és Millie i possiblement sigui la teva nova psicòloga.



Quan va dir això la Nina, ell va apartar la seva mirada per posar els seus ulls tristos en ella i em va donar la sensació que volia dir alguna cosa, però no va dir res, només la va mirar i va tornar la cara una altra vegada al mateix lloc.



-Hola, Steve! Soc la Millie. Encantada de conèixer-te.



Ningú va respondre. Steve seguia amb la mirada fixa a la lámpada encesa de la biblioteca i em va donar curiositat. Què hi ha havia tant important en aquell llum? Assenyalava amb la mirada la llum i això em descol·locava. Com que volia captar la seva atenció, molt educadament, em vaig ficar davant d’aquest objecte que semblava tenir molta importància.



-Steve, ja que avui soparem per primera vegada junts, em pregunto quin és el teu menjar preferit. Potser el podem demanar per dinar?-vaig preguntar mirant la Nina.



De manera inesperada Steve em va sorprendre, ja que va tancar els ulls i va obrir-los fixant la mirada en la meva, parpellejant de manera contínua i fent pauses. Les seves faccions es van tornar serioses i amenaçants. Estava enfadat, intentant intimidar-me i ho va aconseguir perquè em vaig apartar ràpidament, intentant no delatar la por.



Així doncs, m'hi vaig rendir.



Però ja ho sabia. Nina mentia. Steve Winchester no estava realment en estat vegetatiu. Tot era fingit. Una persona en aquest estat no és conscient. No reconeix cares. No sosté la mirada .No reacciona. No espera res de tu. Ell sí. Bingo!

Els seus ulls em van seguir quan em vaig moure. No va parpellejar.



No va mostrar emoció, però hi havia alguna cosa al fons de la seva mirada indiferent i freda.



Com si sabés que jo havia descobert alguna cosa. I en aquell precís instant vaig entendre que el perill no era el seu silenci, sinó el que s’amagava darrere.



La Nina va interrompre els meus pensaments amb un:



-Bé, Millie, et sembla si demano pasta arrabiata per menjar? Hi ha un restaurant en què fan una exquisida recepta i d’original sabor Italià.



Després d’aquest joc de mirades hermètiques amb l'Steve, vam baixar tots junts per l’ascensor que hi havia al fons del passadís i allà estàvem, al menjador esperant el súper menjar exclusiu de rics amb lamborghini i saborós que demanaria la Nina.



-Millie, no t’ho he preguntat abans d’on vens perquè el teu accent no sembla britànic o m’equivoco?



-No, no t’equivoques, vaig néixer al nord d’Espanya, exactament a Astúries, però molt poc temps després vaig mudar-me a Luton.



-Oh! Has dit Luton? Jo vaig néixer allà, hi viu tota la meva família. Mare meva, no conec ningú a Norwitch que sigui d’allà! Quina coincidència.



Ho he clavat ,no m’ho puc creure. Tenia una creativitat tan asombrosa que ni jo mateixa sabia que tenia.



-Bé doncs ,Nina i… Steve i tu ,on us vau conèixer?



Steve que estava centrat en que la forquilla de Nina arribes a la seva boca, va desviar la mirada cap a mi ,amb fúria i odi.



-Oh Millie és una història molt llarga però encantada d’explicar-la per tu, ja que és l’ història d’amor més bonica que coneixeras.

El dia del meu vint aniversari aig anar de festa amb les meves amigues i vaig beure més del compte i va resultar en una caiguda per les escales i una lesió al turmell. Deia rient-se

A l’hospital em va acompanyar la meva millor amiga ,Eleanor, que va haver de marxar a les poques hores ja que era de nit i, a la sala d’espera , se’m va sentar un noi molt amable i atractiu que va oferir-se a ajudar-me i, a més a més, em va portar un cafè. Endevina qui era? El Steve!

Així va ser com vam començar a veure’ns i em va enamorar.



-Quina coincidència és la vida!

Va contestar la Millie a aquella història aparentment bonica però extranya.





-Bueno Millie, ho he estat pensant aquesta estona i crec que seria un plaer per nosaltres poder contratar-te com a terapeuta i cuidadora del Steve. Què et sembla? Crec que heu connectat molt bé.



-A mi em sembla fantàstic, serà un honor poder treballar per tu ,Nina, i poder ajudar-lo en la seva recuperació.



-Podries instalar-te demà mateix?



-D’acord, perfecte. Demà al dematí arrivaré amb les meves pertinençes. Em podrieu disculpar un moment? On es el lavabo?



-Cinquena porta al fons del passadís.



Educadament em vaig retirar al lavabo. Vaig obrir la finestra i amb desesperació vaig encendre una cigarreta. Quin plaer. Després de dues hores d’actuació intenses mirava com sortia el fum des de la finestra més alta de la casa i s’esvaïa la fumera blanca entre la foscor de la nit.

Quin dia més esgotador. Nina és realment una persona amb un perfil psicològic molt difícil de llegir. Té canvis d’humor estranys. Parla accelerada, ansiosa. Té moments prepotents. Les llums incandescents es reflexaven amb la seva roba blanca impoluta i em resultava incòmode, de psiquiàtric.

De sobte, em va vibrar el mòbil incansablement.

Número desconegut.

-Hola, qui ets?



-Has parat taula?



-Sí, la porta ja està oberta. No em tornis a trucar a aquest número. Jo em posaré en contacte amb tu.



Vaig penjar ràpidament i vaig tornar al menjador amb el meu millor i més fals somriure per acabar la nit.