—Aneu a trobar-la? —va preguntar ell només arribar—.

—No li puc prometre res—va dir apenada la detectiu—. Farem tot el que pugam.

—Gràcies—va respondre ella entre llàgrimes—.

Potser foren les últimes hores de la persona que més s’estimava i la única cosa que els detectius i agents feien era evadir les seues preguntes sobre el tema. Va traure una fotografia dels dos de la seua xaqueta i la va mirar fixament. Ella estava somrient, potser mai més tornara a veure eixe somriure, o al menys amb vida. En eixe moment no va poder contindre les llágrimes que esvaraven per les seues galtes.

—Està en condicions de prestar testimoni?— va preguntar la detectiu amb llàstima.

—Si, si—va respondre ell secant-se les galtes amb un mocador, era clar que no ho estava, però havera fet el que fora per trobar-la—.



Parc de Capçalera, València, 5 de maig de 2015

Eixe dia Josep va alçar-se del llit quasi arrosegant-se, com ja era costum. Va donar un paseig pel parc com ja era costum tots els anys. Es va assentar en la gespa on els dos s’assentaven. Al assentar-se a la vora del riu no va poder evitar recordar aquells dies. Van ser els seus dies més feliços, però res dura per a sempre. Ningún dels dos s’imaginava la desgràcia que els assetjava.



Parc de Capçalera, València, 11 de maig de 1986

Ell estava sentat a la vora del riu, mirant el quadern buit que tenia entre les seues mans. En aquell moment feia poc que havia acabat la carrera i treballava com a mestre en una escola secundària mentres intentava escriure un llibr. És clar que no avançava com deuría, havíen passat varios mesos des de que va començar a escriure’l. Anava totes les vesprades a aquell parc i s’assentava a la vora del riu, i encara no havia aconseguir ni tan sols emplenar el primer rengló del seu quadern. Mentres estava inmers en la seua frustració una xica amb poc més de vint anys s’hi va apropar.

—Podria deixar-me un bolígraf, per favor?, al meu no li queda tinta.

Quan va girar-se per contestar-li, la va veure. Tenia el monyo castany i ondulat i un somriure que no hauria deixat indiferent ni al més impassible, però el que realment va poder amb ell van ser els seus ulls verds, que eren com dues xicotetes estreles que han il·luminat la seua vida des d’aquell dia.

—Clar, al menys tu l’utilitzarás—va dir ell riguent.

—Gràcies—va dir ella amb un somriure que tot seguit va disimular nerviossament—.

Ella es va girar disposada a tornar amb les seues amigues, que es trobaven a varios metres de nosaltres assentades en una estoreta. De sobte es va parar en sec.

—Que fa vosté açí totes les dies? —va dir donant mitja volta— El veig açí sempre que vinc, però mai l’he vist escriure en eixe quadern.

—Diria que escriure, però com pots veure no he avançat molt últimament.

—Soc Carme, per cert, ha sigut un plaer conéxer-te

—Josep, el plaer es meu.

Ella es va llimitar a riure mentres negava amb el cap. Tot seguit es va acomiadar amb un gest i va tornar amb les seues amigues. És clar que no va poder oblidar-la, des d’aquell moment només podia pensar en com tornaría a veure-la. Per un temps escriure va passar a un segon pla.

Parc de Capçalera, València, 5 de maig de 2015

En eixe moment el telèfon de Josep va sonar traguent-li de les seues reflexions. Al llegir el nom del contacte va sentir com un calfred el travessava de bat a bat. Portava els ultims trenta anys fugint de eixe fantasma i una sola cridada havia sigut suficient per que tornara a assetjar-li.





Prefectura superior de policia Nacional,València, 13 de maig de 1995

—Abans de començar he de informar-lo de que no està detingut, compareix en qualitat de testimoni i la seua presència es voluntària. Pot abandonar la comisaria quan ho desitge. Te la obligació de dir la veritat en tot el que declare, ho ha entés?

—Sí, ho he entés.

—Està d’acord en prestar declaració?

—Sí.

—Bé. Li explique el motiu: estàn investigant la desaparició de Carme Alemany Marti que, pel que tinc entés, ha sigut la vostra esposa durant els últims 6 anys, veritat?

—Així és.

—Quan la va veure per última volta?

—El 9 d’Abril, abans d’anar al treball la vaig sorprendre amb una reserva en un hotel per a celebrar el nostre aniversari, que era al dia següent. Per la vesprada vaig parlar amb ella per telèfon, per confirmar que quedavem en la casa que acabavem de llogar en Tous, a la qual acudiriem ambdós per separat després del treball.

—On estava en el moment de la desaparició?

—Estava amb un amic al bar, com la meua dona no tornaria a casa no volia sopar a soles.

—Va notar algo fora del normal en el seu comportament?

—Sí, em va dir que no podría acudir eixa nit, que uns dels cassos del seu bufet havia tingut un imprevist, però dormiria fora i a l’endemà arribaria pel matí a casa.

—Sap algo sobre eixe cas del que va parlar?

—No, no em va dir res.

—Gràcies, açí tens el meu nombre de telèfon, crida’m si recordes alguna cosa.



Parc de Capçalera, València, 5 de maig de 2015

Després de pensar-ho detingudament Josep va agafar el telèfon.

—Té algo que veure amb Carme?—va preguntar ell, encara que ja creia saber la resposta.

—Sí, hem reobert la investigació gràcies a les noves proves.

—Quines proves?

—Ha aparegut el cos.

Prefectura superior de policia Nacional, València, 5 de maig de 2015

La detectiu estava repasant el informe al seu despatx. Després de incautar un carregament de cocaína en el port de València la policia havia aconseguit una ordre per registrar la casa de Marcos Lorenzo. Marcos era un conegut narcotraficant, però malgrat això la policía mai había aconseguit proves fins a eixe moment. Marcos vivia a un domicili apartat a les afores de Tous. Va haber algo que va cridar la atenció de la detectiu en el document: el cos de una dona de aproximadament trenta anys. Havia que capturar a Marcos urgentment, però abans la detectiu va agafar el seu telèfon per fer una cridada. No volia que tinguera que assabentar-se per les notícies. Vint minuts després allí estava ell, buscant respostes.

—Sabeu qui va ser el culpable?

—No estem segurs, però tot apunta a Marcos Lorenzo.

—Qui?—Va preguntar Josep, que mai havia sentit parlar d’ell.

—Es un conegut narcotraficant de la zona.

—Qué relació tenia amb la meua dona?

—Encara no ho sabem, li cridaré quan tinga nova informació.

Ell la va mirar fixament i va sortir per la porta principal decebut.

En eixe moment un dels seus companys va deixar una nova carpeta de documents a l’escriptori de la detectiu.

—Han concedit la ordre de registre del telèfon—es va limitar a dir ell.

Només obrir-la va llegir el primer document, era una conversació entre Marcos i Carme.

Marcos: Vine a casa, necessite veure’t.

Carme: No et preocupes, no tardaré.

Marcos: No sé quant podré esperar.

La conversació es donà a través d’un mòvil que mai havia sigut trobat a casa de Carme. Ningú no s’havia assabentat de on aniría Carme eixa nit, com que era ben senzill imaginar qui va ser l’assasí.

—Doncs amb açò queda clar qui va ser l’assassí—va dir la detectiu.

—No estic tan segur—va respondre el seu company—.Quina relació creus que havia entre ells?

—Pareix que Marcos era el seu amant.

—Un no mata a la persona de la que s’ha enamorat.

—Potser Marcos s’assaventara de que ella estava casada i per això la va matar.

—Siga el que siga és clar que hem de buscar a Marcos i detindre’l

Meixonfrío, Galícia, 6 de maig de 2015

A uns minuts de amaneixer la policía havia rodejat el xalet de Marcos a Galicía. A la senyal de la detectiu un grup de policies va derribar la porta del xalet. Ningú no podía haver imaginat el que van trobar dins: Marcos s’havia suicidat en el saló de la seua casa. Hi havia una botella de whisky sobre la taula i Marcos estava estés damunt de una colorida catifa amb una pistola a la mà dreta.