Advertència: aquesta obra va ser inspirada per la sèrie de jocs Devil May Cry



Entro al despatx amb l'esperança que finalment em contractin. Allà hi ha una dona vestida de negre, amb estil executiu. De sobte treu una pistola i em dispara al front.



Hola, em dic James i aquesta és la meva història.

Vaig acabar la carrera de física i matemàtiques, i durant l'últim any he canviat moltes feines: he estat cambrer, cuiner, he treballat en cafeteries...

Però cada vegada que trobava una feina, durava dos o tres mesos i després el negoci quebrava. Vaig notar una cosa estranya: una setmana abans del tancament, els meus records es tornaven borrosos i passaven coses rares: una camioneta perdia el control i s'estavellava contra l'edifici, o els clients es barallaven i destruïen tot el bar. Després de l'últim incident, vaig trigar molt a trobar feina.

Llavors vaig recordar la meva mare, que adorava cosir i em va ensenyar una mica. Quan cosia, em contava contes amb la seva veu bonica i relaxant, i jo sempre li preguntava pel pare. La mare deia que era un heroi.

Per això vaig decidir anar a l'hotel «Lived Eid». Entro a un despatx gegant amb parets blanques, terra blanca, taula i cadira. Allà hi ha la dona vestida de negre, estil executiu. De sobte treu una pistola i em dispara al front.



— Ai, quina mala puta! — El dolor al cap, les orelles xiulen, la consciència s'enfosqueix.

— Què collons ha passat? — dic jo, enfadat.

— Ja ho sabia, que ells també arribarien a tu.

— Qui són ells? — dic jo, sorprès.

— Bon acudit. Tu ets un d'ells.

— No, crec que estic normal. O et refereixes que sóc massa guapo?

— Ets un dimoni, collons. T'he disparat una bala que explota quan toca l'ADN dels dimonis.

— I si hagués estat humà?

— Puc olorar els com tu a un quilòmetre.

— Em seguiu?

— Recordes quan aquella camioneta es va estavellar contra l'edifici? Doncs era un dimoni que perseguíem, i durant l'incident va desviar una mica l'edifici. Després, els nostres van esborrar la memòria de tots els testimonis.

— Ah, per això els records són tan borrosos.

— Ara anem al gra: ets fill d'un dels set reis dimonis, Blaze.

— Qui? — dic jo, sense entendre.

— No m'interrompis. Has vist les notícies sobre l'atac al Vaticà? No va ser només un grup terrorista. Mira aquest vídeo, amb atenció.



Al vídeo es veu des de la càmera corporal d'un dels quatre terroristes. Tots porten camuflatge verd fosc, cascos de visió nocturna i armes de foc. Ja comencen a agafar tot el més valuós: or, joies... De sobte, de la foscor surt una figura amb un vestit de gat gris.

— Hola, estimats meus. Veig que esteu robant, però no heu agafat el més valuós. Gràcies per l'ajuda — diu amb veu profunda el gat.

— De què parles? — diuen els terroristes, sorpresos.

— Parlo que per dos milions i mig de dòlars esteu disposats a tot. Sou uns animals.

— I tu com saps quant ens paguen?

— Perquè sóc jo qui us va contractar.

— Doncs agafa el que vulguis — diu un d'ells, relaxat.



El gatet trenca el vidre amb la mà nua i agafa una dalla negra que hi havia darrere. La fulla comença a desprendre fum blanc.

Corre cap a un terrorista i el talla per la meitat. Els altres comencen a disparar-li plom. Ell, com en un còmic, talla totes les bales amb la seva espasa negra. A un se li encalla l'arma i el gatet el talla immediatament per la meitat a l'alçada del ventre. El crit que fa em posa la pell de gallina. El tercer terrorista s'enfada i s'abraona sobre el gat amb una escopeta que té una fulla a la punta. El gat ni parpelleja: talla l'arma i les mans alhora. Mentre cau, el gat l'empala amb l'espasa al ventre i el terrorista llisca lentament fins a la empunyadura. Després, d'un cop, el gat el llença de l'espasa. Ara des de la càmera veig com li talla el cap sense pietat, aixeca el cos i diu: «Per atrapar un gatet, cal un gosset». I el vídeo s'acaba.



— Has vist aquella espasa? Era la dalla del mateix Blaze.

— Sí, però què hi tinc a veure jo si ja la té ell?

— T'hem vigilat tota la vida després que els dimonis matessin la teva família. Hem de ensenyar-te a utilitzar correctament els teus poders.

*(He vist a la dalla un tall com per posar-hi una pedra. Jo en tinc la meitat, me la va donar la meva mare, i l'altra meitat la tenia el meu germà mort.)* — penso jo.

— Bona suposició. Ara al gra: et prepararem perquè puguis protegir la humanitat dels dimonis.



Els següents dos setmanes vaig entrenar. Sempre havia sabut que era més fort i ràpid, però ara ho entenc: sóc mig dimoni. Em van portar a una sala enorme i em van donar una espasa de plata que pensava que mai més veuria després que la casa cremés. Em van ensenyar a manejar-la: tres dies seguits brandant l'espasa a l'aire. Després quatre dies lluitant contra els millors humans. Després d'una setmana d'entrenament esgotador, em van dir que podia descansar, però jo no sóc de quedar-me quiet. Vaig escriure al meu vell amic Genji, que sovint em donava feines, i li vaig preguntar si tenia alguna cosa relacionada amb dimonis. Em va respondre: «És clar, hi ha una feineta com a assassí a sou de dimonis a la ciutat. Vine avui a les vuit del vespre».



L'endemà:

Sí, em va dir que en aquesta zona cal matar dimonis, però és estrany que hi hagi tants en un barri tan viu. Pensava que només s'amagaven en racons foscos. Vaig decidir prendre un cafè. Entro a la cafeteria més propera i em sorprenc: tenen gelat de cirera en un got gran, cobert de xocolata blanca. Aquest gelat, el meu preferit, només el venien a la cafeteria prop de casa meva.



Mentrestant, pel carrer passa una dona amb un cotxet on hi ha un nadó. De sobte, el nadó deixa caure un pot de llet que roda cap a un carreró fosc. La mare va a recollir-lo. De cop, tres entitats d'uns 7 metres d'alçada l'agafen i l'aixequen. Tenen cossos com d'humans gegants coberts amb una manta negra que arriba a terra, màscares blanques amb somriure, nas llarg i ulls vermells. No és disfressa: és el seu cos. Un d'ells agafa la mare pel coll. Ella diu amb veu ronca: «Podeu matar-me, però no toqueu la meva criatura».



I surto jo: un noi guapo de 20 anys, cabells castanys, amb la meva espasa de plata i dues Beretta.

— Ei, idiotes, deixeu la dona! — dic jo.



Els tres dimonis giren el cap cap a mi. Començo a disparar als dos que no subjecten la dona i avanço cap a ells. Treu l'espasa i corro cap al dret: el talla de dalt a baix. Salto al segon i li parteixo el cap per la meitat. L'últim agafa la dona com a ostatge.

— Vols jugar brut, eh? — dic jo.



Apunto exactament entre els ulls i disparo. El dimoni comença a convertir-se en cendra.

— Normalment dic alguna frase guapa després, però ara no se m'acut res — dic amb un somriure.

— Gràcies! Sou aquí per salvar gent? — diu la dona, sorpresa.

— No, m'han contractat per matar aquests malparits — dic jo, jugant amb el nadó.



De sobte, al nadó li surten tentacles blaus i intenta robar-me la pedra de la butxaca. Jo resisteixo i trec la Beretta. La dona corre i crida: «Esteu bojos!». El «tentacle» torna a ser nadó. La dona corre amb el cotxet cap al carrer principal. Jo la segueixo, però la perdo entre la gentada.



Aquest ja és el setè cas del dia. Per què hi ha tants monstres aquí? Quan no ho sabia, no els veia, però després dels entrenaments recordo que a les altres feines també eren dimonis. I l'organització que em va entrenar és estranya, tot i que la finança el govern (hi havia el vicepresident dels EUA). No entenc per què la gent no en sap res. Bé, prou pensaments: al meu radar d'ànimes apareix una altra anomalia.

(El radar d'ànimes és com un rellotge que mostra pics d'energia espiritual amb punts blancs, però no detecta només canvis petits; si un dimoni fort passeja, no el veu.)

Aquest dimoni és al sector 8A — dic pensatiu, perquè el punt és més gran que els set anteriors.