Al matí, quan el sol acaronava les fulles dels arbres, el dolor del turmell la va despertar, semblava que inflamació havia doblegat la seua mida. Sentia un malestar general que soles amb respirar notava que la mort no es trobava tan lluny. I la pressió en el pit, segurament d’estrés, l'estava rebentant.



D'una manera quasi inhumana es va alçar amb les poques forces que acumulava de dies, ara, anant completament coixa, els moviments li eren molt reduïts, se sentia inútil.



A lo lluny va veure un riu







-Necessite un bany, igual em sentís millor, a més a més em vull llevar el fang que tinc ressec apegat a la pell.







No va tardar a anar, arrossegant el peu darrere d’ella.



L'aigua era gelada, però se sentia lliure, neta, tranquil·la. Els núvols totalment dispersos ajudaven el sol a brillar, els rajos passaven de manera delicada i suau per cada rinco de la seua pàl·lida pell. Qualsevol que la vera pensaria que és una deessa en el Olimp gaudint de la seua pau, quan realment si l'observares de prop t'adonaries que la pau és la cosa que més llunyana que té.



En acabar de banyar-se es va a tornar a vestir amb molta cura,



en el seu cap hi havia milions d’estratègies incompletes per poder anar-se’n molt lluny y no tornar a veure al seu pare mai més. Caminaba sense rumb fix, intentant oblidar que segurament centenars de soldats estaven buscant-la, quan veia una marca en el terra de ferradures començava a sudar fred.



Portava hores caminant amb un sol peu buscant una eixida inexistent, però sabia que si parava estaria en perill, el estómac li va començar a fer sorolls, necessitava menjar, des d'eixos cucs que no havia provat ni engrunes. Per sort, va veure un poblat petit a lo lluny, i encara que no estava convençuda va decidir anar a buscar ajuda, a l'arribar, el olor de menjar, no va tardar en temptar-la, va recórrer alguns carrers buscant alguna persona que no pareguera sospitosa quan de sopte un xiquet va xocar amb ella.



-Ay no, perdó, estàs bé? No t'havia vist.



El xiquet, no molts anys menor, sense dir paraula, li va començar a canviar la cara a trista fins a arribar al plor, eixe plor d’un xiquet desconsolat que fa que tots els caps es giren.



Ella, de manera desesperada, l'intentava calmar repetidament, quan es va començar a escoltar a algú córrer cap a ells.



Ella, ràpidament el va analitzar, un home, d’uns coranta anys, amb la roba trencada, el monyo brut y una mirada de cansament profund va arrestar-li al xiquet i el va cobrir de manera inconscient amb el cos, era el pare, era clar.



-Hola, perdó per les molèsties, sols estava buscant un lloc on quedar-me i sense voler he xocat amb el teu fill. Explicava ella.



-Perdó per la meua part també, és que és un xiquet molt esmunyedís. Deia ell encara panteixant per córrer.



-Per cert, has dit que busqués un lloc on quedar-te?



-Sí. Va dir ella amb una confiança que pensa que estava en l'oblit.



-La meua casa no és molt gran, però et pots quedar sense ningú problema si no has trobat a ningú.



-Doncs m'anirà molt bé.



-Bé, decidit te'n vens a la meua casa.



En començar a caminar, ell es va adonar que ella caminava coixa.



-Ey, per què caminen així, que et a passat?



Ella sabia que no podia dir la veritat perquè Osona era probable que la volgueren enviar al res, aleshores va dir una escuma ràpida.



-Res, vaig caure i em vaig doblegar el turmell.



-Déu meu, quin incubin, intentaré ajudar-te amb això en casa



-D'acord, gràcies.







Ella que seguia els passos d'ell i el seu fill, es va sentir com en una família de veritat, l’aura que estava al voltant se sentia còmode, acollidor, definitivament estava tranquil·la, amb la guàrdia baixa.



No tardaren molt en arribar a la seua casa. Era una casa pobre, no tenia ni el sol de pedra, però se sentia com un botar de veritat.



Ell li va fer un gest perquè li acompanyarà fins a una habitació, mentre el xiquet se li quedava mirant de manera estranya cuasi escalofriant.



L’habitació era estreta, i soles tenia un cub i un colxa deforme.



-Bé, et pots quedar en aquesta habitació de ací, no és el millor, però una cosa és.



-Moltíssimes gràcies, de veritat, crec que no tardaré a anar-me’n a dormir. Deia ella amb les llàgrimes a punt de saltar-li



-Per cert, abans d’anar-se’n a dormir, vols menjar alguna cosa?



-Si no és molèstia m’agradaria la veritat.



-Clar que no, vine cap ací.



Tornaren a anar a l’entrada on s'estava la cuina, el xiquet com si les haguera escoltat ja estava en la taula preparada per a sopar.