Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

El sofà és gris. D’un gris apagat, com si ningú no l’hagués triat mai. S’hi asseu a la vora, sense recolzar l’esquena, amb la sensació estranya que si s’hi acomoda massa, potser ja no sabrà aixecar-se.

El silenci de la sala no és tranquil. És d’aquells que pesen. El rellotge de la paret marca els segons amb una insistència cruel. Tic. Tac. Tic. Tac. Cada so li recorda que el temps continua avançant encara que ell fa setmanes que està encallat en el mateix moment.

Baixa la mirada cap a les seves mans. Les té entrellaçades amb força. Massa. El genoll dret comença a moure’s sol, sense que ell ho decideixi. Quan se n’adona, intenta aturar-lo. No ho aconsegueix.

Sempre li passa quan pensa en allò.

No hauria d’haver vingut. O potser sí. No ho sap. Fa dies que no ho sap gairebé res. Tot li sembla confús, barrejat, com si els pensaments no tinguessin ordre. Com si el cap fos una habitació plena de veus parlant alhora.

Al seu voltant, la sala d’espera sembla normal. Massa normal. Revistes antigues, una planta una mica pansida, una finestra per on entra aire fred. Es pregunta com pot ser que el món continuï funcionant amb aquesta normalitat absurda quan hi ha coses que no s’haurien de permetre. Coses que no haurien de passar sense deixar marca.

Potser per això se sent tan invisible. No perquè ningú no el vegi, sinó perquè ningú no mira on toca.



Pensa en l’institut. En els passadissos plens de soroll. En les mirades que passen de llarg. En les coses que tothom veu però que ningú comenta. A vegades no cal que ningú et digui res perquè faci mal. N’hi ha prou amb el silenci.

Una porta s’obre al fons del passadís. El cor li fa un salt. Durant un instant té por que sigui… no sap ben bé què. Algú. Alguna pregunta. Però no és res. La porta es torna a tancar.

Respira. O ho intenta.

Recorda aquell dia sense voler. O potser sí que ho vol, però encara no està preparat per admetre-ho. Recorda el lloc. Recorda l’hora. Recorda la sensació exacta d’haver-se quedat quiet, massa quiet, com si el cos no li respongués.

Recorda sobretot una cosa: que ho va veure.

I aquesta és la part que més li costa d’aguantar.

Una dona surt finalment d’una porta lateral. Té un somriure tranquil, d’aquells que no pressionen. El mira als ulls, però no el fa sentir jutjat.

—Ja pots passar —li diu.

S’aixeca massa de pressa. Ensopega lleugerament amb el sofà i se li encén la cara. Espera una rialla, una mirada estranya. No passa res. Ningú diu res. I aquest “res” li pesa més que qualsevol comentari.

El despatx és petit. Hi ha una finestra mig oberta. L’aire fred li toca la cara i li fa venir ganes de tancar els ulls. S’asseu a la cadira que li indiquen. El silenci torna a instal·lar-se entre els dos.

La dona no parla de seguida. No sembla tenir pressa. Espera.

—Quan vulguis —diu finalment.

Quan vulguis explicar què?

Quan vulguis dir què no vas fer?

Quan vulguis admetre què vas veure?

Obre la boca. La tanca. Mira a terra. Es fixa en una petita esquerda al parquet. Li sembla que podria passar hores mirant-la si això li permetés no parlar.

—No sé per on començar —diu, amb veu baixa.



La dona assenteix, com si aquesta resposta ja fos important.

I en aquell moment ho entén: no ha vingut perquè se sentís invisible.

Ha vingut perquè hi ha una cosa que ningú va veure.

O que ningú va voler veure.

I ell sí.