El compte enrere era a menys de tres minuts.

I un sol segon podia ser la diferència entre la vida i la mort.

Des de la base de la plataforma, en Daniel va mirar l’estructura de la nau, alçada gairebé cinquanta metres per damunt del seu cap i estesa uns altres dos-cents a banda i banda del lloc on es trobava.

Els motors s’encendrien quan faltessin dos minuts. Els injectors s’activarien quan en faltés un. Els propulsors dispararien l’enorme artefacte cap a l’espai a les zero hores zero minuts de l’enlairament. Tot el que hi hagués a la base de la plataforma de llançament es rostiria en un tancar i obrir d’ulls. Tot el que no es trobés dins de la carlinga principal o bé subjecte a aquesta es desprendria per la fricció. I al cap d’uns segons, quan la nau travessés el cel lunar, les condicions del viatge farien la resta.

Daniel va assentir, satisfet. El seu treball era una completa meravella; una genialitat, fins i tot.

Els androides estaven assegurats en la cabina. S'havia programat que s'encengueren automàticament en arribar a destinació. No haurien de preocupar-se de res més fins llavors, quan pogueren fer un reconeixement del lloc i traure’n mostres. Després tornarien, havent-ho documentat tot en les memòries transferibles.

L'home va donar l'esquena a la nau per a travessar les portes metàl·liques. Ja estava tot llest.

“Som imparables! No ens detindrà res!” va asseverar, els seus companys van fer el mateix. Es van somriure els uns als altres donant-se sort amb la mirada. “Que comence”.

Daniel no havia vist Asier pujar els esglaons metàl·lics, tampoc no l'havia vist entrar-hi. Era un xic de dèsset anys que no fotia brot, per això de vegades portava el seu fill amb ell, perquè vera el que feien els hòmens exitosos.

Asier va mirar bocabadat la immensa cabina de titani amb llums de colors liles i blaus. Es va asseure en un dels seients del control, davant de la pantalla principal i la consola. Els quatre androides estaven penjats en la paret després d'ell, semblaven maniquins amb cares massa realistes. No li agradaven en absolut. Pensava que els androides acabarien amb la raça humana més prompte del que la societat tenia previst. Ho tenia clar.

Va traure de la butxaca un cilindre gros acuradament elaborat i se'l va portar als llavis. Duia molt de temps desitjant-ho: fumar haixix en la cabina de la nau del seu pare el dia de la inauguració.

El que no tenia previst era que les portes es tancaren a meitat del viatge.

Es va humitejar els dits amb saliva i va pressionar la punta encesa per a apagar-la. Va llançar mig cilindre de paper a través de la cabina per a dirigir-se a les portes. Les va bastonejar amb els punys, hi va donar puntades, va cridar que li obriren les portes. Mirà la pantalla. No hi havia ningú fora. Tots els enginyers i científics somreien expectants darrere dels vidres; el seu pare es tocava el bigot mentres mirava la nau; no el veia, ningú no el veia, havia sigut un idiota i en pagaria les conseqüències.

Si no recordava malament, encara tenia tres minuts per a posar-se fora de perill, el seu pare no parava de parlar del procés abans de l'enlairament. La mare n’estava farta. Va visualitzar els vestits taronja de seguretat penjats en una de les parets. Va córrer a través de la sala per a agafar-lo i posar-se'l a tota pressa. “El día d’inauguració farem volar l’STAR” recordà que havia dit el pare.

A Daniel li suaven les mans mentre esperava el llançament. Segons havia planejat, no tardaria més de dos minuts en arribar a la destinació. La tecnologia que havien dissenyat per a recórrer el cosmos en un temps tan breu no estava preparada per a individus humans, i és que l’STAR no era solament una nau espacial, era una nau interdimensional amb la potència de mil milions de naus espacials. Creuaria el cosmos en menys de dos minuts terrestres, la nau viatjaria per 0,0001 segons, una cosa incomparable amb qualsevol moviment, ni tan sols amb un parpelleig. Si funcionava, la nau tornaria sola de la mateixa manera. Si trobara un planeta habitable, tardaria tres mesos a activar-se el mecanisme de tornada. L'equivalent al temps terrestre no el sabien, variava en relació a les condicions temporals del planeta.

Mireia, la seua dona i la mare dels seus dos fills, li va fregar la mà amb la seua. “Estic molt orgullosa de tu.” El va besar somrient a la galta i es va apartar. Daniel va fer el senyal d'enlairament. Havien de cuirassar les finestres i les portes, ja que la potència de la nau seria inigualable. Almenys havien disposat una càmera a l'interior per a poder observar-ne l'efecte. A mesura que les finestres es tancaven amb parets de color metàl·lic i grinyolaven les unes amb les altres, la càmera es va posar en funcionament.

“Asier!” Va cridar Mireia quan les pantalles es van encendre. Es va dur una mà a la boca. Veia el seu fill dins de la nau amb un vestit espacial col·locant-se un cinturó en el lloc d'un dels androides. La seua dona cridava i plorava de genolls en terra. “Fes que s'ature! Pel que més vulgues, Daniel, fes que s'ature!” Però Daniel sabia que ja no es podia fer res. Una vegada iniciat el procés d'enlairament i amb tota la sala segellada, no hi havia res que pogueren fer, ni tan sols els més experimentats. “No deixes que se'n vaja! El meu fill!”

Els crits de la seva dona es barrejaven amb el soroll ensordidor i repetitiu de la nau, un so dolorós que li feia ganes de llançar-se a terra i tapar-se les orelles. El seu fill era a dins mirant el sostre amb els ulls tancats, pregant per sortir d'aquella nau amb vida. Daniel sabia que tot estava perdut, que el seu fill no tornaria mai més a casa. Es va agenollar al terra al costat de la seua dona.

"Pare nostre que esteu en el cel...” L'Asier no era cristià, ni creient, a diferència de la seua mare, però se sabia de memòria el Pare Nostre i algunes altres pregàries. No sabia si l'ajudaria, ni tan sols creia que, si Déu existia, el poguera salvar d'aquell moment d'angoixa. “… deslliura’m del mal. Amén.” Va obrir els ulls. El món fora de la nau s'havia tornat blanc. La llum entrava a raig a través de les finestres suposadament blindades, omplia tot l'espai visible i s'endinsava en la ment d'Asier fins a entelar-la completament i no deixar-hi espai per a cap altre pensament.

La nau havia desaparegut. Les pantalles i els leds havien explotat en mil bocins per l'ona expansiva. Tothom es va tapar el cap i les orelles, i alguns es van amagar sota les taules. Les parets de la cabina es van obrir per revelar el desastre que l'STAR havia deixat enrere en desaparèixer.

Daniel no va sentir els crits de la seua dona, ni la sirena d'emergència. No va veure com tothom sortia de la cabina entrebancant-se, ni els seus companys portant la Maria entre els braços.

Havia funcionat. Vint anys d'esforç havien servit per a alguna cosa.

Es va passar una mà pel cabell i es va recol·locar la ullera i la jaqueta. La premsa devia esperar fora. Havia de ser ell qui explicara l'èxit del projecte.



Els seus ulls l'enganyaven... Potser havia vist una medusa? A través dels finestrals de la nau, el món era lava, era mar i era terra. Devia estar somiant. Somiava o el que li havien venut no era el que pensava.

Sentí un moviment mecànic a la dreta. Girà el cap. Els androides havíen obert els ulls.

Un d’ells, una dona, va prémer el botó del cinturó de seguretat i va eixir llançada cap endavant. Es va cobrir el clatell amb les mans. Estaven cap per avall, se'n va adonar de sobte. Si la sang li pujava al cap, podia morir. Com ho havía fet l’androide? En prémer el botó va poder eixir, però era tan dur com una roca. Asier no podria fer-ho sense ajuda. “Ei!” Cridà a l’androide “Podries ajudar-me?”

La dona es girà cap a ell. Va inclinar el cap quan el va veure. “Tu no hauries d’estar ací” digué, la seua veu no semblava la d’una intel·ligència artificial d’aquelles robotitzades, semblava real. “Qui ets?”

Asier pensà dir-li una mentida. Funcionaria? No ho creía. “Soc l’Asier, el fill de Daniel.” “Daniel? El creador?” Preguntà la dona. Asier va assentir amb el cap. L’androide va mirar els seus companys, que encara estaven drets sobre la paret amb els ulls tancats. “T’ajudaré.” Es va aferrar a les baranes per caminar, saltant per sobre dels seients fins arribar on era ell. “No et tragues el casc en eixir.” Va prémer el botó però el va subjectar perquè no isquera expulsat. Asier es va aferrar al braç de la dona, es pensà que seria com agarrar una vara de metall, en canvi, la seua pell era suau, elàstica, exactament com la d’un home o una dona reals. L’androide li va donar la volta perquè quedara dret. Darrere els ulls de l’androide semblava amagar-se un bosc ple d’arbres reflectits a un llac excepte perquè en un d’ells parpellejava una llum petita de color roig a la pupil·la. Ho va recordar, els androides havien de documentar tot el procés des de l’arribada fins a l’eixida, tres mesos més tard.

“Pots deixar-me anar.” Va dir-li Asier. Ella va alçar les espatlles i el deixà. Va xocar contra un seient i va caure al sostre, que suposadament havia d’estar per sobre del seu cap. No es va trencar res, cap part del casc o del vestit color taronja.

Un altre androide va obrir els ulls. La dona va saltar on estava Asier i va mirar com el company queia també cobrint-se el clatell. No va fer cap expressió de dolor, girà el cap d’un costat a l’altre per fer cruixir les vèrtebres del coll. Va mirar Asier, després a la dona.

“És el fill del creador”, li explicà, “té el nom d’Asier”. Girà el cap. “Asier, ell rep el nom de Sam, jo soc anomenada Bea.”

Asier mirà perplex els dos androides. Sam tenia els cabells de color blanc, els ulls blaus. Tots dos tenien l’aspecte propi de la seua edat, dèsset anys. Bea mirà el seu company amb una arruga al front. Li va donar un cop fort amb la ma oberta al costat del cap. “Ai!” Sam es va queixar. L’ull li va parpellejar com a un robot. “Gràcies.”

“Hauríem d’esperar que es desperten abans de marxar?”, preguntà Bea mirant els altres dos androides. A les samarretes estaven escrits els seus noms. Adam i Mina.

“No”, va respondre Sam. “Estem programats per començar l’expedició en despertar, no sé per què no has eixit ja.” Sam es va dirigir cap a la porta, hi va fer força cap a dins per obrir-la.

Bea va girar els ulls. Havia d’ajudar l’Asier.

“Jo aniré primer.” Sam va posar un peu fora de la nau.

La terra sota els peus era blava, els arbres de fulles lluminoses fregaven les estrelles, que semblaven tan grans, tan a prop, que les podien agafar només estenent les mans. No, les estreles no estaven al cel, com hi havia suposat. En mirar cap amunt, se n'adonà. El murmuri de l’aigua s’obria pas entre les branques; un riu d’aigua ataronjada que reflectia la profunditat del lloc serpentejava pel bosc. No era un bosc, no havia cel, no havia estreles. Estaven baix de les branques d’un arbre gegant. Uns ulls grans i rojos els observaven a través de les fulles.

Amb un crit de guerra, uns éssers humanoides els varen atrapar i els subjectaren amb cordes grosses. Els van arrossegar al bosc. La nau l’abandonaren sota la ferida que havia obert entre les branques d’aquell arbre tan inusual.

Li llevaren el casc. Unes figures varen aparèixer enfront. Parlaven entre elles en un idioma que Asier creia reconèixer. A poc a poc, tot el que havia vist es tornà de color negre.