El compte enrere era a menys de tres minuts.

I un sol segon podia ser la diferència entre la vida i la mort.

Des de la base de la plataforma, en Daniel va mirar l’estructura de la nau, alçada gairebé cinquanta metres per damunt del seu cap i estesa uns altres dos-cents a banda i banda del lloc on es trobava.

Els motors s’encendrien quan faltessin dos minuts. Els injectors s’activarien quan en faltés un. Els propulsors dispararien l’enorme artefacte cap a l’espai a les zero hores zero minuts de l’enlairament. Tot el que hi hagués a la base de la plataforma de llançament es rostiria en un tancar i obrir d’ulls. Tot el que no es trobés dins de la carlinga principal o bé subjecte a aquesta es desprendria per la fricció. I al cap d’uns segons, quan la nau travessés el cel lunar, les condicions del viatge farien la resta.

En Daniel va empassar tota la saliva que hi tenia a la seva boca. El soroll profund dels sistemes de la nau li ressonava al pit com un batec artificial, molt constant i implacable. Havia participat en desenes d’operacions semblants, però aquell enlairament no era com cap dels altres. No ho havia estat mai. Perquè, just abans del compte enrere, sempre li tornava el mateix record. No era una imatge borrosa, sinó una escena sencera, amb olors forts, textures i silencis que el cervell es negava a deixar enrere i oblidar-los.



La Zona Zero.



Allí estava l’Andrés. El seu cos tremolava lleument, però no era només pel fred. L’aire estava carregat de partícules invisibles, restes de radiació que encara s’aferraven a la pell com una amenaça persistent i inacabable. L’Andrés tenia els músculs rígids, els nervis tensats fins al límit, i una sensació estranya li pressionava el cap, com si algú li hagués començat a esborrar els pensaments amb una goma d’esborrar invisible.



De vegades s’aturava de cop, desorientat, intentant recordar què estava fent exactament. Aquells buits sobtats li provocaven un vertigen profund. Ell, sabia què significaven. Havia vist massa gent començar així: primer de tot la confusió, després els silencis llargs i finalment l’absència total.



El SAOC.

El Síndrome Agut de l’Oblit Crònic no atacava el cos, sinó allò que feia que una persona fos persona. No matava de seguida; es limitava a esborrar: records, noms, vincles... Quan acabava, només quedava un cos respirant sense història.



El seu pare jeia estirat sobre una llitera improvisada, en una sala interior de l’antic edifici del Diari d’Eivissa. Les parets estaven esquerdades, cobertes de sutge i d’impactes antics. Respirava lentament, però la mirada estava perduda, fixa en un punt determinat del sostre, com si ja no fos capaç de reconèixer res del que l’envoltava.



L’Andrés feia hores que li parlava sense parar.



—Pare, soc jo… —va dir amb la veu cada vegada més trencada—. Soc l’Andrés. Recordes quan em portaves a escola? Sempre arribàvem tard… M'oblidava de la motxilla…

Cap resposta.



El silenci pesava més que qualsevol crit. L’Andrés va sentir com alguna cosa se li trencava per dins. Si no actuava ara mateix, el SAOC avançaria fins al punt de no retornar. Ell, ho sabia. Ho havia vist passar massa vegades. I, tard o d’hora, ell seria el següent.



Va apartar la mirada del seu pare i va observar l’exterior per una esquerda del mur. Davant seu s’alçava l’esquelet ennegrit de l’edifici del Diario de Ibiza. Anys enrere havia estat un lloc ple de veus, de tecles, de presses. Ara era un mausoleu de runa i silenci absolut. Allà havia mort el seu avi, periodista.



L’avi, havia explicat històries fins al final. S’havia negat a destruir arxius, fotografies, noms... Però quan els Tyrannus havien ocupat la ciutat durant la Gran Invasió de l’any 3000, recordar s’havia convertit en un delicte. I l’avi havia pagat el preu més alt.



L’Andrés va notar una sensació estranya, gairebé contradictòria. Por, sí. Però també una eufòria molt amarga. Estava a la Zona Zero, el lloc més vigilat del territori ocupat pels Tyrannus, era el centre del control absolut. I, alhora, el lloc on encara persistien fragments de memòria que els invasors no havien aconseguit esborrar del tot.



Un soroll metàl·lic va trencar el moment. Passos regulars. Pesants. Massa ordenats per ser humans. L’Andrés va contenir la respiració.



Els Tyrannus.



Figures altes, cuirassades, amb armes electromagnètiques que feien vibrar l’aire amb el seu pas. No parlaven ni cridaven. No ho necessitaven. La seva sola presència imposava silenci, control i oblit.



L’Andrés va mirar el seu pare un últim cop. Aquella mirada va ser una promesa silenciosa.



—Tornaré —va murmurar, encara que no sabia si era veritat.



I va córrer.



Els primers metres els va fer gairebé a cegues, amb el cor desbocat i els pulmons cremats. La ciutat en ruïnes s’obria davant seu com un laberint de runa i records trencats. Cada passa ressonava massa fort. Cada respiració semblava delatar-lo.



Els Tyrannus avançaven darrere seu, sense pressa, segurs que no hi havia sortida per ell. L’Andrés esquivava obstacles, saltava per damunt d’un parell cables, relliscava sobre alguns fragments de vidre. El sòl estava cobert de papers vells, diaris esquinçats que encara mostraven titulars mig il·legibles: paraules com veritat, llibertat, memòria i paraules prohibides.



Un record li va travessar la ment amb una claredat dolorosa: el seu avi dient-li que els edificis també recorden, que les parets guarden el que hi ha passat a dins. Aquell pensament li va donar forces per a continuar.



Fins que es va ensopegar.



Va caure de genolls amb un cop sec. Durant un instant, el pànic el va paralitzar. Llavors va aixecar la mirada. Davant seu, mig destruïda, hi havia una porta. El número encara era visible. 55.

La placa identificativa penjava torta, coberta de pols. A sota del número, un cognom. El seu.



El cor li va bategar amb violència. No entenia el per què, però va sentir que aquell lloc l’havia estat esperant. Com si tots els camins, totes les pèrdues, totes les fugides l’haguessin conduït fins allà.



Sense pensar-s’ho més, va empènyer la porta.



I va entrar.