Parla’m de tu Millie

Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.

—Em dic Millie Parker —dic—. Tinc vint-i-dos anys i estic buscant feina.

—Per què vols treballar aquí? —em pregunta.

—Perquè necessito diners —responc—. I per què crec que puc ajudar el seu fill.

Nina em mira uns segons més i després assenteix.

—Samuel no és un nen fàcil —diu—. No necessita una mainadera normal, sinó algú que tingui paciència.

—En tinc —dic sense dubtar.

—Comença demà —contesta.

Quan surto de la casa, no sé si estar contenta o espantada.

L’endemà arribo d’hora. La casa Winchester és gran, però no sembla una casa feliç. Hi ha molts espais buits i gairebé no se sent cap soroll. Una dona gran, la senyora Collins, m’acompanya fins al menjador.

—El nen és aquí —diu—. No parla gaire.

En Samuel és assegut al terra, dibuixant amb retoladors. No aixeca el cap quan em veu.

—Hola, Samuel —dic—. Em dic Millie.

—Ja ho sé —respon—. Ets la nova cuidadora.

—Sí, però no et faré fer res que no vulguis —li dic.

Ell em mira amb desconfiança.

—Tothom diu això —contesta.

M’assec a terra, a certa distància, i començo a dibuixar també. No parlem durant una estona.

—Què dibuixes? —em pregunta al cap d’uns minuts.

—Un arbre —responc—. I tu?

—Una casa —diu—. Però està trencada.

No li pregunto res més.

Amb els dies, en Samuel comença a parlar una mica més. M’explica que no li agrada dormir sol, que odia els crits i que es posa nerviós quan hi ha tempestes.

—El meu pare cridava molt —em diu un dia.

—Ho sento —li responc—. Devia ser dur.

Ell assenteix i continua dibuixant.

Un altre dia, em deixa veure un quadern ple de dibuixos seus. Gairebé tots tenen persones molt petites dins d’habitacions molt grans.

—A vegades em sento així —em diu.

—No és dolent sentir-se així —li dic—. Però no estàs sol.

A poc a poc, comença a confiar en mi. Riu alguna vegada i fins i tot em demana que m’assegui amb ell mentre fa els deures.

Un vespre, Nina em demana que parlem al jardí.

—Samuel està més tranquil —diu—. Dorm millor.

—És un nen molt sensible —responc—. Només necessita sentir-se segur.

Nina sospira.

—El seu pare volia que tot fos perfecte —diu—. I això el va fer patir.

—A vegades els adults s’equivoquen —dic.

Ella assenteix en silenci.

Una nit hi ha una tempesta molt forta. En Samuel ve corrents al menjador, espantat.

—No m’agrada el soroll —diu.

—És normal —li responc—. Però passarà.

Ens asseiem al sofà i li explico que les tempestes no duren per sempre.

—Tu també marxaràs? —em pregunta de cop.

—No —li dic—. Em quedaré.

Aquella nit s’adorm al sofà.

Amb el temps, la casa ja no sembla tan freda. En Samuel parla més, riu més i fins i tot juga. Nina també sembla més relaxada.

Un dia, Nina em diu:

—No t’he contractat només per cuidar el meu fill, sinó perquè algú l’escoltés.

Somric.

Entenc que aquesta feina és important, però també que m’ha canviat a mi.

I decideixo quedar-me.

Per en Samuel.

I perquè, per primera vegada, em sento útil.