Aquell matí, en entrar a l’institut, vaig notar de seguida aquella olor tan particular d’humitat i de calefacció a tot drap. Els passadissos encara eren mig buits, però igualment caminava arrambat a la paret, com si el formigó pogués protegir-me d’alguna cosa que no sabia explicar. Sempre he pensat que hi ha gent que neix perquè la vegin i d’altres que neixen, doncs, per passar tan desapercebuts com sigui possible. Jo era dels segons. O almenys això m’ho havia repetit tantes vegades que ja m’ho creia, com una mena de veritat que s’havia anat enganxant a la pell.

A classe, vaig seure al meu lloc de sempre: tercera fila, al costat de la finestra. M’agradava mirar el pati abans que arribés la resta; aquell moment breu, silenciós, era com un respir abans del soroll. Podia imaginar que aquell espai també era meu, encara que només fos durant uns minuts. Quan arribaven els altres, tot s’encoigia i jo sentia que feia nosa, com si ocupés un lloc que no em pertanyia.

La porta es va obrir de cop i van entrar uns quants nois rient. Només de sentir-los, ja se m’encongien les espatlles. En Pol va deixar la seva motxilla damunt la meva taula com si fos un prestatge.

—Bon dia, fantasma —va dir sense mirar-me.

No vaig respondre. Era més fàcil deixar que el silenci s’ho empassés tot. Quan no dius res, ningú no espera res de tu, i això, d’alguna manera, em feia sentir segur, encara que fos una seguretat trista.

La professora s’hi va acostar i en Pol va apartar la motxilla d’una revolada. Jo vaig mirar per la finestra, desitjant que el món de fora fos prou gran perquè jo no em sentís tan petit. Però aquell dia també semblava lluny, com si la finestra fos només una fotografia enganxada a la paret.

—Abans de començar —va dir la professora—, vull presentar-vos una nova companya.

Vaig aixecar el cap. Una noia la seguia: cabell curt i arrissat, ulls vius, un somriure que transmetia pau, d’aquells que et fan pensar que potser les coses poden ser diferents.

—Em dic Laia —va dir.

Hi havia dos seients lliures, però ella va triar el del meu costat. El cor em va bategar de cop, com si algú hagués encès un interruptor.

—Puc seure aquí? —em va preguntar.

Vaig trigar uns segons.

—Sí —vaig murmurar.

Es va asseure amb suavitat. La seva presència era com una llum intensa en una habitació fosca, una llum que no feia mal, però que m’obligava a veure’m a mi mateix. No sabia què sentir: m’agradava, però també em feia por.

La classe havia començat, però jo no podia concentrar-me. Sentia la Laia moure el llapis, passar pàgines, respirar. Era com si algú s’hagués adonat que jo era real, i aquella idea em descol·locava completament.

A mig matí, en un exercici, es va acostar una mica.

—Ets l’Arnau, oi?

—Sí —vaig dir.

—M’agrada aquest lloc. Té bona vista.

No vaig saber què respondre. Ningú no havia dit mai res de mi, de res que tingués a veure amb el fet que jo existís. Aquella frase tan simple em va quedar ressonant al cap.

La Laia em va fer un petit somriure quan va sonar el timbre.

—Ens veiem després.

Va marxar. Jo vaig quedar-me assegut uns segons més, intentant entendre què havia passat. Només unes paraules. Un somriure. Una mirada.

Però per a algú que havia estat invisible tant de temps, aquell petit gest era com un terratrèmol. Per primera vegada en molt, molt de temps, vaig sentir que potser… només potser… algú m’havia vist.