UNA VIDA DE BOJOS CAPÍTOL 1 - LA PSICÒLOGA

Havien passat setmanes des que l’Aurora havia passat per una depressió, tothom estava al seu damunt, i li insistien que hauria de buscar un psicòleg per poder oblidar-se d’aquell incident. Encara que ella ho reconeixia, que necessitava ajuda professional, no sabia com manegar-s’ho, ja que no estava passant pels millors moments econòmics.



— Tranquil·la, Aurora, jo et puc ajudar — va dir la Daniela, una amiga molt íntima de l’Aurora.



Va passar vora d’una setmana, l’Aurora va acceptar l’ajuda de la Daniela, la qual era una bona psicòloga, no una de les millors, però ho feia prou bé.



— Digue’m, Aurora, què t’ha passat últimament? — va preguntar la Daniela.

— Doncs ja ho saps prou, Daniela, l’Alexander no em deixa tranquil·la faci el que faci des que vaig passar per la depressió… però ja saps prou com és ell, més ruc que una sabata! — va exclamar l’Aurora.

— Ja ho sé prou, però l’has intentat bloquejar? — va preguntar la Daniela. — És clar que sí, però si no és pel seu instagram, és pel facebook, si no és pel facebook o alguna xarxa social, és per un compte nou o un telèfon d’un amic! — va queixar-se l’Aurora. L’Alexander era un xicot molt maco, però des que l’Aurora va sortir de la depressió, no hi havia res ni ningú que l’allunyés d’ella! Es notava que ho feia amb bona intenció, que es preocupavaper ella, però ja s’estava passant de la ratlla.



L’Aurora cada dia es veia més animada i amb ganes de fer activitats, tant amb la Daniela com amb les seves amigues de l’institut, ja que la Daniela parlava amb ella diàriament, assegurant-se que l’Aurora estigués bé.

Quan tot semblava anar perfecte per l’Aurora, l’Alexander i ella es van trobar a les firetes del poble, al setembre…

— Ei, Aurora, quant de temps, com has estat? — va començar l’Alexander.

— Prou bé, gràcies, i tu? Com estàs? Estàs prou canviat des de l’últim cop que ens vam veure! — va afegir l’Aurora.

— Doncs estava preocupat, Aurora, des que aquell xicot et va posar la mà al damunt no he deixat d’intentar comunicar-me amb tu! Però per alguna raó no em contestaves de cap manera… — va explicar l’Alexander.

—Disculpa’m, si no et vaig respondre, ara estic anant a la psicòloga i no tinc quasi temps de res, a part, estic buscant una feina nova, perquè a la que estic ara, no tinc un sou acceptable, necessito diners pel lloguer i el menjar, també per l’aigua, el gas, la llum…— va dir l’Aurora amb una rialla a la cara.

— De debò? Ostres, me n’alegro molt que estiguis buscant una feina nova! Però si arribes a necessitar una ajuda econòmica, no dubtis en contactar-me! — va oferir l’Alexander.



Els dies volaven des d’aquella trobada, l’Aurora no s’imaginava que l’Alexander hauria canviat tant des de l’incident.



(Toc, toc!)

L’Aurora es va aixecar del seu escriptori, on estava emplenant el seu currículum per a la seva feina nova. S’apropà a la porta:

— Qui és? — I una veu masculina va respondre. Era l’Alexander.

— Ei! Que puc passar? La Dani m’ha dit que vius aquí, ara. — L’Aurora es va quedar molt sorpresa i va intentar respondre amb serenitat:

- Ho sento molt, Alexander, ara mateix no puc deixar-te passar, estic netejant la meva casa i estic cuidant al meu nebot! — Va exclamar l’Aurora mentre treia el seu telèfon i li enviava un missatge demanant explicacions a la Daniela…

—Està bé, no et preocupis, que vagi bé! — Quan l’Alexander se’n va anar, l’Aurora va trucar a la Daniela.



— Per què li has dit on visc?

— Ell m’ho ha demanat, tranquil·la, l’has deixat passar?

— És clar que no, com l’he de deixar passar després de tot el que m’ha fet passar!

— Hauries de ser menys rencorosa…

— No és rencor, ja ho saps prou que no ho soc!

— Dona-li una oportunitat…

L’Aurora va penjar el telèfon i va llençar el mòbil, n’estava farta de traïcions i faltes de respecte.



L’endemà, l’Aurora no va acudir a la cita amb la Daniela, ja que estava enfadada amb ella.



La Daniela es va preocupar i va trucar de seguida a l’Aurora.



— Ei, que no vens?

— No, no vull vindre avui, m’has fet mal…

— Has d’entendre…

— Passa bona tarda… — la va tallar l’Aurora i la va deixar amb la paraula a la boca.



Des d’aquell día, l’Aurora no tornaria a ser la mateixa de sempre, aquella dona feliç, que es relacionava molt amb la Daniela, ara ja no era la mateixa.



La Daniela veia com l’Aurora quasibé no anava amb ella, molt poques vegades i el màxim que parlaven era de la traïció, encara així, quan l’Aurora no ho suportava més, acudia a la seva consulta i quedaven una estona per fer un beure després.



Un dia, l’Aurora va rebre una trucada d’un número privat, ella, com sempre contestava a tothom que la trucava encara que fos una trucada d’estafadors, va respondre.



— Digui’m?

—Sé on vius.—

— Qui ets i què vols?

—No et puc dir qui soc, però tinc a la Daniela amb mi, i si no pagues un total de deu mil euros, la mataré.

L’Aurora no ho tenia del tot clar, així que va trucar a la Daniela.



Les seves pitjors pors es van complir, la Daniela no contestava.



Immediatament, l’Aurora va trucar a la policía, demanant ajuda desesperadament, preocupada per la seva amiga, preocupada de veritat.



—Mossos d’esquadra, quina és la seva urgència?

—Bona tarda, disculpa, una amiga meva ha sigut segrestada per un home, ha passat ara mateix, m’ha trucat un número privat demanant deu mil euros per tornar-la a veure viva!

—D’on és vostè?

—D’Almacelles…

—Les autoritats estan de camí.

Quan els mossos d’esquadra van penjar, l’Aurora es va espantar encara més.



De sobte, l’Aurora va sentir que algú trucava a la porta de casa, ella es pensava que eren els mossos d’esquadra, així que va anar a obrir la porta, però ella es va trobar que era l’Alexander.



— Què fas tu aquí?

— Crec que el mateix que tu, t’ha trucat un número privat dient que té a la Daniela segrestada demanant deu mil euros?

— No em diguis que a tu també t’han trucat!

— Sí…

L’Aurora va permetre a l’Alexander entrar a casa seva. No li va quedar un altre remei, va pensar que seria d’ajuda en el cas.

— He trucat als mossos d’esquadra, han d'arribar en qualsevol moment.