Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.

Ja és el dia, soc dins el cotxe amb els meus pares, i estem de camí a la meva nova universitat.

A les dues del migdia vàrem arribar a la residència, on passaria els

pròxims quatre anys de la meva vida, estudiant el que m'agradava i pel que

tant m'havia esforçat per aconseguir. L'edifici era preciós, era gran amb

unes parets de pedra antiga, envoltades als laterals per un tipus de

planta, la qual crec, gràcies a l'obsessió per les plantes de la meva mare,

que era un "Fals gessamí", una planta que s'enfila per les parets. L'edifici

com ja he dit era grandiós, semblava un castell d'un conte de princeses i

cavallers, ho semblava, però jo ja sabia que la meva història no seria com

la d’una princesa. La carrera que estudiaria, era de nivell i la meva

universitat estava especialitzada solament en aquesta, així que

tota la gent que hi havia estudiava el mateix. No era la universitat més

bona, cara i prestigiada que existeix, però era la millor universitat pública

i barata que vàrem trobar, i, així i tot, tenia molt nivell.

Vaig baixar del cotxe i llavors d'aguantar el drama de la meva mare i les

abraçades d'os del meu pare, vaig entrar a la residència, la qual estava al

costat de la meva universitat, juntament amb la meva pesada maleta.

Vaig arribar al meu quarto, el qual compartia, però que en aquell moment

estava solitari, llevat de les pertinences de la meva

companya d'habitació les quals estaven escampades per damunt el seu llit. Era

petita (tampoc m'esperava molta cosa), tenia dos llits de plaça a cada punta

de l'habitació, amb una petita finestra a sobre de cadascun, i una al davant dels

llits, seguidament al costat de la porta hi havia un armari encastat el qual vaig

assumir que compartia amb la meva companya, i, per altra banda, contàvem també amb

bany propi petit, amb un plat-dutxa, un vàter i un petit tocador, amb dos

armaris al costat.

Quan vaig acabar de col·locar les poques pertinences que tenia i d'instal·lar-me, vaig anar a visitar les instal·lacions de la universitat, vaig veure algunes classes, ja que les altres estaven ocupades (jo començava l'endemà), i també la biblioteca, la qual era gran amb milers de llibres col·locats a les estanteries de pedra, les quals podies veure des de la zona d'estudi amb la que també contava, on passaria la major part del meu temps, pel fet que a l'habitació no hi havia escriptori.

Al cap del migdia vaig anar cap a la meva habitació amb una

hamburguesa que havia agafat d'un bar-restaurant del campus, i per la meva grata sorpresa em vaig trobar a la meva companya d'habitació la qual havia fet el mateix que jo i estava menjat una gran pizza de tonyina. Era una jove de la meva mateixa edat, amb els cabells negres recollits en una cua alta; portava una falda negra i una dessuadora blanca amb el nom d'una banda de música, estava descalça, ja que estava damunt el llit asseguda amb la postura dels indis menjat i mirant el seu portàtil atentament, era molt guapa amb els ulls

una mica enfonsats de color negre i un nas i una boca petita. Quan es va adonar de la meva presència em va saludar amb la mà i cara de pocs amics:

• Hola, soc l'Elena.- li vaig dir amb el meu millor somriure.
  
  Molt bé, jo soc l'Alba. Suposo que ets la meva companya d'habitació.- em va contestar amb la mateixa cara amb la qual m'havia saludat.

Vaig assentir amb el cap i vaig imitar-la, llevant-me les sabates i asseient-me al meu llit per menjar-me l'hamburguesa.

Em vaig quedar observant-la un moment fins que se'n va adonar i em vaig girar ràpidament avergonyida, llavors vaig pensar que cap dels meus amics m'havia demanat com estava o alguna cosa així, per açò vaig agafar el mòbil per comprovar-ho, i sí, efectivament ningú m'havia escrit ni telefonat. No ho vaig trobar tan estrany, jo era tímida, i tenia pocs amics, els quals tampoc sé si els anomenaria com a tal, ja que eren persones amb les quals

m'havien mig obligat a ser del seu grup, perquè eren els bons de classe, els que no sortien molt, el que treien bones notes... Però, així i tot, eren els meus amics i al fons esperava que es preocupessin una mica més per jo.

Amb la cueta de l'ull vaig veure que l'Alba es posava les seves botes, i es preparava per sortir, i el meu cap de seguida va pensar que hauria de fer amics nous si no em volia quedar com la invisible durant tot el curs, i ja que aquí no tenia els meus pares per decidir amb qui podia anar, vaig estar a punt de demanar-li si anava amb els seus amics o si podia anar

amb ella, però se'm va avançar.

• Vols venir?- em va demanar sense cap expressió d'amabilitat a la cara.

Quinze minuts després era a un petit bar de la ciutat amb l’Alba asseguda al meu costat, així que ja podeu imaginar el que li vaig respondre a la seva anterior pregunta. Segons ella estàvem esperant als seus amics, i era la veritat, perquè al cap de cinc minuts més d’espera, van aparèixer.

Eren quatre, dues dones i dos homes, semblaven més grans que nosaltres, però açò no va ser el que em va cridar l'atenció d’ells, sinó les seves pintes… Una de les dones anava amb uns calçons curts i unes malles de reixa, l’altre amb un vestit ajustat negre amb roses vermelles, i, d'altra banda, els dos homes anaven quasi iguals, amb uns calçons texans romputs i una camiseta negra, tots duien molts de pírcing. Si en soc del tot sincera, em feien un poc de por. Vaig mirar cap a baix instintivament, i vaig veure les meves pintes, no anava mudada, però hi anava molt més que ells, com podia ser, havia de trobar una solució i ràpid, així que com una nena petita me'n vaig anar corrents sense tan sols presentar-me, ja

que estava acostumada al meu antic grup d’amic, en el qual havia d'anar sempre perfecte, si no et jutjaven o possiblement et treien del grup.

Van passar alguns dies, i estava evitant a la meva companya d’habitació a tot preu, fins que de sobte un dia…