Cap.1 L’EXAMEN D'ACCÉS





El compte enrere era a menys de tres minuts.

I un sol segon podia ser la diferència entre la vida i la mort.

Des de la base de la plataforma, en Daniel va mirar l'estructura de la nau, alçada gairebé cinquanta metres per damunt del seu cap i estesa uns altres dos-cents a banda i banda del lloc on

es trobava.

Els motors s'encendrien quan faltessin dos minuts. Els injectors s'activarien quan en faltés un. Els propulsors dispararien l'enorme artefacte cap a l'espai a les zero hores soro minuts de l'enlairament. Tot el que hi hagués a la base de la plataforma de llançament es rostiria en un tancar i obrir d'ulls. Tot el que no es trobés dins de la carlinga principal o bé subjecte a aquesta es desprendria per la fricció. I al cap d'uns segons, quan la nau travessés el cel lunar, les condicions del viatge farien la resta.



De sobte l’Àlex es va despertar d’aquell malson, ja feia setmanes que somiava el mateix.

No sabia per què aquest Daniel sortia sempre als seus somnis, no sabia qui era, ni on vivia només recordava els seus trets més característics i el seu nom.

El veuria alguna vegada o era només la seva imaginació?- aquesta era la pregunta que l’Àlex sempre es feia. Però ara no tenia més temps per pensar en el Daniel, avui eren les proves d'accés a la universitat i havia estudiat molt, no se les podria perdre.

Estava a set parades de la universitat, tot i que estava acostumada a agafar el metro l’espera se li estava fent molt llarga. Tots els moments importants de la seva vida l'havien portat a aquest moment, des de petita ella i la seva germana somiaven a ser ingenieras mecàniques. Però tot va canviar quan ella va morir, tots els somnis i projectes de futur van desaparèixer i allà estava ella ara en el metro a quatre parades de fer realitat el seu somni.

En arribar a la universitat va entrar a la sala corresponen per fer l’examen, hi havia unes 70 persones, ella estava molt nerviosa, però l’espai era exactament com se l'imaginava, hi havia uns que estava nerviós uns altres sobrats que es crellen millors que qualsevol que trepitges la universitat, molts ja es coneixien, parlaven entre ells, no podien ser tan diferents d'ella, al cap i a la fi, estaven allà per la mateixa raó que ella, veritat? Després de plantejar-se seriosament si el millor seria marxar i fer com si això no hagués passat, i desar el seu somni, es va asseure al seu pupitre assignat. A la taula de la dreta no hi havia ningú a segut, potser so, àvia repensat en l'últim moment? No va voler donar-li massa voltes, en comptes d'això es va fixar en el pupitre de l’esquerra, on hi havia una noia concentrada en el seu quadern ni tan sols s'havia adonat que algú havia ocupat el lloc del costat, tenia uns llargs cabells llisos més negres que el carbó que en marcaven uns preciosos ulls blaus, i un nas petit, el seu tret eren imponents i autoritaris, però no podia apartar la vista. Les comissures dels seus llavis es van aixecar en notar que l’estava mirant, en aquell moment es va adonar que ja feia una estona que la mirava, ràpidament va apartar la mirada mentre notava com la calor li pujava a les galtes. Per sort va entrar de manera exageradament teatral un noi, que es dirigia directe-ment al pupitre vuit de la seva dreta. Era alt, però no devia ser molt més gran que ella. Tenia els cabells pèl-roigs i esvalotats de manera que sembla un foc ardent, amb uns ulls marrons que la miraven de manera divertida. Es va asseure amb el braç per sobre del respatller. Algunes persones van començar a xiuxiuejar al voltant, el que li va provocar un somriure de satisfacció, com si ho esperes. En aquell moment li va semblar familiar, però estava divagant i necessitava concentrar-se. El responsable de les proves va repartir els exàmens, era llarg, però com abans, ja s'ho esperava, algunes persones es van quedar mirant l'examen bocabadat, no havien de perdre el temps, ella ho sabia.

Ja havia llegit les preguntes cinc vegades, se sabia totes les respostes, però no podia escriure-les estava completament bloquejada només podia rellegir-les una vegada i una altra. Hi havia un silenci sepulcral. La primera persona que va acabar, estava seguda al fons de la sala, Era un noi alt, prim amb els cabells marrons i roba de marca, així successivament van anar tornant els exàmens. Com si el seu cos sapigueu que era l'última oportunitat va començar a escriure les respostes. El noi del pupitre del costat va començar a riure. Ella li va dedicar una mirada fulminant i una ristra d'impropietats, que només va provocar un somriure de satisfacció (que s'amvagi a l'infern). Tot i que creia haver-ho penses, ell va reaccionar com si ho hagués dit en alt, amb una exagerada reacció, com si es claves una daga al pit (S'ho tenia molt cregut)

A la sala només quedaven unes vint persones, però ella ja havia acabat. Va deixar l'examen amb un sospir i se'n va anar.

En sortir de la universitat va decidir torna cap a casa caminant per poder rumiar de com l’havia anat la prova.

Uns quants carrers després va sentir com un cotxe li tocava el clàxon, l'Àlex va girar la vista per veure qui era i es va adonar que era el noi que havia entrat a la sala de la universitat fent el pallasso.

El noi va preguntar si volia que la portés algun lloc, l’Àlex va dir que no, però en noi va insistir.

L’Àlex va pujar al cotxe, però estava molt alerta perquè no el coneixia de res.

El cotxe era un Mercedes Benz molt luxós, semblava que l'havia comprat feia només unes poques setmanes.

El noi ràpidament li va donar la mà i la va preguntar com es deia.

Àlex- va dir ella

El noi semblava molt amable, però una cosa estranya, li va semblar que no era el primer cop que l’havia vist.

Quan van arribar a casa de l’Àlex, ella va baixar del cotxe ràpidament i va entrar cap a casa.

Uns minuts després se'n va adonar que no l’i havia preguntat el seu nom.