Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.



Tot i pensar això, intento no moure’m gaire i quedar-me asseguda correctament a la cadira. Em dic a mi mateixa que he d’estar tranquil·la i respirar a poc a poc. No vull que se’m noti tant que estic nerviosa. Miro una mica al meu voltant i veig que el despatx és molt gran i silenciós. Hi ha una finestra enorme per on entra molta llum i unes cortines clares que es mouen una mica amb l’aire.



Nina Winchester em mira sense dir res, com si estigués esperant que jo comenci a parlar. Durant uns segons no em surt cap paraula i em noto la cara una mica calenta. Finalment, obro la boca i començo a explicar qui sóc i per què he vingut. Parlo lentament, pensant bé cada frase abans de dir-la. No vull equivocar-me.



Mentre parlo, recordo tot el que ha passat abans d’arribar fins aquí. Recordo quan vaig veure l’anunci i vaig pensar que era impossible que m’agafessin. Em semblava massa difícil i massa important per a mi. Però a casa em van dir que ho intentés, que no passava res per provar-ho. Ara penso que potser tenien raó.



Nina escolta amb atenció i de tant en tant assenteix amb el cap. Això em fa sentir una mica millor. Sobre la taula hi ha una llibreta molt neta i un bolígraf col·locat perfectament al costat. Tot està tan ordenat que em fa por tocar res. Em sento una mica fora de lloc, però intento no pensar-hi gaire.



Quan em fa una pregunta, em sorprèn una mica, però responc el millor que puc. Li explico com soc a l’escola, quines assignatures m’agraden més i quines em costen. També li dic què m’agrada fer quan tinc temps lliure. No intento inventar-me res, perquè penso que és millor dir la veritat.



A mesura que la conversa continua, em vaig sentint una mica més tranquil·la. Ja no tinc tanta por de parlar. Em dono compte que Nina Winchester no crida ni s’enfada, només escolta. Això em dóna més confiança. Començo a pensar que, passi el que passi, ja he fet una cosa important: atrevir-me a venir.



En un moment, hi ha un petit silenci. Jo aprofito per respirar fons i mirar per la finestra. Veig gent caminant pel carrer, cadascú amb la seva vida, i penso que potser aquest dia serà important per a mi, encara que no ho sembli ara mateix.



Nina Winchester em parla de com funciona el lloc i del que esperen de les persones que hi treballen. Jo escolto amb molta atenció i intento imaginar-me fent tot això. Em sembla difícil, però no impossible. Per primera vegada, penso que potser podria fer-ho bé si m’hi esforço.



Quan l’entrevista arriba al final, Nina em diu que ja em trucaran. No sé si ho diu per educació o perquè ho pensa de veritat, però li dono les gràcies igualment. M’aixeco amb calma, agafo la meva motxilla i surto del despatx sense mirar enrere.



Quan surto al carrer, noto l’aire fresc a la cara. Em sento alleujada. Camino uns metres i després m’aturo un moment. Penso en tot el que ha passat i en com m’he sentit. Estic cansada, però també una mica orgullosa de mi mateixa.



Potser no em contractaran, però he après que no sempre importa el resultat. A vegades, el més important és intentar-ho i no rendir-se abans d’hora. Aquell dia vaig entendre que tenir por és normal, però no hauria de fer-nos parar.



Mentre torno cap a casa, penso que aquest record em quedarà per sempre. Encara que no surti bé, sé que he fet un pas endavant. I aquest pas, per petit que sembli, m’ha ajudat a creure una mica més en mi.