Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.
Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.
Ja està.
Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.És un lloc més tranquil del que em pensava, tot de color blanc, en silenci i amb poca gent passejant pels amplis passadissos blancs del local.
Al cap de cinc minuts sento cridar el meu nom des de l’habitació al costat de recepció, era una veu dolça i reconfortant la qual em va provocar un instant de tranquil·litat entre tots els pensaments del passat.
A l'entrar m’estava esperant asseguda en una butaca la qual semblava molt còmode mentre es prenia una infusió, en veure’m entrar s’aixecà per presentar-se.
Es deia Cristina, era una noia alta, morena i molt serena la qual presentava en si una gran comprensió sobre la situació actual, després em demanà que jo em presentes i tot i estar nerviós ho vaig aconseguir fer amb valentia, bastant bé, ella en notar-me nerviós va preguntar per què un noi tan jove necessitava estar a un psiquiatre, jo encara més nerviós vaig respondre que era pel meu passat.
Ella estranyada, em digué si podria parlar d’ell per veure si així podria ajudar-me, aleshores m'assegué i vaig començar:
Tot va començar fa set anys per la meva festa d’aniversari, quan la meva tieta em va regalar un braç de veritat, jo pensava que era un braç de joguina, per la qual cosa vaig començar a jugar amb ell, però al cap del temps va començar a fer olor i, a l'adonar-me que era el braç, vaig advertir al meu pare que era el braç el causant del mal olor.
Després d’aquest incident tots es van alarmar, obligant la tieta a fotre el camp. No vaig saber res d’ella en molt temps fins al funeral de la meva àvia, on va passar el pitjor que em podria imaginar:
La tieta, en presència de tots, es va començar a desmembrar a ella mateixa mentre soneria d’una manera molt pertorbadora mentre tots els presents, horroritzats, es van quedar petrificats, veient com, a poc a poc, el seu cos anava caient per tot arreu, deixant un gran llac de sang al voltant del seu cos i, durant un instant de desesperació, tots els presents, desmembrats, es van posar a observar-me amb el mateix somriure el qual la tieta tenia.
La Cristina, impactada, no va saber com reaccionar, només es va quedar allà, en silenci, mirant-me fixament.
Al cap d’uns minuts va preguntar si sabia la raó per la qual la tieta es va suïcidar, però no tenia ni idea de per què ho va fer ni ganes de respondre així que vaig callar fins que la Cristina, de sobte, comença a treure una rialla com la de la meva tieta en aquell dia i, uns instants després, amb l’ajuda d’un bolígraf s’extreu els seus ulls, s’obre els seus braços amb el mateix bolígraf ensangonat i, a poc a poc, es va arrancant les venes i artèries fins a arrancar-se tot el sistema circulatori, deixant així, l’habitació com si fos una piscina plena de sang.
Horroritzat, va reviure els seus traumes de la seva tieta difunta on en recordar la seva expressió una sensació esgarrifadora i, sense res més a fer, vaig córrer fins a allunyar-me el màxim possible d’aquell lloc.
A l'arribar a casa, vaig explicar-li el succeït a la meva progenitora i ella, pensant que m’havia tornat boig, em va portar al metge per veure si, per aquell succés, havia desenvolupat esquizofrènia.
Jo li vaig dir a la meva mare que era tot real i que no tenia cap problema mental, però ella, de totes maneres, va ignorar les meves paraules i m’obligà a anar al metge. Un cop al local l’aire que es respira era inquietant pel succésdelaanterior vegada, a l'arribar, la meva mare va anar ràpidament a demanar hora per mirar-me si patia d’algun tipus de trastorn mental, per sort de la meva mare, ens van donar hora per aquell mateix dia a les 6 del vespre.
Durant tota la resta del dia inquiet per veure que podria passar quan arribés al metge fins que vaig sentir un crit del menjador de la meva mare, dient-me que ja era hora d’anar al metge i que no em preocupés, que tot sortiria bé.
A l'arribar la mare em digué que havia de anar a fer la compra que no es va en recordar de fer-la ahir i jo no creia que era la millor idea per fer ara, però com era “urgent” doncs no passava res.
A l'acabar la conversa, m’assegué en una cadira a esperar el meu torn, on observava la sala d’espera, aleshores una família sortia de la consulta amb un to trist i preocupat pel futur del seu fill.
