Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira a fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



Camina a poc a poc, de forma automàtica, cap al petit sofà que decora el racó. S’asseu amb cura, col·locant un dels coixins a la seva falda, intentant calmar els nervis que envaeixen l'estómac i observa el silenci absolut amb les mans entrellaçades.

L’habitació està il·luminada amb uns llums blancs i freds que li donen a la sala un aire impersonal, distant, gèlid. La jove mira cap al davant, perduda, com si la seva ment hagués abandonat el seu cos.

La sala duu a un passadís, llarg i ampli, amb parets blanques i sense decoració, nues, buides, igual que ella. Al final del corredor una porta de fusta blanca es troba entreoberta deixant veure una taula metàl·lica. D’ella surt un home major, en bata blanca, amb un portafolis al braç. Es reuneix i intercanvia unes paraules amb els dos policies que es troben asseguts a una butaca al costat contrari de la sala. L’home s'acomiada d’ells i torna a la sala d’abans. Els policies travessen el passadís caminant directes cap a ella, malgrat que sembli no adonar-se’n. El primer policia la crida, fent-la abandonar els seus pensaments.



-És vostè na Marina Fuster?- Ella els mira atordida i intenta respondre, però un sanglot s’ofega a la seva gola. Na Marina només assenteix incapaç de fer res més.

-Jo soc n’Arnau Crides i aquesta la meva companya, la inspectora Neus Fidel, necessitam que ens acompanyi- Li diu amablement, amb un rostre empàtic, comprensiu. S’aixeca amb cura, deixant el coixí a una banda de la butaca. Els policies la guien cap a la mateixa habitació de la qual havia sortit el doctor uns instants abans. Cada pas que fa, cada pas amb què s'acosta a aquella habitació ho sent com un pes que li enfonsa el cor i que li arrabassa la capacitat de respirar.





Quan entra a l’habitació i na Neus tanca la porta l’únic que és capaç de veure és el monticle blanc que jeu sobre la taula metàl·lica. El doctor li xerra, però ella no l’escolta, no pot. Es col·loca davant del moble i a poc a poc, sota la mirada desesperada de na Marina, el forense aixeca la tela que cobreix el rostre de la seva estimada mare. Na Marina no ho pot evitar i arrenca a plorar. Maleeix. Crida. S'esfondra.



-És ella- Afirma amb un fil de veu.



La policia li col·loca una mà a l’espatlla i la convida a asseure’s davant de la taula de treball del forense, lluny del cos de la dona que li havia donat la vida i a qui li havien arrabassat.

-Sabem que és una situació molt difícil per a vostè - continua n’Arnau amb veu suau- Preneu-vos el temps que necessiteu. Na Marina es deixa caure a la cadira, com si les seves cames ja no li pertanyessin. Es cobreix el rostre amb les mans, però la imatge ja està gravada a la seva ment, inesborrable. El forense torna a cobrir el cos amb el llençol, amb una gesta respectuosa.



-Marina,- Diu ell amb cautela- quan se senti preparada, necessitam fer-li algunes preguntes.

Ella assenteix de nou, mecànicament. Respira a fons i entretalladament, una, dues, tres vegades. L’aire entra, però no plenament; surt, però no alleuja el dolor que inunda el seu pit.

-Què… què ha passat? - aconsegueix articular al final, amb la veu trencada, sense aixecar la mirada del sòl.



Els policies intercanvien una breu mirada. Na Neus s'ajup i recolza una mà a la seva falda mentre que li xiuxiueja: -Encara ho estam investigant, però Marina…No creiem que hagi estat una mort natural.

Les paraules cauen lentament, una a una, però cada síl·laba pesa tones, moltes més de les que pot aguantar- Na Marina sent que alguna cosa es trenca al seu pit, una esquerda que s’obre a poc a poc.



-Heu discutit recentment?- deixa caure la pregunta n’Arnau.

-No!- nega na Marina amb desesperació- Ma mare estava bé. Totes dues ho estàvem. Ahir vam parlar em va dir que vindria a visitar-me aquest cap de setmana.



La seva veu torna a trencar-se i les llàgrimes tornen sense demanar permís. Amb els punys tancats, arruga el seu vestit, com si cada plec fos un crit que no pot deixar sortir.

-Ho sabem, per això el seu testimoni és tan important. Volem comprendre què va ocórrer a les seves darreres hores.



Na Marina aixeca la mirada per primera vegada. Els seus ulls, d’un bell verd, estan envermellits, vidriosos, perduts.



-Puc… puc veure-la una darrera vegada? Puc acomiadar-me d’ella?- Pregunta baixant la mirada.



El forense i els policies intercanvien una mirada que per ella dura una eternitat. Finalment, el metge ho consent i junts es dirigeixen cap a la llitera. Alça la fina tela i s’acosta a ella amb el cor romput. L’observa bé, les seves redones galtes, el seu somriure, les pigues que envoltaven el seu nas… La mira intentant endinsar-se en els seus darrers moments juntes.

-Ho sento, mamà- diu mentre unes llàgrimes rebels trasbalsen el seu rostre- Tant de bo hagués pogut ajudar-te. T’estimo.- La policia li col·loca una mà a l’espatlla i la guia una altra vegada cap a la butaca mentre el forense cobreix una vegada més el cos de la seva estimada mare.

-Necessitam que ens responguis unes preguntes per entendre què li ha passat a la vostra mare- Ella accedeix, vacil·lant, tractant d’ordenar els records que se li amunteguen al cap, records que li agreugen el nus que se li forma a la gola.



-Primer parla’ns dels seus darrers dies. Qualsevol detall podria ser important- Anuncia n’Arnau mentre treu de la seva butxaca una enregistradora de veu.



-Fa un parell de dies que no la veig, he estat de viatge des del dimecres. Dimarts va ser el darrer dia que vaig estar amb ella. Vaig notar que hi havia alguna cosa malament, malgrat que no em volgués dir res, es movia amb més dificultat, les mans li fallaven i quasi no podia parlar.-

-Hi havia alguna cosa o persona que li preocupés? Havia rebut qualsevol mena d’amenaça?

-No ho crec. Era la dona més servicial i dolça del poble. Si hi havia qualsevol event era la primera a aixecar una mà per ajudar. Si qualcú necessitava ajuda, ella deixava el que estigués fent per prestar ajuda. Sempre posava els altres per davant d’ella mateixa.- expressa na Marina amb la mirada perduda i un somriure trist mentre la seva ment viatja als racons més remots dels seus records.- Era la millor.- Afegeix.



-Vivia tota sola? Amb el seu marit…?- La interroga.



-Mon pare se'n va anar fa dos anys i el meu germà viu a Holanda amb la seva dona i els seus fills. Fa mesos que no ve a Mallorca. Jo la intentava visitar tres o quatre vegades a la setmana, perquè no estigués tota sola, però amb els estudis i el treball… no sempre podia. Però telefonàvem diàriament.- Els agents assenteixen.



-Quan va ser la darrera vegada que la va veure en persona?- Na Marina es pren uns segons abans de contestar.



-Dimarts- Diu finalment- Vaig passar amb ella la tarda.



-D’acord, a partir d’aquí ens encarregam nosaltres- Anuncia a la vegada que apaga l’enregistradora. N’Arnau s’acomiada de tots i se’n va, perdent-se entre les ombres del passadís, deixant darrere seu només el batec sonor dels seus passos.

-Començarem avui la investigació- informa na Neus a na Marina agafant-li la mà.- Revisarem el domicili, l’historial mèdic… La informarem si descobrim alguna cosa. Però s’ha de mantenir fora de la investigació. Sabem que coneixes bé aquests tipus de casos, perquè tu mateixa has estat sobre el terreny en situacions com aquesta, però saps que un familiar participi en una investigació no surt mai bé, has de deixar-ho en les nostres mans.

L’ENDEMÀ:

Na Marina va arribar a la casa de la seva mare, la casa de la seva infantesa. El cotxe de la policia aparcat a la porta on de petita jugava a la rajola i que encara està dibuixada al sòl. Diversos agents entren i surten amb quaderns i càmeres. No pot entrar, no és casa seva ni tampoc té permís involucrar-se en la investigació.

Resignada s'asseu a la vorera, abraçant-se les cames, observant per les portes obertes com els policies registren cada habitació, com obren els calaixos plens de records i fan fotografies a la que hi havia estat, en un temps no molt lluny, la seva llar.

Na Neus, la policia que havia parlat amb ella el dia d’abans, treu el cap per la finestra d’una de les habitacions del pis superior. Des d’allà amunt observa a la filla de la víctima.

-Sembla tan petita, tan perduda- xiuxiueja per a ella mateixa. Només és una jove de vint-i-quatre anys que ha perdut a un dels majors pilars de la seva curta vida. Na Neus no pot evitar sentir una punxada de llàstima i empatia. Ella també havia perdut la seva mare jove, però va ser una malaltia la que se la va endur.

La inspectora s’allunya lentament de la finestra i s’asseu bruscament al llit. Estava ben feta, semblava que feia temps des de la darrera vegada que qualcú la va emprar.

Es queda cinc, deu minuts mirant el mirall que penja davant seu intentant trobar les respostes a un lloc on no són. Decideix baixar les escales, cap a l’habitació de la víctima, l’habitació on la veïna es va trobar el cos. Després que no es presentés dos dies seguits al grup de lectura, na Mili, veïna i amiga seva, va decidir entrar a la casa amb les claus d’emergència que li va donar uns mesos abans. Na Mili va cridar a emergències, però ja era massa tard, ja feia temps que la seva amiga havia abandonat aquest món.

Na Mili es troba en aquest mateix instant en comissaria. Malgrat que ja la van interrogar el mateix dia que va trobar el cos de la seva amiga, a causa de com d’alterada es trobava no va poder respondre cap pregunta, quan obria la boca per parlar esclatava a plorar desconsoladament.

La inspectora esquiva un policia que surt de l'habitació amb pressa i entra amb cura de no tocar res. Es posa els guants i inspecciona l’habitació en cerca d’alguna pista, alguna cosa que se'ls hagués pogut escapar als seus companys. El llit està desfet, intacte des que van trobar el cos sense vida. L’habitació és fosca, amb les finestres tancades impedint que cap raig de llum arribi a aquesta habitació i il·lumini les parets que tal tragèdia van presenciar.



Damunt la taula de nit hi ha diverses imatges, algunes amb na Marina, altres amb un nin que no reconeix o amb un home que somriu alegre. Obre el calaix i troba una col·lecció de medicaments, els treu un a un, intentant reconèixer-los.

El toc d’una mà a l'espatlla la fa pegar un bot, espantada.



-Tranquil·la soc jo- Li diu n’Arnau intentant tranquil·litzar-la. Na Neus alleujada espira fons. Li mostra els medicaments i una vegada n’Arnau té els guants posats li dona un pot de pastilles perquè les examini.



-Són medicaments pel dolor- L’informa.





Una vibració els sorprèn. Amb la mà lliure, na Neus agafa el telèfon i introdueix la clau per desbloquejar-lo. Un nom brilla a la pantalla, “Lalo”, el forense encarregat del cas. Na Neus prem el missatge i un document omple la pantalla. Entre tecnicismes i paraules que gairebé no entén, na Neus troba un nom que reconeix “Blanca Alcover”, la mare de na Marina.

-És l'informe de l'autòpsia de Blanca Alcover- Li comunica. Llegeix el document en veu alta amb atenció i quan arriba a la darrera línia, a la causa de la mort, no perd ni un segon i amb incredibilitat llegeix en un xiuxiueig “Causa de la mort: Mort per enverinament (sobredosi d’anestèsics)”