Ell no sabia que feia allà, sol volia tornar cap a casa.



Les parets eren blanques i al fons es veia una porta negra en mig de tot.



Ell no entenia res, sol volia parlar amb la seva professora, com cada dilluns, però ell no entenia per què estava en una classe sol i no amb una de molta gent.



De sobte una dona alta, rosa que tenia ulls blaus i una bata blanca va sortir de la porta dient que passes.

-Pere, vine amb mi-.



Ell es va aixecar i va anar amb ella, va entrar per la curiosa porta negra i va veure una sala que no havia vist mai.



Aquell cop era diferent, no era la sala blanca i solitària en la qual havia estat sempre, era una molt diferent, bastant diferent. En aquella sala hi havia persones, NENS I NENES normals, era el primer cop que coneixeria a algú, però en sortir a la pissarra per presentar-se a tothom va començar a plorar.

El Pere no entenia res, mirava a tothom amb por i semblava que reien, aleshores va caure la gota que va fer vessar el got. Es va portar les dues mans a la cara i va començar a cridar. La professora el va intentar agafar, però ell la va empènyer.



La professora va anar corrents a l’escriptori i va prémer un botó vermell. Van començar a sonar les alarmes i tres guàrdies completament armats van entrar a la sala i se’l van emportar.







Se’l van emportar a una sala que era tota negre, hi havia un sol llit i una petita finestra i una porta que quan el guàrdia se’n va anar van tancar.







A mitjanit el Pere es va aixecar per malsons sobre el que havia succeït a classe i va sentir a un metge parlar amb la seva mare a fora de l’habitació:







-Escolta Mireia, aquest nen no és normal, tota la gent amb problemes que ha vingut aquí ha pogut solucionar els seus problemes mentals, però el seu cas és molt diferent, no és gens social i creiem que té un monstre al cap que li canvia la realitat, hem intentat parlar amb ell i ajudar-lo, però és que no hi ha cap solució. Tu has vist alguna activitat fora de lo normal que hagi fet ell quan està a casa?- va dir el metge-. Doncs jo crec que està igual que sempre, no entenc per què em parleu així d’ell. El Pere no és un monstre és un nen traumatitzat per la mort del seu pare que necessita ajuda. I jo sol us demano que l’ajudeu i vosaltres, que esteu especialitzats en aquests casos no podeu! I jo, jo m’estic tornant boja, no puc dormir més de 4 hores diàries perquè el nen crida a la nit, i mira que últimament he notat millora, però ara que em dius millor m’has trencat! Vostè que vol que faci, QUE PUC FER!- Va dir la mare del Pere plorant i cridant-.



-Mireia, entenc la teva situació, no és gens fàcil el que estàs passant, sol et demanem calma i si vols deixar-nos al nen més temps.- va dir el metge-.



-Deixar-vos al nen més temps! Fa ja tres mesos que us pago molts diners i no noto cap millora, sol el nen més trist i dient-me tot el dia si jo crec que està boig. Com vols que et doni més diners si no en tinc ni per mi!- va dir la mare-

-No ho sé, demana un préstec al banc, demana ajuda a familiars, si vols nosaltres et podem fer un descompte, però no per molts diners- va dir el metge-.







De sobte es va sentir un cop molt fort a l’habitació del Pere. Ells dos van entrar corrents i estava el Pere estirat a terra cridant mirant al cel mort de por. La mare es va llançar cap a ell i el va intentar calmar, mentre que el metge va cridar a unes infermeres perquè el sedessin.

Quan tot va acabar la mare es va quedar a dormir amb el Pere morta de por i ell va estar dormint tota la nit.



Un cop es va aixecar no se'n recordava de res, va ser tot molt estrany, i aleshores es va adonar que estava volant, ell havia sortit del seu cos i va començar a volar pel voltant. Fins i tot podia veure a la seva mare plorant al costat del seu propi cos. Ell la va intentar abraçar, però les seves mans van travessar el cos de la mare, era com si el Pere fos un fantasma INVISIBLE. Ell va començar a cridar per veure si la seva mare l'escoltava i de sobte, des de molt lluny el Pere va sentir algú dient-li:

-Tranquil Pere, aquí ningú no et pot fer res-

-Què és això, qui ets tu? Perquè estic aquí i no amb ma mare i perquè saps el meu nom!- va dir el Pere.



-Hola, Pere fa molt que no ens veiem- Va dir l'esperit

-Això no és real, unes altres al·lucinacions amb tu pare no, no m’ho tornis a fer!-

-Si no és real, per què pots veure a la teva mare al mateix temps que està passant tot?-.



-Papa, de veritat ets tu?- va dir el Pere mig plorant

-Si fill, benvingut al meu paradís, a què és estrany?

-Papa, perquè ens vas deixar et trobo molt a faltar, per favor, explica-m'ho.-va dir el Pere mig plorant.



-Tranquil fill que aquí tens tot el temps del món per entendre tot-.