Feia més de cinc minuts que era a la cantonada del davant. O això li semblava. El temps, quan dubtes, deixa de comportar-se com hauria. S’allarga, s’encalla, es torna espès. Mirava la porta sense mirar-la del tot, amb els ulls fixos però la ment desordenada, saltant d’un pensament a un altre sense acabar-ne cap. Entrar o no entrar. Avui o un altre dia. Ara o mai, tot i que el “mai” sempre havia estat una opció sorprenentment còmoda.



Va moure lleugerament el peu dret, com si aquell petit gest pogués desencallar-lo. No va funcionar. Al seu voltant, la gent passava amb la naturalitat de qui sap exactament on va. Motxilles, bosses, auriculars, converses a mitges. Ningú no s’aturava. Ningú no el mirava. I, tot i així, tenia la sensació que si feia mitja passa en la direcció equivocada, tothom ho notaria.



Va recordar altres cantonades, altres portes. Moments semblants en què havia decidit marxar abans de temps. Sempre hi havia una excusa raonable: no era el dia, no era el moment, no era tan important. Amb els anys havia perfeccionat l’art de desaparèixer sense fer soroll. De ser present només el just. De no complicar les coses.



Va respirar fons. L’aire fred li va entrar als pulmons i li va provocar una fiblada estranya, gairebé dolorosa. Durant un instant va tenir la temptació de girar cua. Tornar a casa, tancar-se a l’habitació, fer veure que res no havia passat. Però alguna cosa —potser el cansament, potser la ràbia acumulada— el va fer avançar.



Un pas. Després un altre. Va travessar el carrer gairebé sense mirar, confiant més en la sort que en els semàfors. Els cotxes van passar lluny, indiferents. Quan va arribar a la vorera de davant, es va quedar quiet un segon, amb la mà suspesa a l’aire. Empènyer la porta semblava un gest massa definitiu.



La porta es va obrir amb facilitat. Massa. Cap grinyol, cap resistència. Aquell detall el va descol·locar. Esperava algun senyal que confirmés la importància del moment, però només va trobar una sala tranquil·la, amb una llum suau i una olor neta que li va resultar desconeguda. Tot era excessivament normal.



—Seu un moment, sisplau —li va dir una dona des del taulell, sense deixar de mirar la pantalla—. Ara t’atendran.



Va assentir automàticament. Es va asseure al sofà que hi havia a un costat de la sala. El coixí es va enfonsar sota el seu pes, com si l’acceptés sense qüestionar res. Aquella comoditat el va incomodar. No encaixava amb el nus que tenia a l’estómac ni amb la tensió que li recorria l’esquena.



Va observar l’espai amb atenció, buscant alguna cosa a la qual aferrar-se. Les parets eren clares, sense decoracions innecessàries. Hi havia una planta que semblava artificial i un quadre abstracte que no deia res concret però que li transmetia una sensació estranya, com si algú hagués intentat explicar alguna cosa sense trobar les paraules adequades. Va pensar que potser ell era una mica com aquell quadre.



El rellotge de la paret marcava els segons amb una precisió implacable. Tic. Tac. Cada so li semblava massa fort. Va recolzar els colzes sobre les cames i va entrellaçar els dits, intentant que no li tremolessin. Es va preguntar quantes persones s’havien assegut en aquell mateix sofà abans que ell. Quantes havien entrat amb por. Quantes havien sortit igual que havien arribat.



Els pensaments li van començar a desfilar sense ordre. Records d’escola, de mirades esquivades, de paraules que s’havia empassat. Moments en què hauria volgut cridar i només havia somrigut. Havia après a no molestar, a no destacar, a no existir gaire. Invisible. No perquè ningú li ho hagués imposat explícitament, sinó perquè el món semblava recompensar els que feien poc soroll.



Va tancar els ulls un instant. Només un. Però va ser suficient perquè el cor li bategués més ràpid. Tenia por del que vindria després. De parlar. De no saber explicar-se. De quedar-se en blanc. Però també tenia por de continuar exactament igual, d’aixecar-se d’aquell sofà i tornar a la seva vida sense haver canviat res.



Quan algú va pronunciar el seu nom, va obrir els ulls de cop. La veu provenia d’un passadís estret, al fons de la sala. Es va aixecar lentament, amb les cames una mica rígides, i va avançar seguint aquella veu. Cada pas li pesava, però alhora li donava una sensació nova, incòmoda però real.



Potser no canviaria res. Potser tot allò no serviria de gaire. Però havia entrat. Havia travessat la porta. I, per primera vegada en molt de temps, no havia decidit desaparèixer abans d’hora.