Després dels cinc minuts més llargs de la seva vida, se li acosta una infermera per indicar-li que ja pot entrar a l’UCI.



Amb el cor en un puny, torna a respirar a fons, es posa la mascareta amb mans de gelatina i travessa la porta amb por.



Ja està.



Cap de les mil i una imatges que havia anat visualitzant els dos últims dies l’ha preparada per a la imatge real: el seu pare estirat en un llit d’hospital, connectat a un monitor i amb tot de cables entrant-li i sortint-li del cos. L’havien avisada que seria dur, però això… és com la batalla de Hogwarts, quan Lord Voldemort anuncia el seu ultimàtum. Tanmateix, fa el cor fort, avança fins a la cadira del costat del llit i entrellaça les seves mans amb les d’ell com un nus mariner.



No diu res, simplement li fa companyia. Perquè sàpiga que no està sol.



Mentre li acarona distretament la mà, tot d’imatges li creuen la ment, imatges de cada moment que han compartit. De cada rialla. De cada abraçada. Fins i tot de cada llàgrima i enrabiada.

Amb nostàlgia i por de no poder-ho repetir, tanca els ulls per reprimir les llàgrimes acumulades i s’aferra amb dents i ungles a l’esperança.



-Elna…



Una veu trencada i tremolosa la treu dels seus pensaments. Primer es pensa que s’ho ha imaginat, però no. És ben real.



Sobresaltada, obre els ulls buscant-ne l’origen.



El que no s’espera trobar, però, és amb la mirada penetrant del seu pare.



-Ha estat ell…





-Tranquil, papa, ets a l’hospital. Has tingut un ictus, però et posaràs bé.



-Ha estat ell…



Novament, intenta fer cas omís d’aquesta frase, malgrat que la trasbalsa una mica. Qui és “ell”?



-Has d’aturar-lo… Crec en tu…



PIP…!



De sobte, el cap li cau cap a un costat i els monitors comencen a xiular. Ella s’afanya a demanar ajuda, però no pot apartar la mirada del cos tens del seu pare i dels seus ulls oberts com plats. I encara menys dels seus llavis, incapaços de pronunciar ni un mot més, després d'haver confegit les paraules “us estimo”.



Les infermeres la fan fora, però està completament paralitzada. Des de la finestra observa amb horror com intenten reanimar-lo amb les pales, però el monitor no para de xiular.



Dos minuts després, és mort.





L’espetec eixordador d’un tro treu l’Elna dels seus pensaments. Mira cap a la finestra i contempla silenciosament com cau el ruixat. És el primer de setembre i, per bé que no és normal que plogui tant en aquesta època de l’any, és com si Manresa plorés per l’absència del seu pare.



Encara no ha pogut assumir que els metges es pensessin que el coàgul que li havia provocat l’ictus s’hagués dissolt i, poques hores després, li hagués tapat una artèria del cor. Tot massa de pressa per poder-ho assimilar.



El record del funeral encara li és ben present i fresc, per molt que ja hagi passat un mes des de llavors. El mes més dur de la seva vida.



Però ja és hora de mirar endavant, de mirar cap al futur.



La seva mare, per girar full, ha venut el pis on han viscut a Santpedor i ha comprat una casa a Durro, a la Vall de Boí. Tot i que a ningú li agrada començar de zero, saben que és la millor opció.

Perquè cap centímetre d’aquella casa no els el recordarà mai.



Potser així serà la manera que no se sentin culpables de continuar vivint quan ell ja no ho podrà fer.



Està acabant d’empaquetar els seus últims béns quan sent la veu de la mare que la crida per marxar. El taxista ja és a la porta, esperant-les per traslladar-les a Durro, la seva nova llar. Així doncs, s’afanya a obeir i a tancar la caixa.



Abans de travessar la porta del pis, però, hi llança una última ullada carregada de nostàlgia i de tristesa. Per acomiadar-se de l’albada de la seva vida, del seu pare…





La nova casa de la família Boix està situada a la part més alta del poblet de Durro, amb unes vistes espectaculars de tota la Vall de Boí. És una mansió immensa, com un poble, feta de fusta i pedra de muntanya, amb una teulada de pissarra, molt semblant a les mansions de muntanya més antigues.



Però, per molt bonic que siguin l’entorn i la casa, l’Elna la continua trobant estranya. Incòmoda. Buida, sense el seu pare. És per això que, un cop s’han instal·lat, decideix anar a fer un volt pel poble amb bicicleta.



Després de recórrer un passeig tranquil contemplant el magnífic paisatge muntanyenc, s’atura davant l’ermita de Sant Quirze per admirar-ne la bonica i delicada arquitectura romànica. Quan amb prou feines feia uns minuts que estava asseguda a l’ombra, veu un noi d’aspecte atractiu, alt i bru, amb uns ulls marrons simpàtics, d’una edat similar a la seva, uns setze anys, que se li acosta en bicicleta.



-Hola, ets nova al poble?

-Tant se’m nota?



Ell fa un mig somriure abans d’adreçar-se-li.



-Una mica. Ningú del poble puja aquí a dalt, i no tens pinta de turista. Em dic Dídac, i tu?



-Elna.



-I bé, Elna, què et porta per aquest poble de muntanya mig oblidat?



Abans de respondre, es passa un floc de cabells castanys per darrere l’orella i entretanca els ulls marrons per reprimir la tristesa.



-La mort del meu pare -respon amb to monòton, per més que encara l’afecta dir-ho.



-Ostres, em sap greu -diu ell abaixant la mirada un segon més del normal.



-A mi també.



Resten uns minuts en silenci; ella amb la mirada clavada a terra i ell buscant algun tema de conversa.



-No deus haver vist pas el poble, oi?



-No.



-Doncs vinga, que te l’ensenyaré!





Dos dies després, la noia es troba berenant a la seva habitació en companyia del Dídac. Últimament, ell ha estat la seva única connexió amb el món real i un suport moral molt important per a ella.



L’habitació és una cambra força gran, feta de roques i fusta, amb un llit a sota d’una finestra i un escriptori sota d’una altra. A més a més, hi ha totes les caixes de la mudança amuntegades pertot arreu de la sala.



-Què t’està semblant, el poble? Gaire avorrit? -diu el noi aterrant a la cadira de l’escriptori.



L’Elna fa remuntar les seves espatlles com una au que emprèn el vol mentre s’asseu al llit.



-És bonic -li respon-. Però sembla que amagui secrets.



-Aquest poble té memòria llarga -diu-. Massa…



Es queda intrigada per la frase. A què es deu referir? Li amaga res?



De cop, l’atenció del Dídac es fixa en un tros de paper antic que sobresurt d’un dels calaixos i l’acaba d’estirar.



-És una carta! -exclama.- Ho sabies?



L’Elna nega amb el cap i s’hi acosta per llegir-la.



-L’antic propietari de la casa es deia Miquel, devia ser seva.



Estimada Núria,

Espero de tot cor que rebis aquesta carta, per més que no sé pas on pares.



No entenc com ens ha pogut passar això, no a nosaltres. Però et prometo que ho arreglaré. Et trobaré. Encara que impliqui recórrer mig món, no ho dubtis.



T’estimo com un foc roent,

Miquel.









Ja fa una hora que recorren tot el poble, preguntant a cada persona que veuen sobre l’existència del Miquel i la Núria, però ningú sembla saber-ne res.



Estan a punt de rendir-se quan albiren un vell pastor amb un ramat de xais. Així que el Dídac decideix preguntar-li-ho, sense gaires esperances.



-Quan era jove els vaig conèixer. Tot el poble deia que eren la parella perfecta, fins que un dia la Núria va desaparèixer. Ningú sap del cert on va anar; n’hi ha que diuen que es va escapar, altres que la van segrestar. La qüestió és que el Miquel mai no va tornar a ser el mateix, des de llavors. La va buscar pertot arreu, però no es van retrobar mai. La resta de detalls els desconec.



Assenteixen una mica desanimats, atès que no era la resposta que esperaven. Ja estan desfent el seu camí quan senten que el pastor els crida:



-Espereu! Recordo que el Miquel tenia una veïna, la Maria. Ja és molt gran, però encara viu al poble. Just allà.



Assenyala la casa vella que hi ha al costat de la de l’Elna. Ells li ho agraeixen i es dirigeixen cap a la nova destinació.





La Maria viu entre ombres. Habita en una casa diminuta i mig enderrocada. D’entre les roques creix heura, cosa que li dona un aspecte més agrest.



Quan piquen a la porta, els obre una senyora d’aspecte amable i arrugat, amb una mirada ambre i dolça com la mel. Sobre les seves ossudes espatlles regalimen rius d’albada finíssims com un vel de núvia. Va vestida amb una bata rosa que li cau fins als peus, dissimulant-li així el seu cos escanyolit.



-Bon dia, ens agradaria parlar amb la senyora Maria -saluda el Dídac.



Ella els mira com si s’acabés de despertar d’un trànsit.



-Ens diem Elna Boix i Dídac Mas, i ens agradaria que ens expliqués qui eren el Miquel i la Núria -afegeix l’Elna.



Aquestes paraules fan reaccionar la vella, que perd tota expressió de somnolència i se li enfosqueix la mirada.



-Passeu -indica secament.



Un cop dins, la Maria els prepara dos gots de suc i unes galetes abans de començar amb la seva narració:



-No hi ha gran cosa per explicar. Coneixia el Miquel des de ben petit. Aleshores jo tan sols era una nena, però el recordo molt, a ell. Va conèixer la Núria a l’església de Sant Quirze, quan tenien uns disset anys. Recordo que ell li escrivia poemes.



-Van sortir durant molt de temps, fins que un dia van planejar anar a viure a Portugal, ja que aquí tothom estava gelós d’ells. Però el dia que havien acordat eixir del poble i partir cap a Portugal, la Núria no es va presentar. El Miquel la va esperar durant hores, àdhuc un dia sencer, però no va aparèixer. Al final, va marxar el Miquel tot sol, a cercar una nova vida.



-Però a la casa vam trobar una carta que deia que el Miquel buscaria la Núria per on fos i que se l’estimava. No hi havia gaire ressentiment -explica el Dídac.



Pels ulls de l’anciana, hi creua una ombra de por, però la dissimula i els contesta de manera força brusca.



-Jo ja us he explicat tot el que sé, només són històries del passat. Feu-me cas i deixeu córrer aquest tema, nois.



S’acomiaden de la Maria i tornen a casa de l’Elna acompanyats per la tènue llum del crepuscle. Allà es diuen adeu i queden per veure’s l'endemà al matí.







-Hem d’arribar al fons d’aquest misteri -anuncia l’Elna des del terra de la seva habitació, envoltada de papers i retoladors.



-Sí, és molt estrany tot plegat -afegeix el Dídac.



Acorden posar en comú tot el que saben i van construint un mapa mental al suro de la paret amb notes adhesives i fils de colors.



Quan ja ho tenen tot muntat s’adonen que hi ha una cosa que no encaixa: la carta.



-No trobes que va ser una mica brusca, quan li vam demanar sobre la carta? -pregunta el Dídac.



-Sí, era com… si ens amagués alguna cosa.



-Per tant, la resta de la informació podria també ser falsa. O, si més no, haver-hi llacunes. Per això no ens encaixa!



De l’entusiasme, el Dídac dona una manotada al terra de fusta, el qual retruny, i una peça es desencaixa una mica. I l’escletxa… emet càlids raigs de sol!



Els dos nois es queden ullpresos i s’afanyen a retirar la biga. A sota hi troben un magnífic rellotge de butxaca antic amb tapa. És de color daurat amb tot de filigranes negres recorrent-lo, formant tot de boira. Quan pitgen el botó, se’ls obre la tapa, i hi descobreixen una bombolla de cristall protegint unes delicades agulles. És un rellotge molt antic… però encara va a l’hora.



Amb tota la informació que han reunit, els dos nois decideixen fer una visita a la Maria per demanar-li explicacions.





L’anciana obre al segon truc. Sembla sorpresa.



Els fa passar al menjador, on de seguida el Dídac li diu que saben que els ha enganyat. És molt brusc i directe, i els ulls de la Maria, sempre de mel, ara són una finestra a una allau de neu que la colpeja amb força. Quan sembla a punt d’explicar-los-ho, la seva mirada s’encasta en el rellotge que l’Elna porta penjat al coll. De nou, se li enfosqueix el rostre i els seus ulls són dos pous infinits de temor. S’afanya a fer-los fora de la llar entre milers de disculpes i els tanca la porta amb els ulls vidriosos.



Els dos nois es queden atònits. No entenen què ha espantat tant la vella. Tanmateix, se’n van a fer una volta pel poble, conscients que a l’ancina ja no li trauran més informació.





L’endemà al matí, l’Elna es lleva com cada dia esperant trobar-se la seva mare treballant al menjador. El que no s’espera trobar, però, és la portada del diari d’aquell dia on hi apareix una notícia sobre un assassinat al poble de Durro.



I, quan s’acosta a llegir-la, li retorna la mirada un rostre arrugat, encimbellat de neu perenne i amb uns ulls de bresca.



Una descàrrega elèctrica d’emocions li recorre el cos.



És la Maria.