Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.



­- Tinc trenta-dos anys, vaig néixer a Birmingham, a un barri de benestar, era molt bona amb els números a Londres, però ara he vingut aquí a Manchester per poder estudiar un grau de química.



-I per què vols treballar aquí, si estàs estudiant química­­?

-Perquè necessito pagar-me els estudis i el lloc on viure, no tinc manera de pagar-ho tot.



-Bé, fins aquí arriba l'entrevista Millie, ja et trucarem, moltes gràcies per vindre.



-Ha sigut un plaer, moltes gràcies.



Mentre sortia d'aquella casa blanca i molt gran, podia veure tots els seus mobles i quadres que, fàcilment, segur que valen més que tota la meva casa junta, també podia veure aquelles columnes de tres o quatre metres d’alçada amb dibuixets gravats en elles. Quan ja estava a la sortida, vaig poder veure com un Lamborghini arribava derrapant al pàrquing de la casa, en aquell moment em vaig quedar bocabadada, gairebé m’atropella. El cotxe era de color negre com un puma, tenia ratlles verdes i les rodes d’or pur. Del cotxe va sortir un noi, era jove, molt alt, aquella alçada que impressiona, ros i amb els ulls marros, duia roba de marca, d’aquella que no has sentit mai, però saps que val molts diners. El noi, després de quasi atropellar-me, em va mirar amb ulls de superioritat i tot seguit va entrar en aquella casa gegant.



Quan vaig arribar al meu pis, després d’agafar dos trens i un autobús que passa cada hora, vaig estar-me al llit per descansar i buscar altres feines perquè després d'anar a l'entrevista i veure com era la casa i els seus luxes no esperava que m'anessin a trucar per donar-me la feina.



Vaig estar buscant durant una mitja hora i després em vaig posar el pijama i vaig anar al sofà a veure una sèrie i menjar-me una pizza, després em vaig adormir.



De sobte em vaig despertar molt atabalada perquè estaven picant molt fort a la meva porta. Em vaig posar un abric i quan vaig obrir dos homes em van posar una bossa al cap i em van portar a una furgoneta. Em van posar en una furgoneta i vaig estar allà durant una hora. Quan a la fi em van deslligar les cames i les mans i seguidament també la bossa del cap. En aquell moment no sabia on estava, però podia deduir que era un pàrquing antic on semblava que ningú havia estat des de feia molt de temps.



En aquell moment vaig reconèixer a dues de les persones que estaven allà. Eren la Nina Winchester i el noi del Lamborghini. En aquell moment, jo no entenia res del que estava passant.



De sobte la Nina es va acostar a mi i em va dir:

-Hola, Millie, com estàs? Espero que els meus ajudants no t’hagin fet mal al portar-te aquí.



Jo en aquell moment encara no entenia res. Però ella va continuar:

-Sento haver-te despertat a aquestes hores del matí, però havia de parlar amb tu. Com pots observar la nostra família no és el que sembla. T'oferirem feina, però no la que tu ens vas demanar.



-En què consisteix la feina?

-Recordes el que em vas dir a l'entrevista?

-Què vivia a Birmingham?

-No, que estudiaves química. Doncs es podria dir que la nostra cuinera l'hem hagut d’“acomiadar” perquè no rendia i crèiem que ens anava a delatar a la policia.



-Ho entenc, i vosaltres voleu que jo sigui ara la vostra cuinera no?

-Ja veig que ens n'anem entenent Millie. Tens 24 hores per decidir que vols fer. Si la teva resposta és sí, reuneix-te amb nosaltres a la nostra mansió, si la teva resposta és negativa... Ja saps el que passarà.



-Doncs no tinc una altra opció, no?

-Oh Millie no ho miris així, així sembla que sigui una mala persona, i no ho soc, t’estic donant feina amb la qual podràs guanyar molts diners. Ara els meus homes et portaran a casa. Dorm i decideix que fer amb la meva proposta, pensa-ho bé, Només tens una oportunitat.



Quan aquells dos homes em van deixar a casa, no vaig poder dormir, no podia parar de pensar en què si no acceptava acabaria morta. Quan es va fer de dia, em vaig dirigir cap a la mansió a acceptar l'oferta de la Nina. Quan anava cap a la parada d’autobús, vaig observar que el Lamborghini que hi havia a la mansió estava aparcat davant del meu pis. Quan vaig baixar, aquell mateix noi estava esperant-me, quan de sobte es va apropar i em va dir:

-Millie, puja que et porto.



Vam estar quinze minuts al cotxe abans d’arribar a la mansió, en tot aquell temps el noi no em va parlar gens ni mica, per descomptat jo tampoc vaig parlar així que es va fer un silenci incòmode. Quan la Nina va veure que vam arribar va anar a la porta i ens va rebre amb un somriure.



-Hola, Millie, al final veig que has acceptat la nostra oferta. Vine, entra i coneix a tot el grup.



Quan vaig entrar vaig veure a cinc persones, a més a més de la Nina, el noi del Lamborghini i jo. La Nina per fi me’l va presentar:

-Ell és el Logan, és el meu fill i el més petit de la família, encara que sembli molt dur és un tros de pa.



Tot seguit va assenyalar a una persona bastant alta, de gairebé 2 metres. Semblava tenir ja una certa edat.



-Ell és l’oncle Artur, és el més vell de la família i del negoci, és un expert de la matèria, ha escapat de la policia desenes de vegades.



Més tard va assenyalar a un home baixet, no era massa jove, però es notava que es cuidava.



-Aquest és el meu germà, l’Edgar, un encant de persona, una de les millors que conec, però que no t’enganyi, el que té de bo ho té de tossut.



-És un honor conèixer-te per fi, Millie.



Després va assenyalar a un home que semblava molt normal.



-Aquest és un gran amic de la família, el senyor Pep, és de Catalunya, el coneixem des que som petits, però no el sentiràs parlar mai, fa uns anys va perdre la veu en un accident.



En últim lloc, em va presentar a un home molt gros, alt i intimidant, des que havia entrat ell era la persona que semblava més tranquil·la i confiada, però segons la meva opinió semblava així perquè d’alguna forma o altre s’ho ha hagut de guanyar.



-Finalment, està el meu espòs, el cap de la família i d'empresa, el Conrad.



Després de fer-me les presentacions, vaig sentir-me incòmode, però no semblaven males persones. La Nina ens va agafar al Logan i a mi, i ens va portar al laboratori. Allà la Nina m'ho va acabar d'ensenyar tot, els materials, els meus ajudants, els objectius que havia d'aconseguir i em va dir que si necessitava alguna cosa li comentés al Logan que ell m’ho aconseguiria tot. Després que tots dos se n'anessin vaig començar a treballar immediatament amb el meu equip fins a l’hora de marxar.



Quan estava marxant, vaig veure de reüll a l’oncle Artur i va començar a parlar-me:

-Com agraïment d’haver acceptat aquest treball et vull recompensar.



De cop un dels seus assistents va aparèixer amb un BMW de gamma alta davant nostre. L’Artur em va donar les claus, no entenia el perquè del regal, li vaig agrair, es clar, jo no tenia cotxe, però vaig pensar que sempre que et donen algun regal és perquè més endavant te’l demanaran de tornada. No podia fer res més que acceptar-lo, gaudir-lo, i esperar que el que em demanés més endavant no fos molt perillós.



Quan vaig arribar a casa, és cert que ho vaig agrair, no hauré d’agafar el transport públic en molt de temps.



Em vaig dutxar, per treure aquella olor de productes químics que no podia suportar, vaig posar la roba a rentar, vaig obrir la nevera i vaig treure un plat preescalfat de salmó amb verdures. El vaig col·locar dins el microones i just quan em disposava a seure per menjar, piquen a la porta.



-Senyoreta Millie, obri la porta, hem de parlar amb vostè, FBI