No entenia per què s’havia de deixar de fer el que funcionava. Per a en Toni, la rutina no era una obligació, era una necessitat. Era el que li permetia començar el dia sense angoixa, sense sorpreses, sense preguntes que no sabia respondre.



Li agradava que cada dia fos igual que l’anterior, perquè així sabia què passaria. Es llevava sempre a la mateixa hora, encara que fos vacances, encara que no hi hagués escola. Feia el llit amb els seus llençols del mapa del món, estirant-los bé perquè no quedés cap arruga, i després planificava la roba del dia següent. Sempre combinava els colors perquè formessin banderes de països. Aquell ordre li donava tranquil·litat, com si el món, per uns moments, tingués sentit.



Des del primer dia de vacances ratllava els dies del calendari esperant tornar a l’institut. Si pogués, arrencaria el mes d’agost sencer. Amb onze mesos ja en tindria prou, i encara millor si es podia afegir un altre gener. El temps lliure no li semblava un regal, sinó una espera massa llarga.



Tot i estar de vacances, en Toni continuava fent exactament el mateix que durant el curs. Es llevava a dos quarts de vuit, es dutxava al matí i esmorzava sempre el mateix. Això sovint molestava els seus pares. A ells els agradava dormir una mica més, quedar-se al llit o començar el dia sense presses, però en Toni no podia. Si no feia les coses com sempre, el seu cap no parava.



Alguns matins, la seva mare li deia que no calia llevar-se tan d’hora, que podia descansar. El seu pare li proposava quedar-se a casa sense fer res, jugar a un joc de taula o sortir més tard. Però en Toni no entenia aquestes propostes. Per a ell, canviar l’ordre del dia era com desordenar-ho tot per dins. Les vacances, en comptes de relaxar-lo, el posaven nerviós.



Quan els seus pares li van dir que havia de passar quinze dies en una casa de colònies, no sé si us podeu imaginar la seva cara. Dir que es va quedar blanc és poc. Quinze dies fora de casa, per a ell, era una bestiesa i quan li van explicar que conviuria amb vuitanta nens i nenes, va començar a rumiar, a preocupar-se, a posar-se nerviós i a enfadar-se, tot alhora. A ell n’hi sobraven setanta-nou, fins i tot vuitanta, si es contava ell mateix.



Els problemes feien fila al seu cap. El que més el preocupava era perdre les seves rutines. Pensava en els àpats, en les dutxes, en els horaris. Però sobretot pensava en els colors. Com ho farien amb els gots del lavabo? Evidentment, tothom sabia que ell necessitava dos gots per rentar-se les dents: un de color groc per guardar el raspall de dents i la pasta de dents i l’altre, de color blau, per glopejar. Els dos vasos de costat fan la bandera d’Ucraïna.



Però donava voltes a com s’ho faria a les colònies amb els gots dels altres nens. Si havien de ser sis en una habitació, com podrien cabre dotze gots en una pica? I si els gots d’algun altre nen no formaven una bandera, com podrien posar els gots de costat si no coincidien amb els colors d’una o altra bandera? Aquest pensament tornava una vegada i una altra, sense deixar-lo descansar.



Els dies passaven i la data s’acostava. A casa s’avorria perquè no hi havia horaris ni classes, però alhora no volia que arribés el moment de marxar. Pensava constantment en les colònies i no podia parar el cap. Aquella idea li feia perdre la calma i el feia sentir encara més diferent.



El dia abans de marxar va preparar la maleta a la seva manera. Va separar la roba per dies i cada conjunt formava una bandera diferent. També va preparar el necesser, tot i el problema greu del raspall i la pasta de dents, que no combinaven amb cap país. Aquell detall li va ocupar molta estona, més del que els seus pares podien entendre.



Aquella nit, mentre els seus pares parlaven de com bé s’ho passaria, en Toni no els escoltava. Ell sabia que no era veritat. Les vacances no eren per a tothom. I segur que no eren per a ell.